Ahir (11/05/13), Junqueras declarava a RAC1, entre altres coses, que la millor manera de defensar el català a la franja d'Aragó és ser independents perquè "ningú es pot imaginar Bèlgica o Suïssa dient que l'alemany o el francès que s'hi parlen són altres llengües perquè hi ha un estat -França o Alemanya- que les defensa".
És possible que tingui raó i sigui "la millor manera", però per descomptat que no és una manera infal·lible, perquè al costat dels exemples que ell posava podríem trobar els del neerlandès, que a Bèlgica s'ha anomenat secularment flamenc, o, ben a prop, el del portuguès, que a Galícia s'anomena gallec (i que cada cop hi ha més gent que considera llengües diferents). I podríem afegir-n'hi d'altres.
Per això em sembla que, encara que resultés un gest inútil, caldria denunciar a instàncies judicials el que s'ha fet a l'Aragó amb el cataà. Instàncies espanyoles (la resposta de les quals ja podem intuir) i europees. Si més no, per evitar que el lingüicidi es cometi amb la nostra absoluta inhibició. Ara, convindria que fossin els mateixos afectats de la franja els qui protestessin, es manifestessin i interposessin demandes judicials. I, sobretot, els qui deixessin de votar el PP, que és la millor manera de demostrar la disconformitat amb les seves polítiques -per exemple lingüístiques.
Però al capdavall l'única cosa que, a pesar de les maniobres polítiques més o menys subtils que pretenguin fer-la-hi desaparèixer, preservarà a qualsevol lloc qualsevol llengua és la fermesa del compromís que hi tinguin els que la hi parlen. Ep: no vull dir que si la deixen de parlar en seran culpables, perquè la lluita contra les pressions polítiques, mediàtiques, econòmiques i culturals que és capaç d'exercir un estat és sobrehumana. El que dic és que poden conservar-la malgrat tot, i que, si ho aconsegueixen, es poden considerar veritables herois.
diumenge, 12 de maig del 2013
dijous, 9 de maig del 2013
La "Catalunya real"
Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro i Albert Rivera tenen clar -i no paren de repetir-ho- que la voluntat d'exercir del "dret a decidir" no reflecteix la Catalunya real -i encara menys, suposo, el desig de ser independents.
Si per "Catalunya real" entenen la que consagra la "Constitución Española", d'acord, és una evidència. Però si la "Catalunya real" és la suma de tots els ciutadans que viuen a Catalunya estic segur que és una realitat polièdrica i complexa, com l'"Espanya real", el "Canadà real" o l'"Etiòpia real".
Els qui creiem en la democràcia no podem aspirar a res més que representar en un parlament, tan perfectament com es pugui, el subconjunt d'aquesta "Catalunya real" format pels ciutadans amb dret de vot -intentant també que la veu dels qui viuen en zones menys poblades no quedi absolutament ofegada per la dels qui viuen en els territoris més densament habitats-. Si es vol que l'opinió de tots els ciutadans amb dret de vot tingui el mateix pes se'ls pot consultar en un referèndum. Però en tots dos casos la "Catalunya real" no serà -no pot ser ni ningú voldria que fos- unànime.
Es tracta, doncs, de saber que pensen la majoria de catalans amb dret de vot sobre la independència i d'acatar el que en pensin la majoria (fins que la majoria canviïn d'opinió). Crec que cap demòcrata no s'ho pot mirar de cap altra manera.
Si per "Catalunya real" entenen la que consagra la "Constitución Española", d'acord, és una evidència. Però si la "Catalunya real" és la suma de tots els ciutadans que viuen a Catalunya estic segur que és una realitat polièdrica i complexa, com l'"Espanya real", el "Canadà real" o l'"Etiòpia real".
Els qui creiem en la democràcia no podem aspirar a res més que representar en un parlament, tan perfectament com es pugui, el subconjunt d'aquesta "Catalunya real" format pels ciutadans amb dret de vot -intentant també que la veu dels qui viuen en zones menys poblades no quedi absolutament ofegada per la dels qui viuen en els territoris més densament habitats-. Si es vol que l'opinió de tots els ciutadans amb dret de vot tingui el mateix pes se'ls pot consultar en un referèndum. Però en tots dos casos la "Catalunya real" no serà -no pot ser ni ningú voldria que fos- unànime.
Es tracta, doncs, de saber que pensen la majoria de catalans amb dret de vot sobre la independència i d'acatar el que en pensin la majoria (fins que la majoria canviïn d'opinió). Crec que cap demòcrata no s'ho pot mirar de cap altra manera.
Curiós concepte de representativitat democràtica
A la tertúlia
d'ahir (8/05/13) a Rac 1, José Antich (director de La Vanguardia) afirmava que a Catalunya no es pot fer una
consulta per decidir el nostre futur com a poble perquè al Parlament no hi ha
68 diputats que hi estiguin a favor. Els números li sortien perquè entenia que
els parlamentaris d'Unió i els del PSC hi estaven en contra.
