El "carinyo" de David Trueba

Sempre és d'agrair que et diguin que t'estimen. Sempre ve més de gust que no pas que t'insultin -cosa a la qual els catalans estem prou acostumats.
Però potser no n'hi ha prou. Potser preferiríem que reconeguessin que tenim dret a opinar sobre el nostre futur i que, una vegada comprovada a les urnes, respectessin la nostra voluntat majoritària.
I posats a fer declaracions agrairiem que la d'amor anés acompanyada de cert compromís: la gala dels Goya, per exemple, hauria estat una tribuna immillorable perquè David Trueba, ja no dic que hagués defensat el nostre dret a decidir, sinó, almenys, ell que ens coneix tan bé, hagués fet saber a tot Espanya que a Catalunya no es vulneren els drets lingüístics de ningú, que les sentències sobre l'ensenyament del català i el catellà són una aberració... Un intel·lectual compromès no hauria de limitar-se a apel·lar a una genèrica i inconcreta estimació.
Hi insisteixo: en algun moment ens hauria agradat, hauríem agraït i potser n'hauríem tingut prou que ens entenguessin i ens respectessin; ara, si ho fan, millor, perquè el camí serà més planer, però, si no -i temo que no ho faran més enllà de proclames buides d'amor incondicional-, hem d'anar igualment a la nostra.

La trista Croàcia de Trueba

David Trueba (El País Semanal, 18/11/12) s'entristeix quan visita Croàcia: és un país empobrit, on la cultura està en crisi per la reducció del seu mercat natural, que era Iugoslàvia. No l'hi ha dit ningú però intueix que més d'un es penedeix, després de l'eufòria dels primers moments, d'haver fet el pas cap a la independència.
¡Un altre cas de periodisme de la suposició, que deu ser una epidèmia! Senyor Trueba: acaben de tancar els multicinemes del costat de casa (i no és una figura literària, es tracta del cinemes del Segle XXI de Terrassa): espero que no sigui ja per culpa de la hipòtesi d'una no sabem com de propera possible independència de Catalunya!
Que els croats van votar la independència i que la van celebrar després de costar-los una guerra sagnant són dues evidències. Si algú creu que la majoria ara voldrien fer marxa enrere i reunificar-se (jo ho dubto, malgrat els problemes econòmics i socials que segur que tenen -qui no?) caldria preguntar-los-ho amb un referèndum. Això és democràcia; la resta, no, per més "progre" i benintencionat que sigui.