El LAPAO i la independència

Ahir (11/05/13), Junqueras declarava a RAC1, entre altres coses, que la millor manera de defensar el català a la franja d'Aragó és ser independents perquè "ningú es pot imaginar Bèlgica o Suïssa dient que l'alemany o el francès que s'hi parlen són altres llengües perquè hi ha un estat -França o Alemanya- que les defensa".

És possible que tingui raó i sigui "la millor manera", però per descomptat que no és una manera infal·lible, perquè al costat dels exemples que ell posava podríem trobar els del neerlandès, que a Bèlgica s'ha anomenat secularment flamenc, o, ben a prop, el del portuguès, que a Galícia s'anomena gallec (i que cada cop hi ha més gent que considera llengües diferents). I podríem afegir-n'hi d'altres.

Per això em sembla que, encara que resultés un gest inútil, caldria denunciar a instàncies judicials el que s'ha fet a l'Aragó amb el cataà. Instàncies espanyoles (la resposta de les quals ja podem intuir) i europees. Si més no, per evitar que el lingüicidi es cometi amb la nostra absoluta inhibició. Ara, convindria que fossin els mateixos afectats de la franja els qui protestessin, es manifestessin i interposessin demandes judicials. I, sobretot, els qui deixessin de votar el PP, que és la millor manera de demostrar la disconformitat amb les seves polítiques -per exemple lingüístiques.

Però al capdavall l'única cosa que, a pesar de les maniobres polítiques més o menys subtils que pretenguin fer-la-hi desaparèixer, preservarà a qualsevol lloc qualsevol llengua és la fermesa del compromís que hi tinguin els que la hi parlen. Ep: no vull dir que si la deixen de parlar en seran culpables, perquè la lluita contra les pressions polítiques, mediàtiques, econòmiques i culturals que és capaç d'exercir un estat és sobrehumana. El que dic és que poden conservar-la malgrat tot, i que, si ho aconsegueixen, es poden considerar veritables herois.

Per què cal perseguir el català a l'escola?

No és gratuït ni visceral ni improvisat l'atac actual  al català a l'escola -ni ho eren els anteriors, ni ho seran els que vindran.

El sociolingüista Albert Bastardas ho va deixar ben clar ja fa temps en diversos estudis: una llengua només pot sobreviure si és útil, si no serveix per a res els qui la parlen l'abandonaran immediatament. El català per ara és força útil i, per tant, és possible que els catalans decidim continuar-lo usant. Serveix per llegir, tant premsa com llibres com a internet, per mirar la tele o escoltar la ràdio, per anar a comprar, per parlar amb la família i els amics...; fins i tot pot anar bé per trobar segons quina feina.

Però -continuo citant A. Bastardas- l'únic que garanteix la continuïtat d'una llengua és que sigui necessària. Només si una llengua cal és segur que els seus parlant no l'abandonaran i que fins i tot hi haurà gent que l'aprendrà no pas per gust o perquè li resulta simpàtica o per convicció ideològica, sinó simplement perquè li fa falta per viure en un determinat lloc.

Actualment, mentre que el castellà és imprescindible a Catalunya (¿qui pot trobar-hi feina sense saber-lo?, ¿qui pot saber el que conté una llauna o un medicament sense llegir en castellà?, ¿quines pel·lícules podria veure al cinema o en DVD qui només sabés el català?, ¿quines revistes podria llegir?...), el català només cal per fer dues coses, que, justament, però no casualment, estan sent perseguides a ultrança per les lleis espanyoles: per esdevenir funcionari de la Generalitat o municipal i per aprovar l'ESO i el Batxillerat. Desapareguts aquests dos reductes, ja es podrà fer vida -des que neixis fins que et moris- a Catalunya sense badar boca ni parar orella en la llengua del país.