diumenge, 24 de maig del 2015

elogi (polèmic) de la diglòssia

Charles Fergusson feia servir el terme diglòssia per referir-se a dues varietats d'una llengua (o dues llengües molt properes) que es distribuïen els àmbits d'ús de manera que una s'usava en les situacions formals, de prestigi (administració, escola, escriptura, mitjans de comunicació...), mentre l'altra quedava relegada als àmbits informals (com a llengua familiar i col·loquial). Seria el cas dels dialectes alemanys o àrabs en front de l'alemany estàndard o de l'àrab clàssic.
La diglòssia, doncs, encara que pugui afavorir la nativització de la varietat formal (és a dir, que els pares la comencin a transmetre als fills com a llengua familiar), pot ser, en principi, una situació estable si tothom fa servir sempre una mateixa llengua/varietat per als usos formals i una altra per als informals.
Francesc Vallverdú el 1970 (Dues llengües, dues funcions?) va difondre el concepte com a explicació de la situació i els problemes del català: el català, exclòs durant el franquisme dels àmbits formals, era una llengua en perill. Els fets, però, eren i continuen sent més complexos: és veritat que durant els primers temps del franquisme a una societat monolingüe catalana se li imposava l'ús del castellà en tots els àmbits formals (no solament l'administració, l'escola, els mitjans de comunicació..., sinó també el comerç, la indústria...), però ben aviat la cosa es complica, perquè la forta immigració castellanoparlant dels anys 60 va fer que un part significativa de la població tingués el castellà també com a llengua familiar.
D'altra banda, la recuperació de la Generalitat i els ajuntaments democràtics en el postfranquisme va representar la recuperació de l'ús formal del català, al costat del castellà, a l'administració, als mitjans de comunicació, a l'escola... Ara no hi ha pas una llengua per als usos formals i una altra per als informals, sinó dues llengües presents regularment en tots dos àmbits. I veiem que la promoció del català als àmbits formals no n'ha pas resolt les amenaces.
Albert Bastardas, als anys 90, va plantejar-ho d'una altra manera (que ha recuperat recentment Liz Castro en un article al diari Ara): l'únic que garanteix la supervivència d'una llengua és que sigui molt o almenys força necessària; i una llengua està en més risc de desaparició com menys útil és. Sembla una obvietat: si una llengua serveix per fer poques coses, els seus parlants, que per força n'han de saber una altra, no tenen gaires motius per transmetre-la als seus fills; en canvi, si una llengua és imprescindible per fer força coses en una societat determinada, és impossible que els que hi viuen no l'aprenguin i la transmetin.
Vegem-ho en el cas del català actual. El català, si més no al principat, ens és força útil: el podem fer servir per llegir, mirar la televisió, trobar feina... i per tant el podem aprendre. Però no és necessari pràcticament per a res: es pot trobar feina (fins i tot de jutge) sense saber català, es pot mirar televisió només en castellà, es pot llegir en castellà...: si no volem, no cal que l'aprenguem.
Mentre que el castellà és molt necessari per, per exemple, consumir cinema o llegir revistes del cor, o d'informàtica o d'esports o de cotxes..., el català només és imprescindible en un àmbit: l'escola, tant per treballar-hi (és obligatori saber-ne) com per estudiar-hi (s'hi fan moltes classes). No crec que sigui malpensar gaire observar que no són casualitat els atacs legals a la llengua a l'escola: la finalitat és que, si uns pares ho volen, un nen no tingui l'obligació d'assistir a classes en català, i, de retruc, que hi pugui haver mestres i professors que no el sàpiguen.
Ara ja no hi som a temps -i segurament l'Estat espanyol tampoc no ens ho hauria permès-, però probablement hauria estat molt millor per a la pervivència del català haver admès àmbits (com ara l'administració de l'Estat) en què el català no tingués presència, a canvi que n'hi hagués altres on fos l'única llengua d'ús (per exemple les administracions autonòmica i local): ara mateix, tret d'en la tan atacada escola, el català és una llengua que es pot fer servir força però no cal per fer gairebé res, una llengua del tot redundant, i, per tant, totalment prescindible.

dijous, 14 de maig del 2015

25%? Sobre la immersió a secundària

Tot el que diu Carme Junyent és veritat, però afortunadament no pas tot a tot arreu en tot moment. Cadascuna d'aquestes situacions es produeix (o s'ha produït i segur que es tornarà a produir) en molts centres (públics i també concertat) en alguna classe d'algun nivell però afortunadament no pas en totes ni en tots. Amb els dèficits que hi vulguem veure, i per molt que el nom no li escaigui del tot, la immersió ha estat i és el gran actiu de la normalització del català i el gran èxit -sense ironia- de l'escola catalana: per a molts nens i nenes és l'únic lloc on senten amb regularitat el català (ni que sigui, en el pitjor dels casos, només -o almenys- en un terç de les classes) i, per tant, on aconsegueixen entendre'l del tot (pràcticament el 100%), llegir-lo tan bé com el castellà (també tots) i ser capaços de parlar-lo prou acceptablement i d'escriure'l poc o molt. (Precisament per aquest èxit el ministre Wert, en nom d'Espanya, li vol atacar la línia de flotació.) Si l'escola els n'ha fet capaços, potser acabaran fent servir el català si l'empresa on treballen els ho exigeix i si la societat (la televisió, la premsa, el cinema, internet...) els n'ofereix l'oportunitat.

Això no treu que, si volem fer un país seriós ara que molts pensem que en tenim l'oportunitat, cal començar a pensar en un lloc on es facin lleis que es puguin complir (no simbòliques i de cara a la galeria) i on es facin complir. Per això potser seria una bona ocasió per avançar Wert per la dreta i exigir que a totes les escoles es faci almenys una assignatura no lingüística en castellà, però de cap manera més de dues. I fer-ho complir de debò amb les sancions que calgui. Perquè la veritable línia vermella per al català a l'escola no és que es faci servir a totes hores sinó que no se segregui l'alumnat en funció de la llengua vehicular que triïn els pares. Pensem-hi.

diumenge, 3 de maig del 2015

A l'amic federalista (en resposta a Xavier Sardà)

Jo també estic convençut, com Xavier Sardà, que hem i haurem de parlar, perquè almenys un 45% de ciutadans de Catalunya no volen ser independents i almenys un 45% si que ho volem.
Però per ara n'hi ha uns que diuen que als altres la llei no ens permet existir i, per tant, es neguen a parlar amb nosaltres.
Si guanya el no a la independència, què passarà l'endemà amb el 45%, pel cap baix, que hi haurem votat a favor? S'atendrà alguna de les nostres demandes perquè ens sentim més a gust a Espanya: no, perquè la majoria haurà preferit que ens quedéssim com ara (que intueixo que voldrà dir cada vegada pitjor).
En canvi, si arribem a ser independents no conec cap independentista (n'hi deu haver però són minoria i no són portantveus del moviment) que no tingui clar que el país ha de respectar i acollir i fer sentir a gust un 45% de la població que hauria preferit seguir a Espanya, que podran seguir sent espanyols si ho volen o tenir la doble nacionalitat espanyola i catalana, que hauran de veure respectada la seva llengua materna, que tindran els mateixos drets i deures que la resta de ciutadans.
És més, el país que construirem hauria d'instituir la possibilitat d'entrar o sortir d'Europa o d'adherir-se a un altre estat si la majoria de la població ho vol, i hauria de reconèixer el dret d'autodeterminació si la majoria dels ciutadans d'una part del seu territori la volen: si en una part de Catalunya (com ara podria passar a Espanya) més del 50% dels ciutadans volguessin deixar de ser catalans, Catalunya els hauria de convèncer que s'equivoquen i no pas prohibir-los-ho.
Els que estem a favor de la independència tenim clara la condició per voler-la: que hi voti a favor més de la meitat del catalans, però, en canvi, no em consta quins mínims exigirien a l'Estat espanyol els federalistes per no esdevenir sobiranistes: ¿l'Estatut abans del ribot d'en Guerra, aquell que hauria estat votat favorablement per un 70% dels catalans, amb blindatge de competències, reconeixement nacional de Catalunya, justícia fiscal...? ¿I quin termini es donen per assolir-los abans de fer el pas cap al sobiranisme? Aquests dues condicions, continguts i temps, són les que farien creïble el federalisme. La resta és marejar la perdiu.
De diàleg n'hi haurà segur si Catalunya arriba a ser independent, però no n'hi ha dins d'Espanya. Si m'equivoco segurament que durant la campnaya del 27-S veuré debats plurals, és a dir, amb representants de totes les forces del parlament de Catalunya a  TV1 i a la Telecinco i a Antena3, no solament a TV3, i argumentant quins avantatges econòmics, culturals, lingüístics... ens portarà seguir a Espanya o sortir-ne, no dient que la llei s'ha de respectar i prohibeix la secessió i prou.

dissabte, 3 de maig del 2014

Terceres vies... mortes

M'alegro que el ministre Luis de Guindos s'hagi adonat que a Catalunya hi ha desafecció. Ha necessitat dues manifestacions multitudinàries i una via catalana, però val més tard que mai. A més, ha manifestat l'interès del govern espnayol a negociar. Llàstima que de moment no es noti, però suposo que sí que es farà córrer alguna proposta més o menys concreta després de les eleccions europees. Tot plegat imagino que ha fet salivar de plaer els -i les- Durans, Navarros, Riveras i Sánchez-Camachos.
El problema és que el govern espanyol, a més de millores concretes -suposo que pensa en el finançament i alguna cosa sobre llengua-, a d'oferir credibilitat -que hi hagi catalans disposats a creure que les propostes no són un nou engany com totes les anteriors, començament per la Constitució i acabant per l'Estatut-. I això passa perquè l'oferta inclogui el reconeixement del dret a decidir. Si es vol, ajornada, però la garantia que, si el nou finançamet i el respecte per la identitat catalana renovat no convencen d'aquí un temps els catalans, ja no se'ls discutirà el dret a autodetermimar-se. I no crec que de cap manera aquest reconeixement entri en els plans de govern ni  d'oposició espanyols, cosa que mata les terceres vies abans de néixer.
(Això a banda que a molts ens sembla que la independència és imprescindible i urgent perquè cap oferiment espanyol no serà suficient: en matèria de finançament, no n'hi hauria prou ni tan sols amb una solució similar al concert basc si no inclou la capacitat de gestionar sense límitacions infraestructures bàsiques com ara ports, aeroports i corredor mediterrani, la política energètica...; i en matèria de la identitat, caldria la transformació de l'estat en veritablement plurinacional, a la Suïssa, amb l'ús del català en totes les institucions espanyoles i l'obligació que tots els espanyols coneguin almenys dues llengües nacionals, per exemple).