És una forma curiosa d'entendre la democràcia que un parlamentari que ha obtingut el seu escó amb un determinat programa en un aspecte clau i tan clar, del qual es va arribar a parlar tant durant la campanya electoral, pugui desdir-se'n i decidir que té una altra opinió.
Els diputats de Convergència i els d'Unió van ser elegits, tots, dient i escrivint al seu programa electoral que durant la propera legislatura es faria una consulta perquè els ciutadans de Catalunya decidissin el seu futur com a poble.
El programa electoral del PSC manifestava que:
els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.
Tot i que és veritat que després afegien per curar-se en salut que es comprometien "a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat", crec que qui els va votar tenia clar que la seva voluntat era que es consultés els catalans sobre el seu futur.
Llegint aquests textos a mi em resulta clar el que volien els catalans que van votar aquests partits. Tot el que no sigui complir-ho és marejar la perdiu i, una vegada més, deixar-nos als qui passem per les urnes amb la sensació ja tan freqüent que algú ens ha aixecat la camisa.
diumenge, 5 de maig del 2013
Lucía Etxebarria: més unionisme progre
Lucía Etxebarria és entrevistada per Carles Capdevila a l'Ara Tu d'avui (5/05/13). Quan se li demana per l'independentisme català argumenta de manera semblant a altres "unionistes progres" (per exemple David Trueba): no qüestiona d'entrada el dret a decidir però el supedita al model d'estat que en sortiria: "si vostè s'independitza -diu textualment- m'ha de dir què farà amb la sanitat, la justícia i l'educació", i afegeix: "una majoria té ganes de tenir un estat, però quin estat? ¿Té ganes de tenir un estat en què els hospitals estan privatitzats?". També dóna per fet que la Catalunya independent "no pot entrar a la UE tal com està perquè ara és impossible".
Jo li respondria que vull simplement un estat independent democràtic on es privatitzaran o no els hospitals segons el que vulgui la majoria de ciutadans. No sé com serà socialment la Catalunya independent però sí que estic segur que és més fàcil que sigui més respectuós amb els drets dels ciutadans i més progressista socialment un estat nou que no pas l'Espanya que ja coneixem. A Lucía Etxebarria -i altres- se'ls podria demanar com seran l'ensenyament, la sanitat, la justícia o les pensions en l'Espanya on ens recomanen de continuar: ni en el pitjor dels malsons no intueixo els puntals del benestar pitjors en una Catalunya independent que en l'Espanya del PP o del PSOE. I d'entrada tindríem un finançament infinitament millor i més just, i un respecte infinitament més gran pel model educatiu de què ens forníssim i per la nostra llengua; això per anar fent boca.
De la mateixa manera em sembla pobre argumentar que Catalunya no serà a Europa perquè "és impossible": això caldria demostrar-ho i, sobretot, demostrar que a Europa i, fins i tot, a Espanya no els convindria una Catalunya dins de la UE. I en el pitjor dels casos ser fora de la UE tampoc no hauria d'impedir tenir-ne la moneda ni comerciar-hi, com fan països tan "tercermundistes" com Suïssa.
Lucía Etxebarria s'esgarrifa també perquè la web de CiU parla "d'Estònia, Letònia, Eslovènia, que són països que han tingut processos d'independència que han acabat molt malament", un argument que també usava David Trueba, que explicava com havia notat la tristor a la mirada dels croats independents: més que intuïcions m'agradaria que em presentessin enquestes per saber quants croats, eslovens, letons o estonians votarien a favor de la reunificació amb Iugoslàvia o la URSS. La resta és literatura.
Jo li respondria que vull simplement un estat independent democràtic on es privatitzaran o no els hospitals segons el que vulgui la majoria de ciutadans. No sé com serà socialment la Catalunya independent però sí que estic segur que és més fàcil que sigui més respectuós amb els drets dels ciutadans i més progressista socialment un estat nou que no pas l'Espanya que ja coneixem. A Lucía Etxebarria -i altres- se'ls podria demanar com seran l'ensenyament, la sanitat, la justícia o les pensions en l'Espanya on ens recomanen de continuar: ni en el pitjor dels malsons no intueixo els puntals del benestar pitjors en una Catalunya independent que en l'Espanya del PP o del PSOE. I d'entrada tindríem un finançament infinitament millor i més just, i un respecte infinitament més gran pel model educatiu de què ens forníssim i per la nostra llengua; això per anar fent boca.
De la mateixa manera em sembla pobre argumentar que Catalunya no serà a Europa perquè "és impossible": això caldria demostrar-ho i, sobretot, demostrar que a Europa i, fins i tot, a Espanya no els convindria una Catalunya dins de la UE. I en el pitjor dels casos ser fora de la UE tampoc no hauria d'impedir tenir-ne la moneda ni comerciar-hi, com fan països tan "tercermundistes" com Suïssa.
