¿Cal perfilar com seria la Catalunya independent? A propòsit d'"El dret de decidir-ho tot", de Vicenç Villatoro

Estic força d'acord amb Vicenç Villatoro (Ara, 13/02/13), i ja ho he dit en alguna altra entrada: la independència no ens ha de lligar de mans, sinó al contrari, ha de permetre'ns anar construint el país que la majoria dels catalans vulguem en cada moment; per tant, la Catalunya independent no ha de ser, a priori, un país amb impostos baixos o impostos alts, que aposti decididament per les energies renovables o continuï aferrat als combustibles fòssils, que tingui una o una altra política educativa, d'immigració, laboral, comercial o empresarial: això ho haurem d'anar decidint els catalans en cada moment de la manera que la nostra futura constitució estableixi (per mitjà sobretot dels polítics que ens representin, o donant més pes a les consultes i referèndums, a l'estil suís).
Diu Villatoro, raonablement, que seria un error voler només la independència si l'estat que immediatament en naixerà és el que a mi m'agradaria que fos: encara que no ho sigui d'entrada, la independència sempre serà una bona eina per lluitar democràticament perquè ho arribi a ser.
Ara, em sembla que sí que esvairia alguns dubtes i pors que ens sobrevindran (o amb què ens bombardejaran) que els partits polítics actual definissin la seva posició sobre alguns temes bàsics i transversals que hauran de definir el nou estat (i no cal que tots els partits polítics en pensin el mateix, però sí que la ciutadania puguem anar preveient què en poden opinar les majories que probablement gestionaran en un primer moment l'Estat Català). Penso, per exemple, que estaria bé esvair dubtes sobre si la Catalunya independent posaria algun impediment perquè els catalans que ho volguessin poguessin gaudir de la doble nacionalitat, catalana i espanyola (al marge que després Espanya ho permetés o no); o sobre el paper que tindrien en la futura Catalunya el castellà i el català: ¿en quines feines podria ser obligatori el coneixement del català?: ¿en totes?, ¿en cap?, ¿només per als funcionaris?, ¿per a tots o només per als qui tractin amb la ciutadania?, ¿per als dependents?...; o sobre l'encaix internacional de Catalunya (al marge que Europa ens admeti o no, ¿quins partits sol·licitaran, per exemple, l'ingrés a la Unió Europea?). 
A mi em sembla que una resposta assenyada a aquests i altres dubtes legítims seria un bon antídot per a les pors que. de bona fe, ja existeixen i que, amb més mala fe, es propagaran cada vegada més (vegeu, per exemple, el comentari que he fet fa poc a un article de Santiago Roncagliolo a El País semanal).

L'anàlisi de Vicenç Villatoro del procés cap a la independència

Avui (21/11/12) Vicenç Villatoro ha analitzat a l'Ara com preveu que creu que serà el procés que ens hauria de dur cap a la independència: 1) les eleccions del dia 25 que creen una Parlament favorable a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació; 2) un període de traves espanyoles a aquest referèndum però de suport internacional (especialment europeu) a l'expressió democràtica de la voluntat popular, però tan bel·ligerant com l'estat espanyol contra l'opció independentista; 3) celebració del referèndum i, en cas que guanyés l'opció independentista, acceptació realista i pragmàtica d'Europa de la situació.
Hi estic bàsicament d'acord, però amb un matís: la bel·ligerància internacional contra l'opció independentista no em sembla que fos unànime; ni tan sols a Europa. Als països de fora d'Europa penso que no els importaria gaire l'afebliment dels actuals estats europeus; pel que fa a la UE, serien clarament contraris a la independència catalana els actuals estats plurinacionals (Espanya, França i possiblement Gran Bretanya), però no crec que ho fos, si més no exageradament, Alemanya (força uniforme nacionalment i força interessada en l'afebliment dels altres estats grans, sobretot de França) ni els estats petits i també força homogenis, com ara Dinamarca, Holanda, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia... De fet, per a fer camí cap uns veritables Estats Units d'Europa (potser seria més exacte dir-ne Nacions Unides d'Europa) no hi hauria cap notícia millor que la fallida dels estats plurinacionals, que en són el veritable fre perquè saben que la construcció seriosa d'Europa els fa esdevenir redundants (podríem dir que tenen vocació de ser una mena de Nacions Ibèriques Unides -Espanya-, o Nacions Gal·les Unides -França-, això sí, unides per força, no de grat com les que conformarien Europa).
Una segona consideració sobre l'article de Villatoro té a veure amb el nou exercici de "numerologia ludicoindependentista" que conté: quan al·ludeix al Parlament favorable al dret a decidir que hauria de sortir de les eleccions, diu que seria òptim que la participació superés el 70%, que cresqués Convergència i que el conjunt de partits partidaris del referèndum sumés més de dos terços de la càmera. La segona condició no veig per què hauria de ser transcendent mentre creixi el conjunt dels partits sobiranistes; tot i que probablement Mas se sentiria més convençut del camí emprès si el seu partit creix, si es manté o fins i tot decreix una mica però creixen els partits encara més clarament independentistes, hauria de pensar que, si abandona aquestes posicions, el lògic seria que en les següents eleccions encara els traspassés els votants que hauria decebut. És important que el sobiranisme creixi i sigui fort, però no és imprescindible que també creixi Convergència.