dilluns, 3 de març del 2014

Identitats múltiples i radicalitat democràtica

Ahir (2/03/14) Toni Soler parlava de la necessitat que el nou Estat Català que molts volem garanteixi, més que no pas l'Estat Espanyol actual, el respecte a les identitats múltiples de tants catalans. Hi estic totalment d'acord.
Per a molts va arribant el moment de començar a pensar que ens podria oferir la Catalunya indenpendent que no tenim ara. Molts vodríem una Catalunya solidària i socialment compromesa amb els més desvalguts, però no em sembla que això hagi de ser una exigència: no estic d'acord amb els que diuen que només volen la independència si garanteix aquest benestar per a tothom: ¿és que potser ens el garanteix o el fa més probable continuar dins d'Espanya?
El que sí que ha de garantir el nou Estat Català és la radicalitat democràtica: la Catalunya independent ha de ser com vulgui la majoria dels catalans (i jo espero -però no exigeixo- que la majoria de catalans destigem un país socialment just i solidari).
La radicalitat democràtica, per mi, inclou també un respecte escrupolòs -que l'Estat Espanyol menysté contínuament-pels drets de les minories.  Per això, caldria que els partits que, més enllà del dret a decidir, creuen que Catalunya ha d'esdevenir independent fossin capaços, si no d'eleborar un projecte de Constitució catalana -això ho hauria de fer una primera assemblea constituent elegida democràticament-, sí almenys de consensuar aquells mínims irrenunciables comuns del nou estat: no sé com serà la nova constitució perquè això dependrà dels programes dels partits que l'elaborin, però sí que caldria que quedessin clars els mecanismes democràtics per a poder-la modificar o exigir-ne la ratificació perquè sempre s'hi continués sentint identificada la majoria de catalans d'arreu de Catalunya i no esdevingués una llosa per a cap català com ho és la Constitució Espanyola; que garantís el respecte de les minories identitàries i lingüístiques i que garantís el dret d'audeterminació (que establís unes condicions -territorials, demogràfiques, cronològiques...- perquè els ciutadans del nou estat o una part d'ells poguessin replantejar-se la seva adscripció a un altre estat).
A mi em vindria de gust pertànyer a un estat així, encara que d'entrada la majoria dels catalans no el volguessin ben bé com a mi m'agradaria.

dissabte, 15 de febrer del 2014

Joan Majó i les balances fiscals

En un article a l'Ara d'ahir (14/02/14) Joan Majó interpetava -en la línia en què ho vam fer nosaltres en una entrada anterior- les reflexions d'Antoni Castells sobre les balances fiscals, que li semblaven aclaridores.

Al final, però, venia a dir que tots els mètodes d'anàlisi són vàlids però responen preguntes diferents (és veritat) i acabava reclamant més i millor informació. D'acord, però em sembla que amb la que tenim ja podem arribar a algunes certeses:

1) Ara els catalans ens endeutem CADA ANY per força (ho decideixen a Madrid) en 16.000 MILIONS d'euros, dels quals A CATALUNYA NO SE N'INVERTEIX NI UN (flux monetari neutralitzat). És més, dels que paguem en impostos 1.000 milions anuals tampoc no s'inverteixen aquí (flux monetari sense neutralitzar).

2) Quan serem INDEPENDENTS és veritat que ens haurem d'endeutar per pagar determinats serveis (flux de benefici) però podrem decidir quins (exèrcit no?, ambaixades sí?, infraestructures sí!!) i en quina quantitat (¿calen ambaixades en palauets i amb catifes perses i coberteria de plata?) i TOT EL QUE ENS ENDEUTEM HO GASTAREM AQUÍ i el nostre PIB serà més alt.

Sí que m'agradaria que els partits independentistes consensuessin si més no una part de les inversions que faríem prioritàriament en ser independents (tindrem exèrcit?, quant gastarem en ambaixades?, quines infraestructures -corredor mediterrani, accessos a port i aeroport, rodalies...- farem o millorarem immediatament?) i ens ho expliquessin.

Els unionistes no cal que ens expliquin res perquè ja fa anys que ho veiem.

dijous, 13 de febrer del 2014

Federalisme? Què vol dir i per quan, com a molt tard?

Deia en una entrada anterior que un federalista o un confederalista sincers haurien de reconèixer que en el context espanyol l'única via possible cap a l'Estat federal o confederal és passant primer per la independència i negociant després com a iguals amb l'Estat espanyol un hipotètic reingrés.

Aquest mateix federalista o confederalista sincer que reclama, amb raó, als independentistes alguna concreció de com podria ser la Catalunya independent (políticament, socialment i econòmicament), hauria d'oferir alguna concreció semblant. En aquest Estat espanyol federal o confederal, ¿quin finançament hauria de tenir Catalunya?, ¿quin paper hi hauria de tenir el català?, ¿i els nostres mitjans de comunicació?; ¿i la nostra escola, com hauria de ser? I igual d'important: ¿en quin termini s'haurien d'assolir aquests objectius?, ¿en cinc anys?, ¿en deu anys?, ¿en quinze?

El federalisme o confederalisme començarien a tenir alguna credibilitat si adquirissin el compromís que si l'Estat espanyol no canvia en la línia que ells reclamen en un termini donat es decantarien per la independència; si no, deixen de ser alternatives polítiques per esdevenir només desitjos.

dimarts, 11 de febrer del 2014

Les relacions perilloses de Joan (Juan) Rosell

No és cap novetat que Joan Rosell, el president de la CEOE, estigui amoïnat per les conseqüències econòmiques (no sabem si per al país o per a la butxaca d'algun gran empresari) de la independència.
Entenc que als empresaris catalans els preocupi el boicot dels seus productes a Espanya, però, com que això no es resoldrà encara que siguem bons i renunciem a la independència (el boicot tornarà per qualsevol llei que fem que no els agradi prou, qualsevol declaració que els molesti...), val més que vagin pensant en mercats complementaris més sòlids.
Una altra cosa és que l'amoïnin també les "destrosses" que pot fer la independència en les relacions personals. Ell deu tenir força, i bones, relacions personals amb molts espanyols, però deuen ser alhora bastant fràgils si les pot malmetre la independència de Catalunya: les relacions familiars de tants catalans amb tants familiars i amics seus de tants llocs d'Espanya no crec que es vegin -gaire- afectades pel fet que el territori on viu la persona que aprecies canviï els seu estatus jurídic: ¿vol dir que si, en comptes d'haver vingut a Catalunya, que estava dins d'Espanya, haguessin emigrat a Suïssa, posem per cas, els haurien estimat menys?
D'altra banda, si per ser "apreciats" per algú hem de renunciar a ser com som perquè, si no, se sent molest, no sé si val la pena cultivar gaire aquesta estimació. Molts catalans -almenys jo- estem bastant tips d'haver de demanar disculpes per ser-ho. Les bones relacions que es mantenen només si actues com l'altre vol no són d'amistat sinó d'abús i submissió.

El "carinyo" de David Trueba

Sempre és d'agrair que et diguin que t'estimen. Sempre ve més de gust que no pas que t'insultin -cosa a la qual els catalans estem prou acostumats.
Però potser no n'hi ha prou. Potser preferiríem que reconeguessin que tenim dret a opinar sobre el nostre futur i que, una vegada comprovada a les urnes, respectessin la nostra voluntat majoritària.
I posats a fer declaracions agrairiem que la d'amor anés acompanyada de cert compromís: la gala dels Goya, per exemple, hauria estat una tribuna immillorable perquè David Trueba, ja no dic que hagués defensat el nostre dret a decidir, sinó, almenys, ell que ens coneix tan bé, hagués fet saber a tot Espanya que a Catalunya no es vulneren els drets lingüístics de ningú, que les sentències sobre l'ensenyament del català i el catellà són una aberració... Un intel·lectual compromès no hauria de limitar-se a apel·lar a una genèrica i inconcreta estimació.
Hi insisteixo: en algun moment ens hauria agradat, hauríem agraït i potser n'hauríem tingut prou que ens entenguessin i ens respectessin; ara, si ho fan, millor, perquè el camí serà més planer, però, si no -i temo que no ho faran més enllà de proclames buides d'amor incondicional-, hem d'anar igualment a la nostra.

diumenge, 2 de febrer del 2014

Si el jutge m'exigís fer el 25% de classes en castellà

Si fos director o directora d'una de les escoles que el jutge exigeix que ofereixi el 25% de classes en castellà, crec que, primer, convocaria els pares que volen que el seu fill o filla rebi una part significativa de les classes en castellà i, tot seguit, la resta de pares i mares per explicar als uns i als altres:

  • que la legislació educativa, no d'Espanya, sinó de Catalunya mateix, exigeix que els alumnes de les escoles catalanes acabin l'ensenyament obligatori sent capaços d'usar amb tota normalitat el català i els castellà.
  • que l'actual mètode d'immersió lingüística està assolint aquest objectiu, tal com demostren les proves externes de 6è de primària i 4t d'ESO i les proves de selectivitat: l'alumnat de Catalunya acaba els seus estudis dominant tan bé el castellà com el català, i dominant tan bé el castellà com els alumnes de qualsevol altra comunitat autònoma d'Espanya; i potser ni calen les proves externes: els pares mateixos saben que els seus fills usen el castellà almenys tan bé com el català (i possiblement millor que molts d'ells, educats en la monolingüe escola franquista).
  • que de les més o menys 130 hores setmanals que els seus fills estan desperts tan sols durant 25 són a l'escola rebent classes en català; la resta estan llegint còmics, llibres i revistes probablement en castellà; mirant la televisió, si volen en castellà; jugant amb videojocs en castellà o connectats a pàgines web en castellà; mirant pel·lícules al cine o en DVD en castellà i escoltant música en castellà o en anglès; i molts d'ells parlant en castellà al carrer i a casa.
  • que amb menys de les 25 hores de contacte amb el català a l'escola no em veig capaç d'aconseguir que tinguin un domini del català comparable al que podran assolir en castellà.
  • i que, per tot això, perquè trairia l'objectiu que els meus alumnes aprenguin prou bé totes dues llengües, no puc complir el que demana el jutge.
Ara, com que no sóc cap d'aquests directors o directores i com que les pressions -fins i tot penals- que és capaç d'exercir l'Estat poden arribar a ser terribles, puc entendre qualsevol decisió que prenguin, sobretot si no tenen el suport absolut i explícit no solament de la Generalitat, sinó també dels pares i mares dels alumnes de la seva escola.