Lucía Etxebarria s'esgarrifa també perquè la web de CiU parla "d'Estònia, Letònia, Eslovènia, que són països que han tingut processos d'independència que han acabat molt malament", un argument que també usava David Trueba, que explicava com havia notat la tristor a la mirada dels croats independents: més que intuïcions m'agradaria que em presentessin enquestes per saber quants croats, eslovens, letons o estonians votarien a favor de la reunificació amb Iugoslàvia o la URSS. La resta és literatura.
divendres, 26 d’abril del 2013
La Declaració Unilateral d'Independència ha de ser una possibilitat
Albert Branchadell (Ara, 26/04/13) alerta dels riscos d'una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), i no li falta raó quan fa un repàs de les que no han reeixit, que no són poques.
Però no és menys arriscat -potser ho és més- mantenir indefinidament l'statu quo: continuar vinculats a una Espanya com la que ja coneixem, que no té, desenganyem-nos, cap intenció de canviar, ens porta a l'ensulsiada econòmica i a la disgregació cultural. Si no ens hi volem resignar, hem de contemplar totes les opcions.
És clar que la preferible -i més civilitzada- seria un referèndum pactat amb l'Estat Espanyol, però si, com podem preveure, no hi ha cap voluntat de permetre'l, caldrà plantejar-se'n un de no pactat i, encara, si calgués, la DUI.
Diu Branchadell que no és gens clara ni l'opinió dels partits ni, encara menys,la de cada parlamentari sobre la independència, però és que, si s'hagués de fer una DUI, penso que hauria d'anar precedida d'unes eleccions plebiscitàries en què els partits -si més no els que creuen en el dret de decidir- haurien d'incloure en el seu programa electoral un posicionament clar sobre el futur -independent o unit a Espanya- de Catalunya. Amb la composició del Parlament que ens sortiria i, si calgués, amb una votació proporcional al nombre de votants que haguessin optat per partits partidaris de la secessió, una DUI seria del tot legítima i escrupolosament democràtica.
Però no és menys arriscat -potser ho és més- mantenir indefinidament l'statu quo: continuar vinculats a una Espanya com la que ja coneixem, que no té, desenganyem-nos, cap intenció de canviar, ens porta a l'ensulsiada econòmica i a la disgregació cultural. Si no ens hi volem resignar, hem de contemplar totes les opcions.
És clar que la preferible -i més civilitzada- seria un referèndum pactat amb l'Estat Espanyol, però si, com podem preveure, no hi ha cap voluntat de permetre'l, caldrà plantejar-se'n un de no pactat i, encara, si calgués, la DUI.
Diu Branchadell que no és gens clara ni l'opinió dels partits ni, encara menys,la de cada parlamentari sobre la independència, però és que, si s'hagués de fer una DUI, penso que hauria d'anar precedida d'unes eleccions plebiscitàries en què els partits -si més no els que creuen en el dret de decidir- haurien d'incloure en el seu programa electoral un posicionament clar sobre el futur -independent o unit a Espanya- de Catalunya. Amb la composició del Parlament que ens sortiria i, si calgués, amb una votació proporcional al nombre de votants que haguessin optat per partits partidaris de la secessió, una DUI seria del tot legítima i escrupolosament democràtica.
diumenge, 21 d’abril del 2013
Els espanyols saben que Catalunya no és Espanya: demostració
Em temo que no tots els catalans tenim clar que Catalunya no és Espanya, però no tinc cap dubte que els espanyols l'hi tenen, conscientment o inconscientment.
I no ho dic solament pel famós estirabot d'Espartero que Barcelona havia de ser bombardejada cada 50 anys perquè els catalans ens mantinguéssim on ens tocava. Estirabot portat a la pràctica amb metòdica regularitat dels del segle XVII (Guerra dels Segadors, Guerra de Successió, guerres carlines i Guerra Civil); l'endarreriment de bombardejos que haurien tocat fa 20 anys deu ser el que neguitejava Peces-Barba i remou les entranyes d'altres deixebles del general isabelí. No em consta que cap altra nació es plantegi com una necessitat atacar periòdicament el seu propi territori, però això encara es podria justificar a partir del castís "la maté porque era mía" o del més nostrat "te quiero tanto que t'abonyego".
Per mi, tant o més significatiu que el que es diu i el que es fa, que poc o molt control racional deu tenir, és el que es calla: ja es va adonar Freud que els oblits són un bon senyal del subconscient, també del col·lectiu.
1713. Tractat d'Utrecht. Castella acorda amb Anglaterra que aquesta deixarà de donar suport a la Corona d'Aragó en la guerra de Successió. A canvi, li cedeix, entre altres coses, el domini de Gibraltar. Des d'aleshores l'imaginari col·lectiu espanyol reivindica la devolució del roc. Perquè qualsevol racó d'Andalusia és reconegut com a part de la nació.
1659, amb prou feines 50 anys abans. Tractat del Pirineus. Castella acorda amb França que aquesta deixarà de donar suport a Catalunya en la guerra dels Segadors. A canvi, li cedeix el domini de la Catalunya Nord. No em consta que cap espanyol hagi mai reivindicat la devolució d'aquestes terres, ni que s'ho hagi plantejat ni de prop ni de lluny. Perquè, diguin el que diguin, no senten Catalunya com una part de la nació espanyola. La seva cessió a França els afecta tan poc com la de La Florida als Estats Units el 1819.