Els matisos -importants- d'Antoni Castells sobre les balances fiscals

Trobo molt instructiu l'article que a l'Ara d'avui -2 de febrer de 2014- resumeix el pensament de l'exconseller Antoni Castells sobre les balances fiscals.
M'ha resultat aclaridor pel matisos i -em sembla- pel realisme: els diferents mètodes de càlcul de les balances fiscals són vàlids però orienten sobre qüestions diferents. 
El del flux monetari sense neutralitzar ens diu quants diners efectius tindria la Generalitat per fer els seu pressupostes, que vénen a ser el mateix que té ara o una mica més, perquè la diferència entre el que els catalans paguem d'impostos i el que l'Estat gasta o transfereix a Catalunya és nul·la o només una mica favorable a l'Estat; ara, si ens endeutéssim en la mateixa proporció que ho fa actualment Espanya (flux monetari neutralitzat), la Generalitat tindria uns 16.000 milions més cada any que no té ara (perquè l'Estat s’hi endeuta a compte dels catalans però no se'n gasta ni un cèntim a Catalunya).
El del flux de beneficis ens informa més aviat de les despeses que realment hauria d'afrontar el govern d'una Catalunya independent que ara assumeix l'Estat (ministeris, ambaixades, exèrcit, hisenda, pensions, desocupació...). És veritat que el govern català hauria de gastar en tot -o part, potser no voldríem exèrcit o tindríem menys ambaixades, o menys luxoses- això, però el PIB català seria més alt i el percentatge d'endeutament necessari menor, perquè tindríem més ocupació -funcionaris, soldats... catalans i que viurien, cobrarien i gastarien a Catalunya- i aquests serveis estarien ubicats a Catalunya, on també farien la despesa -fins i tot les ambaixades catalanes podrien comprar, si més no en part, a proveïdors catalans.
Finalment -i això ja no ho diu Castells, però ho afegeixo jo-, ara parlen -els experts de Montoro- de calcular les "balances" fiscals tenint en compte les diferències en renda per càpita de les diferents comunitats. Segons això, els catalans hauríem de rebre menys inversió de l'Estat perquè som més rics que altres espanyols -i interpreto que volen dir que podem pagar-nos en part les infraestructures amb peatges o copagar serveis com l'educació o la sanitat-. Però perquè aquest punt de vista fos fidel a la realitat caldria, pel cap baix, tenir en compte també l'IPC de cada comunitat: és possible que un treballador català de qualsevol sector guanyi més que l'equivalent d'una altra comunitat espanyola, però també és probable que amb el seu sou hagi de fer front a uns preus més elevats, cosa que ha pogut comprovar qualsevol català que hagi viatjat per Espanya i qualsevol espanyol que hagi fet turisme per Catalunya. I aquesta diferència de despeses esdevé tràgica quan un jubilat o un aturat té els mateixos ingressos a Catalunya que a qualsevol altre lloc d'Espanya.

No ens hem d'autoenganyar perdent-nos els matisos -la Generalitat no serà gaire més rica l'endemà de la independència, però Catalunya, sí-, però tampoc no hem de permetre que ens ensarronin amb mitges veritats.

dissabte, 1 de febrer del 2014

Flux ¿de benefici?

Diuen -entre altres Borrell- que hem de considerar que les de les ambaixades, ministeris, Rei, AVEs de tot Espanya, autovies d'arreu, museus, televisió... també són despeses que es fan "per als catalans".
No cal que comenti gaire la qüestió de les infraestructures: de moment el que "gaudim" els catalans és un aeroport que se'ns prohibeix autogestionar -no fos cas que poguéssim competir amb Madrid en igualtat de condicions- i al qual, com al port, no arriba el tren, un corredor meditarrani que ens hem de pintar a l'oli, unes rodalies infectes, autopistes de pagament i carreteres nacionals, més que lentes, assassines.
Quant a la despesa en ambaixades, m'agradaria saber de què serveix pagar unes ambaixades tan útils per als catalans que no són capaces ni de garantir que els que viuen a l'estranger puguin votar a les eleccions del país.
Pel que fa a la cultura, si el museu del Prado és de tots els espanyols, m'agradaria saber on dormen i on mengen els milions de turistes que el visiten; i m'agradaria saber quant inverteix l'Estat en la col·leccions i la promoció dels museus ubicats a Catalunya. Per no parlar de Televisión Española, que, pagada en part pels catalans, sovint quan no ens ignora ens insulta.
Finalment, és cert que ministeris i altres agències deuen fer feines que, si fóssim independents hauríem de fer nosaltres, i, per tant, hauriem de pagar els funcionaris que les fessin. Ara, aquests funcionaris catalans treballarien i viurien a Catalunya i comprarien cotxes, menjar, roba, viatges... a Catalunya i no a Madrid, com ho fan ara: la riquesa quedaria al país.
(PS: a estats federals de debò, no la pantomima de "las autonomías", tots els ministeris i institucions no són a la capital, sinó distribuïts pel territori, justament per evitar aquest desequilibri: el tibunal constitucional alemany, per exemple, no és ni a Berlín -ni a Bonn, l'antiga capital de l'Alemanya occidental-: és a Karlsruhe).

L'únic federalisme possible: des de la independència

Sap greu que tants federalistes o confederalistes sincers s'equivoquin. El canvi de l'estructura autonòmica actual a una estructura federal o confederal d'Espanya implica un canvi de la constitució que MAI NO PODRÀ FER EL PSOE SOL: calen 2/3 del Congrés, per la qual cosa qui caldrà convèncer-ne no és el PSOE (missió difícil), sinó el PP (missió impossible).
L'única sortida realista al federalisme o confederalisme és que una vegada independents es plantegi la negociació per al reingrés federal o confederal a Espanya. M'agradaria que les forces independentistes es plantegessin, per donar veu real a aquest sector no negligible de la població catalana, el compromís que, durant la primera legislatura de la Catalunya independent, si més d'1/3 del Parlament català ho demana, es convocarà una nova consulta per preguntar als catalans si volen que s'obrin negociacions amb Espanya per a aquest hipotètic reingrés federant-nos-hi o confederant-nos-hi.

Romanços fiscals

Breument sobre la polèmica entre Borrell i Sala-Martín a propòsit de la balança fiscal entre Catalunya i Espanya: només des de la mala fe (perquè no és pas cap ignorant), Borrell pot pretendre fer passar bou per bèstia grossa: dels 80.000 milions que Espanya demana prestats cada any per funcionar (el dèficit), 16.000 els haurem de pagar els catalans, i d'aquests 80.000 milions CAP ANY se'n gasta NI UN  a Catalunya. A sobre reconeixen que dels 50.000 que es recapten a Catalunya l'any que va millor se n'hi gasten 49.000. Com deia aquell "no hase falta desir nada más".

dilluns, 27 de gener del 2014

Democràcia: la veu del poble i el respecte de la llei

És una constant del discurs unionista, que ha estat al·ludida també per Mariano Rajoy en la “convenció popular” d’aquest cap de setmana,  que no es pot identificar democràcia solament amb respecte a la veu del poble, perquè també inclou l’”imperi de la llei”, l’acceptació del marc legal vigent i dels mecanismes establerts per a modificar-lo (per mitjà de les majories en el poder legislatiu elegit per sufragi universal).
I l’hi dono la raó, però amb un matís: si la voluntat popular s’ha de sotmetre al marc legal, també cal que el marc legal, si vol ser legítim, s’adigui amb la voluntat popular.
M’explico. Sembla una evidència que en un sistema democràtic el marc legal pot allunyar-se de la voluntat popular només provisionalment, perquè unes properes eleccions corregiran la situació de manera que el nou poder legislatiu el modificarà perquè s’hi torni a correspondre. Ara, això és vàlid per a societats políticament homogènies; si no, pot donar-se el cas que la majoria d’alguns territoris legisli contra la majoria d’uns altres. Si passa només puntualment, no té més transcendència, però si és freqüent, i encara més si és flagrant, porta inevitablement al que José Montilla anomenava “desafecció”, a la sensació que com a ciutadà no et sents representat per aquell poder legislatiu, i a la necessitat de configurar-ne un d’alternatiu que realment et representi.
Què ha passat i què passa a Catalunya i a Espanya?
És veritat que la Constitució vigent va ser referendada per la majoria de catalans –dels catalans que ara tenen més de 50 anys, és clar- però amb dos matisos no negligibles: 1) l’alternativa era la continuació del franquisme, i 2) semblava possible confiar que se’n fes una lectura nacionalment generosa: les “nacionalitats” que s’hi esmenten i s’hi diferencien de les regions, per exemple, podien ser gairebé “nacions” (de fet “nacionalitats” va ser el terme que resolia el conflicte entre els qui exigien que s’hi reconeguessin les nacions no castellanes i els qui s’hi negaven); les llengües altres que el castellà es confiava que realment serien objecte d’”especial respecte i protecció”, etc.
L’operació “reformista” de Miquel Roca, que era un intent d’exportar a tot Espanya aquesta interpretació catalana de la Constitució, va fracassar clamorosament i el cafè per a tothom, primer, i la progressiva laminació de les competències catalanes, fins ara, han estat la lectura triomfant. Fins al segon intent d’operació reformista d’Espanya que va ser el nou Estatut d’Autonomia, un intent que ha fet evident que és impossible que els poders legislatiu i judicial espanyols reconeguin la voluntat popular catalana: l’Estatut aprovat pel Parlament català va ser inclementment “cepillado” pel Congrés espanyol, i la versió reduïda, tot i això votada per la majoria de catalans (i molts ja no la van votar perquè la trobaven insuficient),  va ser retallada sense pietat pel Tribunal Constitucional.
Això ha fet caure la bena dels ulls a molts ciutadans de Catalunya pel que té d’evident: els vots no solament dels parlamentaris sinó també dels ciutadans catalans són menystinguts pels poders de l’estat espanyol. I aquests ciutadans desvetllats de cop s’han adonat que aquest menyspreu i relegació són una constant: la Llei d’Educació catalana –aprovada gairebé unànimement- és contradita per la LOMCE; mesures de normalització lingüística només marginalment discutides a Catalunya com la immersió són qüestionades per Espanya; equipaments bàsics per al desenvolupament econòmic de Catalunya arriben tard –AVE- o no arriben –connexió ferroviària de port i aeroport, gestió autònoma del ‘aeroport, eix mediterrani-, etc.; ¡fins i tot, ratllant el ridícul, els horaris comercials catalans han de ser modificats per la norma espanyola!
La tan diversa composició política del Parlament català no és casual: és el reflex d’una societat diversa que ha estat reiteradament, sistemàticament, negligida pels poders legislatiu, judicial i executiu espanyols i, encara que probablement seria tard perquè a Catalunya ja ens n’hem decebut, tampoc no s’intueix cap propòsit d’esmena –probablement perquè es considera innecessari o inacceptable.
En aquesta situació, la disjuntiva és clara: o es crea un sistema legislatiu, executiu i judicial independent de l’espanyol per a Catalunya o es perpetua la imposició d’una legislació i una praxi política i judicial contràries a la voluntat de la majoria de catalans: però si es fa això, que no en diguin democràcia. 


diumenge, 21 de juliol del 2013

¿Què vol dir "imponer la independencia"?

Que l'espanyolisme més ranci i de dretes rebutgi l'autodeterminació és tan previsible que ni m'afecta ni em sorprèn i no dedicaré ni un segon a comentar-ne els exabruptes.
El que encara em subleva és que espanyols demòcrates i civilitzats en general deixin de ser-ho quan toquen, ni que sigui d'esquitllentes, el tema de l'independentisme.
Ja n'he parlat en aquest mateix blog a propòsit de Javier Cercas i de David Trueba. I avui (21/07/13) m'hi he trobat amb Javier Marías. El seu article a El País semanal és una crítica molt oportuna de la deriva reaccionària -fins i tot ell mateix l'arriba a considerar "franquista"- de la legislació espanyola. En concret, l'esvera que ningú no reaccioni davant de la modificació del codi militar que permetrà que els ciutadans siguin jutjats per un tribunal militar quan hi hagi "conflicte armat". Fins ara calia que hi hagués "guerra". Marías es pregunta oportunament si n'hi haurà prou que hi hagi terrorisme, conflictes socials, intervencions armades a altres països... perquè quedi legitimada l'aplicació del codi militar a qualsevol ciutadà.
Ja sorprèn que entre els casos de possible abús no se li acudeixi de citar el més obvi: la intervenció armada per reprimir una secessió, que, tenint com a víctimes ciutadans i territoris "espanyols" difícilment podria ser considerada un "guerra", però és que, a més, entre les beneiteries -els seus EREs  o el qüestionament de la monarquia-, que segons ell distreuen els polítics de fixar-se en la laminació de llibertats que denuncia, inclou "no con su 'derecho a decidir' (porque decidir entre opciones es lo que está justamente excluido), sino con su imposición a proclamar la independencia, velis nolis".
I no ho entenc: ¡un demòcrata tan british com ho és ell, que segur que aplaudeix que Escòcia pugui exercir tan civilitzadament l'autodeterminació amb el vistiplau del govern britànic, entén que demanar que els catalans puguem votar per saber si la majoria volem deixar de ser espanyols o volem continuar-ho sent és "imposar la independència"!
Només s'explica perquè el nacionalisme fanàtic -espanyol- ofusca els qui el pateixen, fins i tot si es pensen que n'estan vacunats.

diumenge, 9 de juny del 2013

Cercas i els Estats Units d'Europa

Javier Cercas (El país semanal, 09/06/13) es plany que s'escampi el desencís pel projecte d'unió europea, que per a ell és del millor que ha passat a Europa en els darrers decennis, i hi podem estar d'acord. 
Hi troba símptomes en els dubtes sobre la viabilitat de l'euro i en propostes clarament euroescèptiques com les d'algunes forces polítiques britàniques. 
I ho atribueix a la tendència a responsabilitzar als altres dels nostres mals, en aquest cas a culpar Europa de la crisi econòmica en general i de les retallades en particular (i de passada deixa anar que a Catalunya també hem descobert com és de còmode pensar que la culpable de tots els nostres mals és Espanya, com si l'independentisme només fos una reacció fàcil a la crisi). 
Tot seguit comenta una proposta, que, atribuint la descohesió de la Unió Europea a haver descurat les diferències culturals, planteja que es creïn dues comunitats europees, una de països nòrdics i una altra de països mediterranis.
Lògicament, Cercas no acaba de veure com hi podrien encaixar comunitats com la basca o la llombarda, per exemple. Però, en canvi, no se li acut que potser el gran problema per a uns veritables Estats Units d'Europa són els estats plurinacionals, una terra de ningú que no té ni sentit nacional ni cultural ni lingüístic, ni administratiu, si volem la descentralització administrativa de la gestió i la unitat europea de les grans polítiques: Europa només podrà ser políticament si deixa de ser l'Europa dels Estats i esdevé l'Europa de les Nacions.   

Per Sardà, l'independisme de Mas s'està carregant CiU

Sardà (El periódico, 09/06/13) fa una curiosa interpretació de l'enquesta d'aquesta setmana d'El periódico: segons ell, Mas s'està "carregant" CiU. 
Acceptant que ser la segona força política gairebé empatada amb la primera es pot entendre com un fracàs si es ve de ser la primera i, anys enrere, d'haver obtingut diverses vegades la majoria absoluta, ¿com caldria qualificar el que està fent Pere Navarro amb el PSC, simptomàticament silenciat per Sardà? 
Però, a més, em sembla poc seriós analitzar la inqüestionable, però relativa, davalllada de CiU sense ni tan sols esmentar la probable repercussió de les retallades que ha hagut de fer i que tot fa preveure que haurà de continuar fent, i sense atribuir-hi cap responsabilitat a les contínues declaracions deslleials de Duran i Lleida.
En resum, periodisme profund i de qualitat.

diumenge, 12 de maig del 2013

El LAPAO i la independència

Ahir (11/05/13), Junqueras declarava a RAC1, entre altres coses, que la millor manera de defensar el català a la franja d'Aragó és ser independents perquè "ningú es pot imaginar Bèlgica o Suïssa dient que l'alemany o el francès que s'hi parlen són altres llengües perquè hi ha un estat -França o Alemanya- que les defensa".

És possible que tingui raó i sigui "la millor manera", però per descomptat que no és una manera infal·lible, perquè al costat dels exemples que ell posava podríem trobar els del neerlandès, que a Bèlgica s'ha anomenat secularment flamenc, o, ben a prop, el del portuguès, que a Galícia s'anomena gallec (i que cada cop hi ha més gent que considera llengües diferents). I podríem afegir-n'hi d'altres.

Per això em sembla que, encara que resultés un gest inútil, caldria denunciar a instàncies judicials el que s'ha fet a l'Aragó amb el cataà. Instàncies espanyoles (la resposta de les quals ja podem intuir) i europees. Si més no, per evitar que el lingüicidi es cometi amb la nostra absoluta inhibició. Ara, convindria que fossin els mateixos afectats de la franja els qui protestessin, es manifestessin i interposessin demandes judicials. I, sobretot, els qui deixessin de votar el PP, que és la millor manera de demostrar la disconformitat amb les seves polítiques -per exemple lingüístiques.

Però al capdavall l'única cosa que, a pesar de les maniobres polítiques més o menys subtils que pretenguin fer-la-hi desaparèixer, preservarà a qualsevol lloc qualsevol llengua és la fermesa del compromís que hi tinguin els que la hi parlen. Ep: no vull dir que si la deixen de parlar en seran culpables, perquè la lluita contra les pressions polítiques, mediàtiques, econòmiques i culturals que és capaç d'exercir un estat és sobrehumana. El que dic és que poden conservar-la malgrat tot, i que, si ho aconsegueixen, es poden considerar veritables herois.

dijous, 9 de maig del 2013

La "Catalunya real"

Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro i Albert Rivera tenen clar -i no paren de repetir-ho- que la voluntat d'exercir del "dret a decidir" no reflecteix la Catalunya real -i encara menys, suposo, el desig de ser independents.

Si per "Catalunya real" entenen la que consagra la "Constitución Española", d'acord, és una evidència. Però si la "Catalunya real" és la suma de tots els ciutadans que viuen a Catalunya estic segur que és una realitat polièdrica i complexa, com l'"Espanya real", el "Canadà real" o l'"Etiòpia real". 

Els qui creiem en la democràcia no podem aspirar a res més que representar en un parlament, tan perfectament com es pugui, el subconjunt d'aquesta "Catalunya real" format pels ciutadans amb dret de vot -intentant també que la veu dels qui viuen en zones menys poblades no quedi absolutament ofegada per la dels qui viuen en els territoris més densament habitats-. Si es vol que l'opinió de tots els ciutadans amb dret de vot tingui el mateix pes se'ls pot consultar en un referèndum. Però en tots dos casos la "Catalunya real" no serà -no pot ser ni ningú voldria que fos- unànime.

Es tracta, doncs, de saber que pensen la majoria de catalans amb dret de vot sobre la independència i d'acatar el que en pensin la majoria (fins que la majoria canviïn d'opinió). Crec que cap demòcrata no s'ho pot mirar de cap altra manera.

Curiós concepte de representativitat democràtica


A la tertúlia d'ahir (8/05/13) a Rac 1, José Antich (director de La Vanguardia) afirmava que a Catalunya no es pot fer una consulta per decidir el nostre futur com a poble perquè al Parlament no hi ha 68 diputats que hi estiguin a favor. Els números li sortien perquè entenia que els parlamentaris d'Unió i els del PSC hi estaven en contra.

És una forma curiosa d'entendre la democràcia que un parlamentari que ha obtingut el seu escó amb un determinat programa en un aspecte clau i tan clar, del qual es va arribar a parlar tant durant la campanya electoral, pugui desdir-se'n i decidir que té una altra opinió.

Els diputats de Convergència i els d'Unió van ser elegits, tots, dient i escrivint al seu programa electoral que durant la propera legislatura es faria una consulta perquè els ciutadans de Catalunya decidissin el seu futur com a poble.

El programa electoral del PSC manifestava que:

els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

Tot i que és veritat que després afegien per curar-se en salut que es comprometien "a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat", crec que qui els va votar tenia clar que la seva voluntat era que es consultés els catalans sobre el seu futur.

Llegint aquests textos a mi em resulta clar el que volien els catalans que van votar aquests partits. Tot el que no sigui complir-ho és marejar la perdiu i, una vegada més, deixar-nos als qui passem per les urnes amb la sensació ja tan freqüent que algú ens ha aixecat la camisa.

diumenge, 5 de maig del 2013

Lucía Etxebarria: més unionisme progre

Lucía Etxebarria és entrevistada per Carles Capdevila a l'Ara Tu d'avui (5/05/13). Quan se li demana per l'independentisme català argumenta de manera semblant a altres "unionistes progres" (per exemple David Trueba): no qüestiona d'entrada el dret a decidir però el supedita al model d'estat que en sortiria: "si vostè s'independitza -diu textualment- m'ha de dir què farà amb la sanitat, la justícia i l'educació", i afegeix: "una majoria té ganes de tenir un estat, però quin estat? ¿Té ganes de tenir un estat en què els hospitals estan privatitzats?". També dóna per fet que la Catalunya independent "no pot entrar a la UE tal com està perquè ara és impossible". 
Jo li respondria que vull simplement un estat independent democràtic on es privatitzaran o no els hospitals segons el que vulgui la majoria de ciutadans. No sé com serà socialment la Catalunya independent però sí que estic segur que és més fàcil que sigui més respectuós amb els drets dels ciutadans i més progressista socialment un estat nou que no pas l'Espanya que ja coneixem. A Lucía Etxebarria -i altres- se'ls podria demanar com seran l'ensenyament, la sanitat, la justícia o les pensions en l'Espanya on ens recomanen de continuar: ni en el pitjor dels malsons no intueixo els puntals del benestar pitjors en una Catalunya independent que en l'Espanya del PP o del PSOE. I d'entrada tindríem un finançament infinitament millor i més just, i un respecte infinitament més gran pel model educatiu de què ens forníssim i per la nostra llengua; això per anar fent boca.
De la mateixa manera em sembla pobre argumentar que Catalunya no serà a Europa perquè "és impossible": això caldria demostrar-ho i, sobretot, demostrar que a Europa i, fins i tot, a Espanya no els convindria una Catalunya dins de la UE. I en el pitjor dels casos ser fora de la UE tampoc no hauria d'impedir tenir-ne la moneda ni comerciar-hi, com fan països tan "tercermundistes" com Suïssa.
Lucía Etxebarria s'esgarrifa també perquè la web de CiU parla "d'Estònia, Letònia, Eslovènia, que són països que han tingut processos d'independència que han acabat molt malament", un argument que també usava David Trueba, que explicava com havia notat la tristor a la mirada dels croats independents: més que intuïcions m'agradaria que em presentessin enquestes per saber quants croats, eslovens, letons o estonians votarien a favor de la reunificació amb Iugoslàvia o la URSS. La resta és literatura.