No m'he trobat cap castellà que, en fer-li aquesta reflexió, no hagi hagut de reconèixer que efectivament no sent cap mena de vincle emocional, que sí que té amb Gibraltar, amb la Catalunya Nord. Mës clar, l'aigua.
(I no estic dient que Gibraltar ni la Catalunya Nord hagin de ser espanyol o catalana, respectivament: cada poble ha de ser allò que lliurement decideixi ser. Estic parlant de sentiments, i constato que per a un espanyol la Catalunya Nord és tan afectivament distant com Hong-Kong).
diumenge, 14 d’abril del 2013
No nacionalistes, liberals i demòcrates
¡Quina barra que tenen els no nacionalistes que, en comptes d'advocar per la desaparició de totes les nacions ("com que un govern mundial és una utopia, les nacions actuals són una convenció útil, que no cal canviar"), es conformen a impedir que n'apareguin de noves! Gairebé en tenen tanta com els no classistes que, en lloc d'aspirar a la desaparició de les classes ("de rics i de pobres n'hi haurà d'haver sempre"), en tenen prou amb eradicar la lluita de classes ("no ens hem de preguntar per l'origen de la riquesa dels que en tenen, ni aspirar a redistribuir-la: si ets pobre el que has de fer és esforçar-te a esdevenir ric"; com si la sàvia saviesa popular no tingués clar que sempre plou sobre mullat); o com els demòcrates que anteposen les lleis a la voluntat popular.
dissabte, 13 d’abril del 2013
¿"Crueltat" i "depressió" a l'escola catalana?
Llegeixo a twitter que la periodista Cristina López Schlichting diu a Tele 5 que hi ha "crueltat" a l'escola catalana amb els nens castellanoparlants, que són obligats a seguir les classes en català. Una carta al director a El periódico ens demana que fem l'esforç d'imaginar la "frustració" d'un nen que, a l'escola, no entén el que li expliquen. Un diputat de C's es pregunta quantes "depressions" infantils no deuen ser causades per l'exigència d'usar el català a l'escola...
El català deu ser una llengua excepcionalment feridora per la seva fonètica, sintaxi, morfologia..., perquè ningú no es preocupa pels nens catalanoparlants que, si un de castellanoparlant -o els seus pares, més aviat- ho demana, hauran d'aprendre en castellà. Ni pels nens marroquins, xinesos, russos, anglesos, italians..., que, fills d'immigrants, han d'aprendre en castellà a qualsevol racó d'Espanya. Tampoc no és una mancança dels nens castellanoparlants que el fa especialment sensibles a la immersió lingüística, perquè és només a Catalunya que es frustren i deprimeixen: no em consten trastorns de fills d'immigrants espanyols o sud-americans a França, Alemanya, Italià, Anglaterra o els Estats Units. Jo mateix tampoc no recordo haver caigut en la depressió quan vaig rebre tot l'ensenyament en castellà (però em reconec un alta insensibilitat).
Deixant de banda les ironies, és cert que l'èxit de la immersió lingüística depèn de l'ambient que envolta el nen o nena, però també hi influeix que a casa sigui percebuda com una oportunitat i, per tant, apreciada. I potser d'aquí pateix la bèstia: molts pares i mares castellanoparlants, la immensa majoria, s'adonen que, si els seus fills aprenen català, se'ls ajuda a estimar el país on viuen, se'ls fa més receptius a les noves cultures, se'ls obren portes i se'ls fa més intel·ligents, si més no a l'hora d'aprendre terceres i quartes i cinquenes llengües; però és veritat que n'hi ha alguns -no gaires-que perceben l'obligació d'aprendre el català com una nosa que cal suportar i uns altres-encara menys-, que la viuen com una agressió intolerable.
I el més trist de tot plegat és que aquest darrer pensament ha estat atiat, sovint activament però sempre per inhibició, pels polítics i "opinadors" hispans. Han passat anys de Transició i de Democràcia sense que ningú fes res per convertir Espanya en un país veritablement plurilingüe, començant pels passaports o les institucions -el Parlament en primer lloc- i acabant pels mitjans de comunicació i les escoles i universitats (no pas les catalanes, que ja ho són, sinó les de tot l'estat). Però ni ha interessat ni interessa, i encara que en en el futur interessés crec que s'ha fet tard: ¿quants decennis de pedagogia caldrien per desfer els prejudicis amb què la catalanofòbia ha impregnat tanta gent a Espanya i a Catalunya mateix?
El català deu ser una llengua excepcionalment feridora per la seva fonètica, sintaxi, morfologia..., perquè ningú no es preocupa pels nens catalanoparlants que, si un de castellanoparlant -o els seus pares, més aviat- ho demana, hauran d'aprendre en castellà. Ni pels nens marroquins, xinesos, russos, anglesos, italians..., que, fills d'immigrants, han d'aprendre en castellà a qualsevol racó d'Espanya. Tampoc no és una mancança dels nens castellanoparlants que el fa especialment sensibles a la immersió lingüística, perquè és només a Catalunya que es frustren i deprimeixen: no em consten trastorns de fills d'immigrants espanyols o sud-americans a França, Alemanya, Italià, Anglaterra o els Estats Units. Jo mateix tampoc no recordo haver caigut en la depressió quan vaig rebre tot l'ensenyament en castellà (però em reconec un alta insensibilitat).