divendres, 26 d’abril del 2013

La Declaració Unilateral d'Independència ha de ser una possibilitat

Albert Branchadell (Ara, 26/04/13) alerta dels riscos d'una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), i no li falta raó quan fa un repàs de les que no han reeixit, que no són poques.
Però no és menys arriscat -potser ho és més- mantenir indefinidament l'statu quo: continuar vinculats a una Espanya com la que ja coneixem, que no té, desenganyem-nos, cap intenció de canviar, ens porta a l'ensulsiada econòmica i a la disgregació cultural. Si no ens hi volem resignar, hem de contemplar totes les opcions.
És clar que la preferible -i més civilitzada- seria un referèndum pactat amb l'Estat Espanyol, però si, com podem preveure, no hi ha cap voluntat de permetre'l, caldrà plantejar-se'n un de no pactat i, encara, si calgués, la DUI.
Diu Branchadell que no és gens clara ni l'opinió dels partits ni, encara menys,la de cada parlamentari sobre la independència, però és que, si s'hagués de fer una DUI, penso que hauria d'anar precedida d'unes eleccions plebiscitàries en què els partits -si més no els que creuen en el dret de decidir- haurien d'incloure en el seu programa electoral un posicionament clar sobre el futur -independent o unit a Espanya- de Catalunya. Amb la composició del Parlament que ens sortiria i, si calgués, amb una votació proporcional al nombre de votants que haguessin optat per partits partidaris de la secessió, una DUI seria del tot legítima i escrupolosament democràtica.

diumenge, 21 d’abril del 2013

Els espanyols saben que Catalunya no és Espanya: demostració

Em temo que no tots els catalans tenim clar que Catalunya no és Espanya, però no tinc cap dubte que els espanyols l'hi tenen, conscientment o inconscientment.

I no ho dic solament pel famós estirabot d'Espartero que Barcelona havia de ser bombardejada cada 50 anys perquè els catalans ens mantinguéssim on ens tocava. Estirabot portat a la pràctica amb metòdica regularitat dels del segle XVII (Guerra dels Segadors, Guerra de Successió, guerres carlines i Guerra Civil); l'endarreriment de bombardejos que haurien tocat fa 20 anys deu ser el que neguitejava Peces-Barba i remou les entranyes d'altres deixebles del general isabelí. No em consta que cap altra nació es plantegi com una necessitat atacar periòdicament el seu propi territori, però això encara es podria justificar a partir del castís "la maté porque era mía" o del més nostrat "te quiero tanto que t'abonyego".

Per mi, tant o més significatiu que el que es diu i el que es fa, que poc o molt control racional deu tenir, és el que es calla: ja es va adonar Freud que els oblits són un bon senyal del subconscient, també del col·lectiu. 

1713. Tractat d'Utrecht. Castella acorda amb Anglaterra que aquesta deixarà de donar suport a la Corona d'Aragó en la guerra de Successió. A canvi, li cedeix, entre altres coses, el domini de Gibraltar. Des d'aleshores l'imaginari col·lectiu espanyol reivindica la devolució del roc. Perquè  qualsevol racó d'Andalusia és reconegut com a part de la nació.

1659, amb prou feines 50 anys abans. Tractat del Pirineus. Castella acorda amb França que aquesta deixarà de donar suport a Catalunya en la guerra dels Segadors. A canvi, li cedeix el domini de la Catalunya Nord. No em consta que cap espanyol  hagi mai reivindicat la devolució d'aquestes terres, ni que s'ho hagi plantejat ni de prop ni de lluny. Perquè, diguin el que diguin, no senten Catalunya com una part de la nació espanyola. La seva cessió a França els afecta tan poc com la de La Florida als Estats Units el 1819.

No m'he trobat cap castellà que, en fer-li aquesta reflexió, no hagi hagut de reconèixer que efectivament no sent cap mena de vincle emocional, que sí que té amb Gibraltar, amb la Catalunya Nord. Mës clar, l'aigua.

(I no estic dient que Gibraltar ni la Catalunya Nord hagin de ser espanyol o catalana, respectivament: cada poble ha de ser allò que lliurement decideixi ser. Estic parlant de sentiments, i constato que per a un espanyol la Catalunya Nord és tan afectivament distant com Hong-Kong).

diumenge, 14 d’abril del 2013

No nacionalistes, liberals i demòcrates

¡Quina barra que tenen els no nacionalistes que, en comptes d'advocar per la desaparició de totes les nacions ("com que un govern mundial és una utopia, les nacions actuals són una convenció útil, que no cal canviar"), es conformen a impedir que n'apareguin de noves! Gairebé en tenen tanta com els no classistes que, en lloc d'aspirar a la desaparició de les classes ("de rics i de pobres n'hi haurà d'haver sempre"), en tenen prou amb eradicar la lluita de classes ("no ens hem de preguntar per l'origen de la riquesa dels que en tenen, ni aspirar a redistribuir-la: si ets pobre el que has de fer és esforçar-te a esdevenir ric"; com si la sàvia saviesa popular no tingués clar que sempre plou sobre mullat); o com els demòcrates que anteposen les lleis a la voluntat popular.

dissabte, 13 d’abril del 2013

¿"Crueltat" i "depressió" a l'escola catalana?

Llegeixo a twitter que la periodista Cristina López Schlichting diu a Tele 5 que hi ha "crueltat" a l'escola catalana amb els nens castellanoparlants, que són obligats a seguir les classes en català. Una carta al director a El periódico ens demana que fem l'esforç d'imaginar la "frustració" d'un nen que, a l'escola, no entén el que li expliquen. Un diputat de C's es pregunta quantes "depressions" infantils no deuen ser causades per l'exigència d'usar el català a l'escola...
El català deu ser una llengua excepcionalment feridora per la seva fonètica, sintaxi, morfologia..., perquè ningú no es preocupa pels nens catalanoparlants que, si un de castellanoparlant -o els seus pares, més aviat- ho demana, hauran d'aprendre en castellà. Ni pels nens marroquins, xinesos, russos, anglesos, italians..., que, fills d'immigrants, han d'aprendre en castellà a qualsevol racó d'Espanya. Tampoc no és una mancança dels nens castellanoparlants que el fa especialment sensibles a la immersió lingüística, perquè és només a Catalunya que es frustren i deprimeixen: no em consten trastorns de fills d'immigrants espanyols o sud-americans a França, Alemanya, Italià, Anglaterra o els Estats Units. Jo mateix tampoc no recordo haver caigut en la depressió quan vaig rebre tot l'ensenyament en castellà (però em reconec un alta insensibilitat).
Deixant de banda les ironies, és cert que l'èxit de la immersió lingüística depèn de l'ambient que envolta el nen o nena, però també hi influeix que a casa sigui percebuda com una oportunitat i, per tant, apreciada. I potser d'aquí pateix la bèstia: molts pares i mares castellanoparlants, la immensa majoria, s'adonen que, si els seus fills aprenen català, se'ls ajuda a estimar el país on viuen, se'ls fa més receptius a les noves cultures, se'ls obren portes i se'ls fa més intel·ligents, si més no a l'hora d'aprendre terceres i quartes i cinquenes llengües; però és veritat que n'hi ha alguns -no gaires-que perceben l'obligació d'aprendre el català com una nosa que cal suportar i uns altres-encara menys-, que la viuen com una agressió intolerable.
I el més trist de tot plegat és que aquest darrer pensament ha estat atiat, sovint activament però sempre per inhibició, pels polítics i "opinadors" hispans. Han passat anys de Transició i de Democràcia sense que ningú fes res per convertir Espanya en un país veritablement plurilingüe, començant pels passaports o les institucions -el Parlament en primer lloc- i acabant pels mitjans de comunicació i les escoles i universitats (no pas les catalanes, que ja ho són, sinó les de tot l'estat). Però ni ha interessat ni interessa, i encara  que en en el futur interessés crec que s'ha fet tard: ¿quants decennis de pedagogia caldrien per desfer els prejudicis amb què la catalanofòbia ha impregnat tanta gent a Espanya i a Catalunya mateix?

diumenge, 3 de març del 2013

La "fantasia xinesa" de Josep Fontana

Josep Fontana és entrevistat a El Periódico d'avui (3/03/13) a propòsit de la publicació d'un nou llibre que, en la línia de l'important Pel bé de l'imperi (2011), qüestiona radicalment el sistema políticoeconòmic liberal-capitalista.
Des d'un perspectiva força pessimista ens intenta convèncer que el sistema globalitzat ens aboca a un futur en què la majoria serem menys lliures i més pobres mentre que un minoria cada vegada serà més poderosa i més rica. Entenc aquest pessimisme com una invitació a la mobilització, a no acceptar passivament, com anyells camí de l'escorxador, el futur apocalíptic que pronostica.
Per això em sobta que, en preguntar-li ben al final de la llarga entrevista pel moviment independentista, respongui amb un conformisme submís: els qui advoquen per la independència enreden la població amb una "fantasia xinesa" fent-nos creure que serà un camí de roses i que les traves que posi Espanya seran superades amb l'ajuda d'Europa. Dit així és veritat: l'independentisme seria una faula per a il·lusos. Ara, no sé si algú ha dit que el procés sobiranista sigui fàcil i còmode, però per descomptat que qui té dos dits de front no ho pot pensar: serà un camí aspre i costerut. Però no per això hem d'estar-nos de transitar-lo, si creiem que hi tenim dret i que al final ens portarà a un país millor.
És veritat que no hem d'esperar que Europa ens aculli amb els braços oberts i és veritat també que la majoria d'independències recents s'han cobrat un cost en vides humanes (moltes a Croàcia i Bòsnia; gairebé cap a Eslovènia o les repúbliques bàltiques). Però el determinant és, com diu Martí Anglada, tenir "amics" en aquest procés, disposar de països, com més importants millor (EUA, Alemanya, França, Anglaterra) que en el moment de fer el pas parin els peus a Espanya, tret que, com va passar a la República Txeca i Eslovàquia, la separació sigui consensuada i pacífica. 
Per aconseguir això últim i, si no pot ser, allò primer, cal convèncer Espanya o, si no pot ser, Europa i els EUA, que la separació de Catalunya no els suposarà cap problema i potser fins i tot els reportarà algun benefici: és en aquesta línia que hem d'esmerçar esforços. Crec que és un error que ens enroquem en la llista de retrets a Espanya que ens han dut fins aquí (que hi són, i molts): hauríem de fer l'esforç d'insistir en el guanys (socials, polítics, psicològics) i de minimitzar les pèrdues (econòmiques) que li suposaria la nostra independència. I igualment amb Europa i EUA: si el balanç de guanys i pèrdues no els és positiu, ho tenim pelut. 

dimecres, 13 de febrer del 2013

¿Cal perfilar com seria la Catalunya independent? A propòsit d'"El dret de decidir-ho tot", de Vicenç Villatoro

Estic força d'acord amb Vicenç Villatoro (Ara, 13/02/13), i ja ho he dit en alguna altra entrada: la independència no ens ha de lligar de mans, sinó al contrari, ha de permetre'ns anar construint el país que la majoria dels catalans vulguem en cada moment; per tant, la Catalunya independent no ha de ser, a priori, un país amb impostos baixos o impostos alts, que aposti decididament per les energies renovables o continuï aferrat als combustibles fòssils, que tingui una o una altra política educativa, d'immigració, laboral, comercial o empresarial: això ho haurem d'anar decidint els catalans en cada moment de la manera que la nostra futura constitució estableixi (per mitjà sobretot dels polítics que ens representin, o donant més pes a les consultes i referèndums, a l'estil suís).
Diu Villatoro, raonablement, que seria un error voler només la independència si l'estat que immediatament en naixerà és el que a mi m'agradaria que fos: encara que no ho sigui d'entrada, la independència sempre serà una bona eina per lluitar democràticament perquè ho arribi a ser.
Ara, em sembla que sí que esvairia alguns dubtes i pors que ens sobrevindran (o amb què ens bombardejaran) que els partits polítics actual definissin la seva posició sobre alguns temes bàsics i transversals que hauran de definir el nou estat (i no cal que tots els partits polítics en pensin el mateix, però sí que la ciutadania puguem anar preveient què en poden opinar les majories que probablement gestionaran en un primer moment l'Estat Català). Penso, per exemple, que estaria bé esvair dubtes sobre si la Catalunya independent posaria algun impediment perquè els catalans que ho volguessin poguessin gaudir de la doble nacionalitat, catalana i espanyola (al marge que després Espanya ho permetés o no); o sobre el paper que tindrien en la futura Catalunya el castellà i el català: ¿en quines feines podria ser obligatori el coneixement del català?: ¿en totes?, ¿en cap?, ¿només per als funcionaris?, ¿per a tots o només per als qui tractin amb la ciutadania?, ¿per als dependents?...; o sobre l'encaix internacional de Catalunya (al marge que Europa ens admeti o no, ¿quins partits sol·licitaran, per exemple, l'ingrés a la Unió Europea?). 
A mi em sembla que una resposta assenyada a aquests i altres dubtes legítims seria un bon antídot per a les pors que. de bona fe, ja existeixen i que, amb més mala fe, es propagaran cada vegada més (vegeu, per exemple, el comentari que he fet fa poc a un article de Santiago Roncagliolo a El País semanal).

dilluns, 11 de febrer del 2013

L'unionisme democràtic, però irracional, de Santiago Roncagliolo

El País continua la seva incansable campanya contra l'independentisme català acollint opinions progressistes i, si més no aparentment (vegeu el comentari que vaig sobre l'últim article que hi ha publicat Javier Cercas) democràtiques. 
de Santiago Roncagliolo (El país semanal, 10/02/13) no ho són només aparentment, ho són de debò. Per això, reconeix com n'és de ridícula, des del punt de vista democràtic, el "no del PP al dret de decidir" o la pretensió que la Constitució estigui per damunt de la voluntat popular o que tots els espanyols decideix sobre la nacionalitat dels catalans.
Ara bé, dit això i acceptat que, des del punt de vista democràtic, un referèndum a Catalunya és inevitable, argumenta per què ell hi votarà que no. En primer lloc, diu que ho farà per raons pràctiques i personals. Aquestes últimes, que jo en diria emocionals, són lícites, però qüestionables: diu que li sabria greu que hi hagués fronteres entre parents seus de Madrid o València i la seva família de Barcelona, que tinguessin nacionalitats diferents; però ell mateix és peruà i bé deu tenir família al Perú, i que hi hagi fronteres entre Perú i Espanya no els deu distanciar més que si Perú en continués sent una colònia, suposo.
Els arguments que ell en diu pràctics són fruit de la por i la propicien: ell viu de la indústria editorial, que s'arruïnaria si renunciés al mercat castellanoparlant (¿però qui ha dit que una Catalunya independent deixaria d'editar en castellà, tant per al mercat català com per a l'espanyol i l'hispanoamericà?); els seus amics castellanoparlants perdrien la feina en una Catalunya independent (¿però qui pot pensar que en un Catalunya que probablement reconeixerà el castellà com a llengua oficial, o encara que no ho fes, es pugui acomiadar algú per no parlar català?); vol que els seus fills parlin el millor castellà per tenir més oportunitats en un món globalitzat (¿però què fa pensar que a la Catalunya independent es renunciï a l'aprenentatge del castellà i de l'anglès i, si pot ser, d'altres llengües?).
Acaba planyent-se que no hi hagi partits polítics que recullin la seva actitud: respecte pel dret democràtic a decidir, suport al manteniment de Catalunya dins d'Espanya. ¿No pot ser perquè els arguments que ell esgrimeix no s'aguanten i una hipotètica votació la perdrien els partits que defensessin el no? En qualsevol cas, que els partidaris d'una Catalunya espanyola siguin tots antidemocràtics, l'haurien de fer meditar perquè els catalans tenim tantes ganes de sortir d'Espanya.

dissabte, 9 de febrer del 2013

De facto, ja no som espanyols

Els catalans tenim una llengua diferent, una història particular, uns costums propis... però sobretot sovint no coincidim en el model de país que volem.

La majoria de catalans considerem que el toros són una pràctica bàrbara, doncs els espanyols ens els imposen.
Fa anys que els catalans votem gairebé unànimement partits que defensen el nostre model escolar i, en particular, l'ús que si fa de les llengües. Doncs els espanyols ens el volen canviar.
Que els catalans volem que es recaptin diners amb determinats impostos: ens els prohibeixen.
Que ens agraden més uns horaris comercials determinant: no tinguis por, que Espanya en voldrà uns altres.
Que necessitem el corredor mediterrani, doncs ens l'endarrereixen.
Que necessitem un aeroport internacional potent: ni parlar-ne.
Etc., etc., etc.

No entenc com encara queda algun català que no vegi que, si gairebé de forma sistemàtica i en els temes més diversos, l'estat espanyol legisla de manera diversa a com ho fem els catalans és perquè tenim una percepció diferent de com volem que sigui la nostra societat: som una altra nació

Cercas és de lletres, però espanyol

Torno a parlar de Javier Cercas a El País. Això meu no és obsessió, ho juro, però, quan ja fa temps que el conec i reconec com a grandíssim escriptor, des que l'independentisme s'ha desacomplexat, l'estic descobrint també com un grandíssim trampós.

En l'article de diumenge passat (03/02/13), "Usurpar la democracia", arriba a extrems paranoics. Segons ell el "dret a decidir" democràtic ha estat "usurpat" i desfigurat pels independentistes fins a identificar-lo amb la independència mateixa, quan el "dret a decidir" democràtic és "dret a decidir el que em permet decidir la llei" i posa exemples tan clarificadors com que un no pot decidir saltar-se o no saltar-se un semàfor.

Amb tot, es veu obligat a acceptar que, si es demostrés inequívocament que una àmplia majoria de catalans volem decidir sobre la independència, se'ns hauria de permetre. I tot seguit comencen els jocs de mans: primer, confon els que volen decidir sobre la independència amb els que volen la independència (Cercas està clar que no, ¿però no hi pot haver no independentistes que voldrien comprovar en un referèndum quants pensen com ells?), i tot seguit comença a fer numerologia ficció i comptar independentistes al Parlament de Catalunya: només ho són inequívocament els d'ERC i la CUP; de CiU, posem la meitat (¿per què la meitat?, ¿a ull?); conclusió un 37% del Parlament vol usurpar la democràcia obligant a votar sobra la independència de Catalunya.

Però senyor Cercas: CiU es va presentar a les eleccions, com ICV, amb un programa que deia inequívocament que plantejaria una consulta sobre la independència; ¿la gent que la va votar no ho sabia?, ¿es van confondre?, ¿els van enganyar? No fer la consulta que apareixia en el programa electoral, ¿no seria "usurpar la democràcia"? 

Això sense comptar que el PSC també parlava del dret a decidir, això sí sotmetent-lo al marc legal espanyol. Però ¿és impensable que hi hagi cap votant del PSC que voldria que el marc legal espanyol canviés per facilitar el referèndum?

L'única manera de saber del cert quants catalans  volem exercir el dret a decidir és comptant els votants dels partits que en el seu programa electoral el proposaven, que són molt més que el 37% que compta el senyor Cercas, tants que representen més del 60% del Parlament de Catalunya. 

I, si realment som tan pocs com diu el senyor Cercas, acatarem democràticament la voluntat de la majoria dels nostres conciutadans. Però, si Cercas hagués fet malament els números i resulta que els qui volem la independència de Catalunya som més, suposo que no s'hauria d'usurpar la democràcia, oi?

dilluns, 7 de gener del 2013

Cercas ciutadaneja? El país, espanyoleja.