Deixant de banda les ironies, és cert que l'èxit de la immersió lingüística depèn de l'ambient que envolta el nen o nena, però també hi influeix que a casa sigui percebuda com una oportunitat i, per tant, apreciada. I potser d'aquí pateix la bèstia: molts pares i mares castellanoparlants, la immensa majoria, s'adonen que, si els seus fills aprenen català, se'ls ajuda a estimar el país on viuen, se'ls fa més receptius a les noves cultures, se'ls obren portes i se'ls fa més intel·ligents, si més no a l'hora d'aprendre terceres i quartes i cinquenes llengües; però és veritat que n'hi ha alguns -no gaires-que perceben l'obligació d'aprendre el català com una nosa que cal suportar i uns altres-encara menys-, que la viuen com una agressió intolerable.
I el més trist de tot plegat és que aquest darrer pensament ha estat atiat, sovint activament però sempre per inhibició, pels polítics i "opinadors" hispans. Han passat anys de Transició i de Democràcia sense que ningú fes res per convertir Espanya en un país veritablement plurilingüe, començant pels passaports o les institucions -el Parlament en primer lloc- i acabant pels mitjans de comunicació i les escoles i universitats (no pas les catalanes, que ja ho són, sinó les de tot l'estat). Però ni ha interessat ni interessa, i encara que en en el futur interessés crec que s'ha fet tard: ¿quants decennis de pedagogia caldrien per desfer els prejudicis amb què la catalanofòbia ha impregnat tanta gent a Espanya i a Catalunya mateix?
diumenge, 3 de març del 2013
La "fantasia xinesa" de Josep Fontana
Josep Fontana és entrevistat a El Periódico d'avui (3/03/13) a propòsit de la publicació d'un nou llibre que, en la línia de l'important Pel bé de l'imperi (2011), qüestiona radicalment el sistema políticoeconòmic liberal-capitalista.
Des d'un perspectiva força pessimista ens intenta convèncer que el sistema globalitzat ens aboca a un futur en què la majoria serem menys lliures i més pobres mentre que un minoria cada vegada serà més poderosa i més rica. Entenc aquest pessimisme com una invitació a la mobilització, a no acceptar passivament, com anyells camí de l'escorxador, el futur apocalíptic que pronostica.
Per això em sobta que, en preguntar-li ben al final de la llarga entrevista pel moviment independentista, respongui amb un conformisme submís: els qui advoquen per la independència enreden la població amb una "fantasia xinesa" fent-nos creure que serà un camí de roses i que les traves que posi Espanya seran superades amb l'ajuda d'Europa. Dit així és veritat: l'independentisme seria una faula per a il·lusos. Ara, no sé si algú ha dit que el procés sobiranista sigui fàcil i còmode, però per descomptat que qui té dos dits de front no ho pot pensar: serà un camí aspre i costerut. Però no per això hem d'estar-nos de transitar-lo, si creiem que hi tenim dret i que al final ens portarà a un país millor.
És veritat que no hem d'esperar que Europa ens aculli amb els braços oberts i és veritat també que la majoria d'independències recents s'han cobrat un cost en vides humanes (moltes a Croàcia i Bòsnia; gairebé cap a Eslovènia o les repúbliques bàltiques). Però el determinant és, com diu Martí Anglada, tenir "amics" en aquest procés, disposar de països, com més importants millor (EUA, Alemanya, França, Anglaterra) que en el moment de fer el pas parin els peus a Espanya, tret que, com va passar a la República Txeca i Eslovàquia, la separació sigui consensuada i pacífica.
Per aconseguir això últim i, si no pot ser, allò primer, cal convèncer Espanya o, si no pot ser, Europa i els EUA, que la separació de Catalunya no els suposarà cap problema i potser fins i tot els reportarà algun benefici: és en aquesta línia que hem d'esmerçar esforços. Crec que és un error que ens enroquem en la llista de retrets a Espanya que ens han dut fins aquí (que hi són, i molts): hauríem de fer l'esforç d'insistir en el guanys (socials, polítics, psicològics) i de minimitzar les pèrdues (econòmiques) que li suposaria la nostra independència. I igualment amb Europa i EUA: si el balanç de guanys i pèrdues no els és positiu, ho tenim pelut.
Des d'un perspectiva força pessimista ens intenta convèncer que el sistema globalitzat ens aboca a un futur en què la majoria serem menys lliures i més pobres mentre que un minoria cada vegada serà més poderosa i més rica. Entenc aquest pessimisme com una invitació a la mobilització, a no acceptar passivament, com anyells camí de l'escorxador, el futur apocalíptic que pronostica.
Per això em sobta que, en preguntar-li ben al final de la llarga entrevista pel moviment independentista, respongui amb un conformisme submís: els qui advoquen per la independència enreden la població amb una "fantasia xinesa" fent-nos creure que serà un camí de roses i que les traves que posi Espanya seran superades amb l'ajuda d'Europa. Dit així és veritat: l'independentisme seria una faula per a il·lusos. Ara, no sé si algú ha dit que el procés sobiranista sigui fàcil i còmode, però per descomptat que qui té dos dits de front no ho pot pensar: serà un camí aspre i costerut. Però no per això hem d'estar-nos de transitar-lo, si creiem que hi tenim dret i que al final ens portarà a un país millor.
És veritat que no hem d'esperar que Europa ens aculli amb els braços oberts i és veritat també que la majoria d'independències recents s'han cobrat un cost en vides humanes (moltes a Croàcia i Bòsnia; gairebé cap a Eslovènia o les repúbliques bàltiques). Però el determinant és, com diu Martí Anglada, tenir "amics" en aquest procés, disposar de països, com més importants millor (EUA, Alemanya, França, Anglaterra) que en el moment de fer el pas parin els peus a Espanya, tret que, com va passar a la República Txeca i Eslovàquia, la separació sigui consensuada i pacífica.
Per aconseguir això últim i, si no pot ser, allò primer, cal convèncer Espanya o, si no pot ser, Europa i els EUA, que la separació de Catalunya no els suposarà cap problema i potser fins i tot els reportarà algun benefici: és en aquesta línia que hem d'esmerçar esforços. Crec que és un error que ens enroquem en la llista de retrets a Espanya que ens han dut fins aquí (que hi són, i molts): hauríem de fer l'esforç d'insistir en el guanys (socials, polítics, psicològics) i de minimitzar les pèrdues (econòmiques) que li suposaria la nostra independència. I igualment amb Europa i EUA: si el balanç de guanys i pèrdues no els és positiu, ho tenim pelut.
dimecres, 13 de febrer del 2013
¿Cal perfilar com seria la Catalunya independent? A propòsit d'"El dret de decidir-ho tot", de Vicenç Villatoro
Estic força d'acord amb Vicenç Villatoro (Ara, 13/02/13), i ja ho he dit en alguna altra entrada: la independència no ens ha de lligar de mans, sinó al contrari, ha de permetre'ns anar construint el país que la majoria dels catalans vulguem en cada moment; per tant, la Catalunya independent no ha de ser, a priori, un país amb impostos baixos o impostos alts, que aposti decididament per les energies renovables o continuï aferrat als combustibles fòssils, que tingui una o una altra política educativa, d'immigració, laboral, comercial o empresarial: això ho haurem d'anar decidint els catalans en cada moment de la manera que la nostra futura constitució estableixi (per mitjà sobretot dels polítics que ens representin, o donant més pes a les consultes i referèndums, a l'estil suís).
Diu Villatoro, raonablement, que seria un error voler només la independència si l'estat que immediatament en naixerà és el que a mi m'agradaria que fos: encara que no ho sigui d'entrada, la independència sempre serà una bona eina per lluitar democràticament perquè ho arribi a ser.
Ara, em sembla que sí que esvairia alguns dubtes i pors que ens sobrevindran (o amb què ens bombardejaran) que els partits polítics actual definissin la seva posició sobre alguns temes bàsics i transversals que hauran de definir el nou estat (i no cal que tots els partits polítics en pensin el mateix, però sí que la ciutadania puguem anar preveient què en poden opinar les majories que probablement gestionaran en un primer moment l'Estat Català). Penso, per exemple, que estaria bé esvair dubtes sobre si la Catalunya independent posaria algun impediment perquè els catalans que ho volguessin poguessin gaudir de la doble nacionalitat, catalana i espanyola (al marge que després Espanya ho permetés o no); o sobre el paper que tindrien en la futura Catalunya el castellà i el català: ¿en quines feines podria ser obligatori el coneixement del català?: ¿en totes?, ¿en cap?, ¿només per als funcionaris?, ¿per a tots o només per als qui tractin amb la ciutadania?, ¿per als dependents?...; o sobre l'encaix internacional de Catalunya (al marge que Europa ens admeti o no, ¿quins partits sol·licitaran, per exemple, l'ingrés a la Unió Europea?).
A mi em sembla que una resposta assenyada a aquests i altres dubtes legítims seria un bon antídot per a les pors que. de bona fe, ja existeixen i que, amb més mala fe, es propagaran cada vegada més (vegeu, per exemple, el comentari que he fet fa poc a un article de Santiago Roncagliolo a El País semanal).
Diu Villatoro, raonablement, que seria un error voler només la independència si l'estat que immediatament en naixerà és el que a mi m'agradaria que fos: encara que no ho sigui d'entrada, la independència sempre serà una bona eina per lluitar democràticament perquè ho arribi a ser.