Dos articles a El País Semanal d'abans-d'ahir (6/01/13): un d'esperaable, però subtil; l'altra, per a mi, inesperat.
El primer és un extensa entrevista a l'hispanista britànic John H. Elliott, que s'inscriu en la pluja fina d'informació pretesament objectiva i contrària a la independència de Catalunya. Ja no parlo de xàfecs tan barroers com l'"entrevista" d'hermida al rei Joan Carles, que, de tan tronada i tan desprestigiat l'entrevista, em sembla que més aviat perjudica els seus interessos evident. Ni El País és tan barrib-barrab com TV1 ni Elliot és tan simple com Sa Majestat i l'Herminda. I, per tant, més perillosos. Partint d'una aparent anàlisi històrica deixaven anar el missatge important: que Catalunya era una societat oberta quan la va conèixer l'historiador, que Espanya ha comès errors durant segles que han dificultat l'encaix de Catalunya (a diferència de Gran Bretanya), però que, gràcies al "seny" (sic) català i a l'interès dels empresaris catalans i d'Europa, Espanya i Catalunya s'entendran (ja hi ha hagut altres moments de "rauxa" (sic altra vegada) catalans, sobretot la revolta del Segadors) i la comparació amb Kosovo: fa por veure què ha passat, per exemple a Jugoslàvia (¿la guerra?, ¿la tristor que intuïa Trueba, com vaig comentar en una altra entrada, a la mirada dels croat?, em pregunto), si es mitifica un passat simplificant-lo -cosa que no feia un bon historiador com Vicens Vives- des del victimisme. I els records personals: el franquisme no perseguia només el català com va poder comprovar ell quan li van censura un article en anglès; però, ep!, els catalans tampoc li van voler publicar en castellà un article i van optar per l'original anglès perquè no els agradava el que hi deia i així s'entendria menys (i aquest mateix comentari el recull la biografia de Vicens Vives de la FAES; caldria comprovar si efectivament és l'únic article que no als Estudios de Historia Moderna). Bé, un bon exemple de la mena d'informació gens tendenciosa que rebrem d'aquí a la consulta fins i tot des dels mitjans progressistes-federalistes.
Ara, ja he parlat he comentat algun altre article de Javier Cercas, que, essent moderat i assenyat, darrerament no para de sorprendre'm. El diumenge passat se sumava a les demandes de dimissió d'Artur Mas que han reiterat des de Ciutadans. Cercas creu que hauria d'haver dimitit perquè no té la "principal virtut d'un polític": el "sentit de la realitat" perquè pensava que els catalans crèiem que els problemes de Catalunya eren Espanya i no ell, i suposo que entén que les urnes l'han contradit. ¡Curiosa la petició de dimissió a qui obté el doble de diputats que la segona força i un terç del total, sobretot en un país que no dimiteix ni el més corrupte dels polítics!
¿I qui hauria de ser president si Mas dimitís? ¿El cap de la força que més ha crescut? ¿En nombre absolut de diputats? ¿En percentatge de vots? Perquè llavors serien Jonqueres i David Fernàndez, respectivament.
És evident que CiU ha perdut diputats (força) i vots (pocs) i jo no crec que sigui tan dolent. M'explico: 1r) ha votat més gent, gent que no votava perquè les eleccions al Parlament català no eren les seves i ara sí que han votat: PP i C's; i això és bo perquè aclareix; 2n) la CiU d'abans del 25N té més escons però no teníem clar quants sobiranistes i quants no; ara ho tenim clar: simplificant, els no sobiranistes de Convergència han votat PSC (potser per això no ha baixat tant com podia semblar que ho faria) i els no sobiranistes d'Unió han votat el PP;  alguns votants d'ERC no ho hem fet contra Mas sinó per assegurar que Mas tenia clar el missatge (i ens sembla que ens n'hem sortit).
Senyor Cercas, Mas ha perdut escons però no pas el sobiranisme, perquè té pràcticament els mateixos i ara sabem que ho són tots els de CiU. I m'ensumo que si, a apart de les eleccions al Parlament n'hi hagués hagut unes altres de presidencials, Mas hauria obtingut de llarg la majoria qualificada que reclamava.
Però el millor de tot és quan afirma que, si  Espanya reformés la constitució i es plantegés demà mateix un referèndum, vestiria per sempre més de lagarterana si la independència hi obtingués més del 35% de vots. Senyor Cercas: això és fer trampa, perquè aquesta modificació de la constitució i aquesta consultat són impossibles en aquesta Espanya i en la dels propers 200 anys. Jo no sé si l'opció per la independència guanyarà la consulta que no dubto que es farà en els propers 2 anys (com hem vist més amunt, els esforços, recursos i altaveus de l'Estat són i seran poderosos), però li proposo que es vesteixi de lagarterana si hi obté menys del 40% de vots: s'hi atreveix?

dissabte, 15 de desembre del 2012

Pere Navarro s'equivoca amb la insubmissió

Tots els que ens considerem demòcrates entenem que és necessari l'imperi de la llei; l'alternativa al "contracte social" és la llei del més fort. Ara, també creiem que la sobirania emana del poble i que el legislador només està legitimat si legisla en nom del poble que representa.
Per això té raó Pere Navarro (entrevistat  per Mònica Terribas a l'Ara del 15/12/12) quan diu que el poble té dret a rebel·lar-se davant les lleis promulgades per un règim dictatorial, perquè no responen a la sobirania popular. Però s'equivoca quan diu que només els règims dictatorials justifiquen la insubmissió, perquè hi ha com a mínim un altre tipus de règims que, fins i tot essent democràtics, legislen al marge -o en contra- dels interessos d'una part del seus súbdits, : els règims colonials.
¿O és que Pere Navarro considera que era il·legítima la desobediència pacífica que encapçalava Gandhi perquè Gran Bretanya era un país democràtic? ¿O considera il·legítima la lluita Palestina contra el democràtic Israel? Si el Marroc fos més democràtic, ¿deixaria, segons Navarro, de ser legítima la lluita saharaui?
Espanya fa temps que legisla contra conscientment contra els interessos de la immensa majoria de catalans, expressats democràticament a través dels partits polítics que els representen, si més no en matèria fiscal, d'infraestructures i ara educativa. A mi em sembla més que legítim desobeir aquelles lleis que un poble aliè dicta contra la voluntat i els interessos del meu. 

diumenge, 9 de desembre del 2012

Propostes per a una constitució catalana (1): la nacionalitat catalana

Em sembla que, per engrescar la concurrència, va tocant de fer propostes en positiu de com ens agradaria que fos el país que tindrem.

Un primer tema seria el de la catalanitat: qui serà català?

Una proposta per anar fent boca: que tingui la nacionalitat catalana...

1. Tot aquell que, en el moment de ser proclamada la independència, hagi nascut a Catalunya i no hi renunciï expressament.

2. Tot aquell que, havent nascut fora de Catalunya, tingui nacionalitat espanyola i porti almenys 5 anys vivint a Catalunya i no hi renunciï expressament.

3. Tot aquell que, havent nascut fora de Catalunya, sigui fill o nét d'una persona nascuda a Catalunya i no ho sol·licite expressament, o, si és menor, ho sol·liciti el seu tutor/a legal. El menor que compleixi aquest requisit podrà renunciar o sol·licitar la nacionalitat catalana en assolir la majoria d'edat.

4. Totes les persones jurídiques, públiques i privades, que tinguin la seva seu principal a Catalunya. 

5. Totes les persones jurídiques, públiques i privades, que tinguin un terç o més de la seva activitat a Catalunya.

6. Totes les persones jurídiques,públiques i privades, que, realitzant almenys un 10% de la seva activitat a Catalunya, ho sol·licitin.

En tots aquests casos res no impedirà que les persones físiques o jurídiques amb nacionalitat catalana puguin tenir-ne a més a més una altre o unes altres.

La nacionalitat catalana comportarà la vinculació als drets i obligacions que les lleis catalanes  (i les internacionals que afectin a Catalunya) estableixin per als qui la ostentin.

Les persones físiques o jurídiques establertes a Catalunya o amb activitat a Catalunya que no tinguin nacionalitat catalana, tindran els drets i obligacions que per a ells estableixin les lleis catalanes (i les internacionals que afectin a Catalunya).



divendres, 7 de desembre del 2012

Per què cal perseguir el català a l'escola?

No és gratuït ni visceral ni improvisat l'atac actual  al català a l'escola -ni ho eren els anteriors, ni ho seran els que vindran.

El sociolingüista Albert Bastardas ho va deixar ben clar ja fa temps en diversos estudis: una llengua només pot sobreviure si és útil, si no serveix per a res els qui la parlen l'abandonaran immediatament. El català per ara és força útil i, per tant, és possible que els catalans decidim continuar-lo usant. Serveix per llegir, tant premsa com llibres com a internet, per mirar la tele o escoltar la ràdio, per anar a comprar, per parlar amb la família i els amics...; fins i tot pot anar bé per trobar segons quina feina.

Però -continuo citant A. Bastardas- l'únic que garanteix la continuïtat d'una llengua és que sigui necessària. Només si una llengua cal és segur que els seus parlant no l'abandonaran i que fins i tot hi haurà gent que l'aprendrà no pas per gust o perquè li resulta simpàtica o per convicció ideològica, sinó simplement perquè li fa falta per viure en un determinat lloc.

Actualment, mentre que el castellà és imprescindible a Catalunya (¿qui pot trobar-hi feina sense saber-lo?, ¿qui pot saber el que conté una llauna o un medicament sense llegir en castellà?, ¿quines pel·lícules podria veure al cinema o en DVD qui només sabés el català?, ¿quines revistes podria llegir?...), el català només cal per fer dues coses, que, justament, però no casualment, estan sent perseguides a ultrança per les lleis espanyoles: per esdevenir funcionari de la Generalitat o municipal i per aprovar l'ESO i el Batxillerat. Desapareguts aquests dos reductes, ja es podrà fer vida -des que neixis fins que et moris- a Catalunya sense badar boca ni parar orella en la llengua del país.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Millor com més clar

Ja sabem millor com és el país. Ja sabem quants votants tradicionals de CiU són sobiranistes. I tot això és bo: ja hem sentit prou els partidaris que el poble no parli perquè en sàpiga greu que ho hagi fet. Sempre són bones les votacions, perquè aclareixen, sobretot, quan el que es pregunta és prou inequívoc.
Tot i això encara queden punts foscos en la radiografia de la societat catalana que han estat les eleccions, per a mi, tres de principals: quants votants d'ICV són partidaris de la independència?, quants ho són dels que han votat el PSC?, i la més important: ¿quants del 30% d'abstencionistes votarien en un referèndum per a la independència i què votarien?
D'aquest últims, caldria ser prudents i pensar que en una consulta directa i a "sí" o "no" possiblement 2/3 votarien i ho farien majoritàriament per l'opció immobilista, la de deixar les coses com estan.
Si fos així, malgrat que les eleccions les hem guanyat de llarg els sobiranistes, és molt probable que un referèndum el perdéssim per poc.
Frustració? No, realisme i tenir clar que els partits, però sobretot la societat civil (l'ANC) hem de continuar estenent el missatge que el país només se'n sortirà essent independent i potser també començar a aclarir quina mena de país volem que sigui la Catalunya independent, per convèncer el 10% de la població que ens cal per assolir l'objectiu.
I no dubtem que la intransigència i l'anticatalanisme espanyols ens hi ajudaran!