Ara, em sembla que sí que esvairia alguns dubtes i pors que ens sobrevindran (o amb què ens bombardejaran) que els partits polítics actual definissin la seva posició sobre alguns temes bàsics i transversals que hauran de definir el nou estat (i no cal que tots els partits polítics en pensin el mateix, però sí que la ciutadania puguem anar preveient què en poden opinar les majories que probablement gestionaran en un primer moment l'Estat Català). Penso, per exemple, que estaria bé esvair dubtes sobre si la Catalunya independent posaria algun impediment perquè els catalans que ho volguessin poguessin gaudir de la doble nacionalitat, catalana i espanyola (al marge que després Espanya ho permetés o no); o sobre el paper que tindrien en la futura Catalunya el castellà i el català: ¿en quines feines podria ser obligatori el coneixement del català?: ¿en totes?, ¿en cap?, ¿només per als funcionaris?, ¿per a tots o només per als qui tractin amb la ciutadania?, ¿per als dependents?...; o sobre l'encaix internacional de Catalunya (al marge que Europa ens admeti o no, ¿quins partits sol·licitaran, per exemple, l'ingrés a la Unió Europea?).
A mi em sembla que una resposta assenyada a aquests i altres dubtes legítims seria un bon antídot per a les pors que. de bona fe, ja existeixen i que, amb més mala fe, es propagaran cada vegada més (vegeu, per exemple, el comentari que he fet fa poc a un article de Santiago Roncagliolo a El País semanal).
dilluns, 11 de febrer del 2013
L'unionisme democràtic, però irracional, de Santiago Roncagliolo
El País continua la seva incansable campanya contra l'independentisme català acollint opinions progressistes i, si més no aparentment (vegeu el comentari que vaig sobre l'últim article que hi ha publicat Javier Cercas) democràtiques.
de Santiago Roncagliolo (El país semanal, 10/02/13) no ho són només aparentment, ho són de debò. Per això, reconeix com n'és de ridícula, des del punt de vista democràtic, el "no del PP al dret de decidir" o la pretensió que la Constitució estigui per damunt de la voluntat popular o que tots els espanyols decideix sobre la nacionalitat dels catalans.
Ara bé, dit això i acceptat que, des del punt de vista democràtic, un referèndum a Catalunya és inevitable, argumenta per què ell hi votarà que no. En primer lloc, diu que ho farà per raons pràctiques i personals. Aquestes últimes, que jo en diria emocionals, són lícites, però qüestionables: diu que li sabria greu que hi hagués fronteres entre parents seus de Madrid o València i la seva família de Barcelona, que tinguessin nacionalitats diferents; però ell mateix és peruà i bé deu tenir família al Perú, i que hi hagi fronteres entre Perú i Espanya no els deu distanciar més que si Perú en continués sent una colònia, suposo.
Els arguments que ell en diu pràctics són fruit de la por i la propicien: ell viu de la indústria editorial, que s'arruïnaria si renunciés al mercat castellanoparlant (¿però qui ha dit que una Catalunya independent deixaria d'editar en castellà, tant per al mercat català com per a l'espanyol i l'hispanoamericà?); els seus amics castellanoparlants perdrien la feina en una Catalunya independent (¿però qui pot pensar que en un Catalunya que probablement reconeixerà el castellà com a llengua oficial, o encara que no ho fes, es pugui acomiadar algú per no parlar català?); vol que els seus fills parlin el millor castellà per tenir més oportunitats en un món globalitzat (¿però què fa pensar que a la Catalunya independent es renunciï a l'aprenentatge del castellà i de l'anglès i, si pot ser, d'altres llengües?).
Acaba planyent-se que no hi hagi partits polítics que recullin la seva actitud: respecte pel dret democràtic a decidir, suport al manteniment de Catalunya dins d'Espanya. ¿No pot ser perquè els arguments que ell esgrimeix no s'aguanten i una hipotètica votació la perdrien els partits que defensessin el no? En qualsevol cas, que els partidaris d'una Catalunya espanyola siguin tots antidemocràtics, l'haurien de fer meditar perquè els catalans tenim tantes ganes de sortir d'Espanya.
de Santiago Roncagliolo (El país semanal, 10/02/13) no ho són només aparentment, ho són de debò. Per això, reconeix com n'és de ridícula, des del punt de vista democràtic, el "no del PP al dret de decidir" o la pretensió que la Constitució estigui per damunt de la voluntat popular o que tots els espanyols decideix sobre la nacionalitat dels catalans.
Ara bé, dit això i acceptat que, des del punt de vista democràtic, un referèndum a Catalunya és inevitable, argumenta per què ell hi votarà que no. En primer lloc, diu que ho farà per raons pràctiques i personals. Aquestes últimes, que jo en diria emocionals, són lícites, però qüestionables: diu que li sabria greu que hi hagués fronteres entre parents seus de Madrid o València i la seva família de Barcelona, que tinguessin nacionalitats diferents; però ell mateix és peruà i bé deu tenir família al Perú, i que hi hagi fronteres entre Perú i Espanya no els deu distanciar més que si Perú en continués sent una colònia, suposo.
Els arguments que ell en diu pràctics són fruit de la por i la propicien: ell viu de la indústria editorial, que s'arruïnaria si renunciés al mercat castellanoparlant (¿però qui ha dit que una Catalunya independent deixaria d'editar en castellà, tant per al mercat català com per a l'espanyol i l'hispanoamericà?); els seus amics castellanoparlants perdrien la feina en una Catalunya independent (¿però qui pot pensar que en un Catalunya que probablement reconeixerà el castellà com a llengua oficial, o encara que no ho fes, es pugui acomiadar algú per no parlar català?); vol que els seus fills parlin el millor castellà per tenir més oportunitats en un món globalitzat (¿però què fa pensar que a la Catalunya independent es renunciï a l'aprenentatge del castellà i de l'anglès i, si pot ser, d'altres llengües?).