dijous, 22 de novembre del 2012

L'anàlisi de Vicenç Villatoro del procés cap a la independència

Avui (21/11/12) Vicenç Villatoro ha analitzat a l'Ara com preveu que creu que serà el procés que ens hauria de dur cap a la independència: 1) les eleccions del dia 25 que creen una Parlament favorable a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació; 2) un període de traves espanyoles a aquest referèndum però de suport internacional (especialment europeu) a l'expressió democràtica de la voluntat popular, però tan bel·ligerant com l'estat espanyol contra l'opció independentista; 3) celebració del referèndum i, en cas que guanyés l'opció independentista, acceptació realista i pragmàtica d'Europa de la situació.
Hi estic bàsicament d'acord, però amb un matís: la bel·ligerància internacional contra l'opció independentista no em sembla que fos unànime; ni tan sols a Europa. Als països de fora d'Europa penso que no els importaria gaire l'afebliment dels actuals estats europeus; pel que fa a la UE, serien clarament contraris a la independència catalana els actuals estats plurinacionals (Espanya, França i possiblement Gran Bretanya), però no crec que ho fos, si més no exageradament, Alemanya (força uniforme nacionalment i força interessada en l'afebliment dels altres estats grans, sobretot de França) ni els estats petits i també força homogenis, com ara Dinamarca, Holanda, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia... De fet, per a fer camí cap uns veritables Estats Units d'Europa (potser seria més exacte dir-ne Nacions Unides d'Europa) no hi hauria cap notícia millor que la fallida dels estats plurinacionals, que en són el veritable fre perquè saben que la construcció seriosa d'Europa els fa esdevenir redundants (podríem dir que tenen vocació de ser una mena de Nacions Ibèriques Unides -Espanya-, o Nacions Gal·les Unides -França-, això sí, unides per força, no de grat com les que conformarien Europa).
Una segona consideració sobre l'article de Villatoro té a veure amb el nou exercici de "numerologia ludicoindependentista" que conté: quan al·ludeix al Parlament favorable al dret a decidir que hauria de sortir de les eleccions, diu que seria òptim que la participació superés el 70%, que cresqués Convergència i que el conjunt de partits partidaris del referèndum sumés més de dos terços de la càmera. La segona condició no veig per què hauria de ser transcendent mentre creixi el conjunt dels partits sobiranistes; tot i que probablement Mas se sentiria més convençut del camí emprès si el seu partit creix, si es manté o fins i tot decreix una mica però creixen els partits encara més clarament independentistes, hauria de pensar que, si abandona aquestes posicions, el lògic seria que en les següents eleccions encara els traspassés els votants que hauria decebut. És important que el sobiranisme creixi i sigui fort, però no és imprescindible que també creixi Convergència.  

diumenge, 18 de novembre del 2012

La trista Croàcia de Trueba

David Trueba (El País Semanal, 18/11/12) s'entristeix quan visita Croàcia: és un país empobrit, on la cultura està en crisi per la reducció del seu mercat natural, que era Iugoslàvia. No l'hi ha dit ningú però intueix que més d'un es penedeix, després de l'eufòria dels primers moments, d'haver fet el pas cap a la independència.
¡Un altre cas de periodisme de la suposició, que deu ser una epidèmia! Senyor Trueba: acaben de tancar els multicinemes del costat de casa (i no és una figura literària, es tracta del cinemes del Segle XXI de Terrassa): espero que no sigui ja per culpa de la hipòtesi d'una no sabem com de propera possible independència de Catalunya!
Que els croats van votar la independència i que la van celebrar després de costar-los una guerra sagnant són dues evidències. Si algú creu que la majoria ara voldrien fer marxa enrere i reunificar-se (jo ho dubto, malgrat els problemes econòmics i socials que segur que tenen -qui no?) caldria preguntar-los-ho amb un referèndum. Això és democràcia; la resta, no, per més "progre" i benintencionat que sigui.   

Xavier Sardà, els Mossos i TV3

No és mania personal, sinó decepció d'algú que es considera "progre" (jo) però no ho deu ser prou, quan llegeix un "progre oficial" (Sardà) i tan sovint en discrepa.
Avui tocava comentar l'actuació dels Mossos (d'Esquadra i vull pensar que no d'en Puig, com diu Sardà): a mi em sembla evident que se'n coneix actuació a Tarragona va ser desafortunada, sobretot l'atonyinament a la noia que els recriminava el cop -probablement fortuït- al nen, i espero que se'n depurin responsabilitats. Però la manca de resposta a la petició d'auxili de la Policia Nacional ja costa més d'avaluar sense conèixer els detalls i em sembla frívol fer-ho amb insinuacions: que no hauria estat socorreguts expressament per ser un cos "espanyol"; si fos així, no em semblaria bé, però en canvi sí que m'ho semblaria que es prioritzés la protecció d'altres objectius, persones i béns públics i particulars: massa sovint sospitem que la primera funció dels cossos policials és protegir-se ells mateixos i no els ciutadans i els seus béns. Per una vegada que ho fan, caldria aplaudir-ho i no pas criticar-ho.
El segon tema de Sardà és la crítica (que de vegades sembla obsessiva) de TV3 com a televisió nacionalista al servei de Convergència. Ara se li retreu que censurés les imatges de les manifestacions de la vaga general que qüestionaven la política del govern de CiU i, en per tant, de Mas. No sé si cal filar tan prim i exigir que en les imatges d'una manifestació aparegui la proporció exacta de les que realment hi havia criticant un govern o un altre, un partit o un altre. Ara, si realment no se'n veu cap que critiqués el govern de la Generalitat i n'hi havia força i, per tant, ha calgut un esforç específic de selecció de les imatges perquè no se'n veiessin, ho trobo una mala praxi informativa.
El que ja em sembla ridícul és el retret preventiu que fa Sardà a TV3 perquè probablement no investigarà els presumptes comptes de Mas i Pujol a Suïssa. Potser caldria que critiqués més aviat l'oportuna troballa dels informes en plena campanya electoral. Això del periodisme de suposició deu ser una nova branca de la professió. I d'altra banda dubto que la investigació de la corrupció política hagi de ser la principal funció del periodisme televisiu, ni tan sols públic. És més probable que correspongui a la premsa escrita, si és que encara volen reivindicar la pròpia utilitat en el món de la imatge i digital. I, per cert, ¿Sardà no és periodista i no publica a El Periódico? Doncs que posi fil a l'agulla i ho investigui i, si descobreix una trama mafiosocriminal, haurà fet un gran bé al país, que tots li agrairem. El seu article d'avui m'ha recordat l'acudit d'aquell malalt a qui el metge, després d'escoltar seriosament els símptomes que li explica, li recomana, tot preocupat, que s'ho faci mirar. Senyor Sardà, vostè que és metge, curi'ns i no demani que ho faci TV3!

diumenge, 11 de novembre del 2012

Cercas és demòcrata però continua espantat

Javier Cercas hi torna a El País Semanal amb la independència. Reivindica el seu dret a estar espantat en front de la temeritat dels independentistes (ell en diu "nacionalistes catalans"), però reconeix que si la majoria de catalans volen votar si volen continuar dins d'Espanya o sortir-ne s'haurà de buscar la manera que ho puguin fer i, si volen sortir-ne, s'haurà de permetre. 
Ara, diu que això cal fer-ho dins de la llei i retreu a Mas que estigui disposat a fer-ho també al marge de la llei. No sé jo veure per enlloc la disposició dels legisladors espanyols d'adaptar les lleis perquè es pugui fer; mentre s'ho van rumiant, ¿què hem de fer els catalans, segons Cercas, paciència? Estaria bé que hi posés algun termini, a aquesta paciència. I d'altra banda, ¿les úniques lleis són les espanyoles? ¿No n'hi ha d'europees? ¿I no en pot fer el Parlament Català, o és que no hi tenim els nostres representants?
Cercas espera que en les eleccions properes no siguem tants els que vulguem la autodeterminació; i, si ho som, que, quan, amb permís de la llei, el poble català triï el seu futur encara siguem menys els que vulguem la independència. Hi té tot el dret, cadascú és lliure de desitjar el que vulgui, tot i que no em queda clar el seu concepte de "majoria suficient": ¿és que la majoria per quedar-se dins d'Espanya és diferent que la necessària per sortir-ne?  
I no m'agrada tampoc la comparació final de l'independentisme amb el nazisme. No és una identificació barroera, però el seu desig que els catalans no s'equivoquin a les urnes com ho van fer els alemanys als anys 30 el trobo insidiós. Potser el problema és que els catalans i els espanyols portem anys equivocant-nos al votar: començant per una Constitució tutelada pel franquisme i acabant per un PSOE i un PP que han estat pertinaçment i voluntària cecs a les necessitats dels catalans. Per cert, Cercas mateix les reconeix, si més no pel que fa a les injustícies fiscals; però no són les úniques: un Estatut votat pels catalans que ha estat burlat pel partits espanyols i el tribunals constitucional, model educatiu català contínuament qüestionat (i amb falsedats), etc.
Si els espanyols haguessin tingut més clar a qui votar i com gestionar els vots i les majories "suficients" que han tingut, potser ens mereixerien una mica de la credibilitat  que no entenc que una persona intel·ligent i raonable com Cercas encara els concedeixi.

diumenge, 4 de novembre del 2012

Manifestos federalistes sense credibilitat i a deshora

¿Tres-cents intel·lectuals espanyols federalistes? I si de la llista traiem els que deuen conèixer a casa seva, ¿quants en queden? ¿Cinquanta? ¿No hi ha més intel·lectuals a Espanya? ¿Què són tots els altres, independentistes?

Un federalisme que amb prou feines reuneix 300 intel·lectuals a Espanya ja deixi clara la seva pròpia viabilitat. I encara m'agradaria més que tots aquest intel·lectuals federalistes (¡Mario Vargas-Llosa!) detallessin què entenen per federalisme: ¿quin model de finançament trobarien just per a la Catalunya federada? ¿Quina presència haurien de tenir el català i el castellà a l'escola catalana? ¿I a l'administració de justícia? Res, això per anar fent boca...

Els federalistes de debò a Espanya es poden comptar amb els dits d'una mà i mai no han defensat Catalunya davant dels atacs, insults, tergiversacions, mentides i falsedats de què érem víctimes. ¿Ara descobreixen que són federalistes o ja n'eren a la intimitat?

I encara pitjor: aquests intel·lectuals tan federalistes i els nostres tan federalistes polítics socialistes catalans, ¿han pensat quin partit espanyol defensarà les seves posicions? ¿El PP? ¿UPyD? ¿El PSOE de les declaracions de Rubalcaba? Més enllà de la minoritària Izquierda Unida, i gràcies, no hi ha ni un federalista de debò més enllà de l'Ebre i del Cinca. 

I, si n'hi ha algun que ho sigui de debò d'aquesta banda dels rius, m'agradaria que convertís el seu desig en un ni que sigui esquemàtic programa polític; per exemple: ¿quantes dècades preveuen que trigaran a convèncer el PSOE que aposti pel federalisme? I aquests PSOE hipotèticament convertit al federalisme ¿quan preveuen que tindrà majoria qualificada (¡2/3!) al parlament espanyol per modificar la Sagrada Constitució?

¡Tot plegat faria riure si no fes plorar!