Acaba planyent-se que no hi hagi partits polítics que recullin la seva actitud: respecte pel dret democràtic a decidir, suport al manteniment de Catalunya dins d'Espanya. ¿No pot ser perquè els arguments que ell esgrimeix no s'aguanten i una hipotètica votació la perdrien els partits que defensessin el no? En qualsevol cas, que els partidaris d'una Catalunya espanyola siguin tots antidemocràtics, l'haurien de fer meditar perquè els catalans tenim tantes ganes de sortir d'Espanya.
dissabte, 9 de febrer del 2013
De facto, ja no som espanyols
Els catalans tenim una llengua diferent, una història particular, uns costums propis... però sobretot sovint no coincidim en el model de país que volem.
La majoria de catalans considerem que el toros són una pràctica bàrbara, doncs els espanyols ens els imposen.
Fa anys que els catalans votem gairebé unànimement partits que defensen el nostre model escolar i, en particular, l'ús que si fa de les llengües. Doncs els espanyols ens el volen canviar.
Que els catalans volem que es recaptin diners amb determinats impostos: ens els prohibeixen.
Que ens agraden més uns horaris comercials determinant: no tinguis por, que Espanya en voldrà uns altres.
Que necessitem el corredor mediterrani, doncs ens l'endarrereixen.
Que necessitem un aeroport internacional potent: ni parlar-ne.
Etc., etc., etc.
No entenc com encara queda algun català que no vegi que, si gairebé de forma sistemàtica i en els temes més diversos, l'estat espanyol legisla de manera diversa a com ho fem els catalans és perquè tenim una percepció diferent de com volem que sigui la nostra societat: som una altra nació
La majoria de catalans considerem que el toros són una pràctica bàrbara, doncs els espanyols ens els imposen.
Fa anys que els catalans votem gairebé unànimement partits que defensen el nostre model escolar i, en particular, l'ús que si fa de les llengües. Doncs els espanyols ens el volen canviar.
Que els catalans volem que es recaptin diners amb determinats impostos: ens els prohibeixen.
Que ens agraden més uns horaris comercials determinant: no tinguis por, que Espanya en voldrà uns altres.
Que necessitem el corredor mediterrani, doncs ens l'endarrereixen.
Que necessitem un aeroport internacional potent: ni parlar-ne.
Etc., etc., etc.
No entenc com encara queda algun català que no vegi que, si gairebé de forma sistemàtica i en els temes més diversos, l'estat espanyol legisla de manera diversa a com ho fem els catalans és perquè tenim una percepció diferent de com volem que sigui la nostra societat: som una altra nació
Cercas és de lletres, però espanyol
Torno a parlar de Javier Cercas a El País. Això meu no és obsessió, ho juro, però, quan ja fa temps que el conec i reconec com a grandíssim escriptor, des que l'independentisme s'ha desacomplexat, l'estic descobrint també com un grandíssim trampós.
En l'article de diumenge passat (03/02/13), "Usurpar la democracia", arriba a extrems paranoics. Segons ell el "dret a decidir" democràtic ha estat "usurpat" i desfigurat pels independentistes fins a identificar-lo amb la independència mateixa, quan el "dret a decidir" democràtic és "dret a decidir el que em permet decidir la llei" i posa exemples tan clarificadors com que un no pot decidir saltar-se o no saltar-se un semàfor.
Amb tot, es veu obligat a acceptar que, si es demostrés inequívocament que una àmplia majoria de catalans volem decidir sobre la independència, se'ns hauria de permetre. I tot seguit comencen els jocs de mans: primer, confon els que volen decidir sobre la independència amb els que volen la independència (Cercas està clar que no, ¿però no hi pot haver no independentistes que voldrien comprovar en un referèndum quants pensen com ells?), i tot seguit comença a fer numerologia ficció i comptar independentistes al Parlament de Catalunya: només ho són inequívocament els d'ERC i la CUP; de CiU, posem la meitat (¿per què la meitat?, ¿a ull?); conclusió un 37% del Parlament vol usurpar la democràcia obligant a votar sobra la independència de Catalunya.
Però senyor Cercas: CiU es va presentar a les eleccions, com ICV, amb un programa que deia inequívocament que plantejaria una consulta sobre la independència; ¿la gent que la va votar no ho sabia?, ¿es van confondre?, ¿els van enganyar? No fer la consulta que apareixia en el programa electoral, ¿no seria "usurpar la democràcia"?
Això sense comptar que el PSC també parlava del dret a decidir, això sí sotmetent-lo al marc legal espanyol. Però ¿és impensable que hi hagi cap votant del PSC que voldria que el marc legal espanyol canviés per facilitar el referèndum?
L'única manera de saber del cert quants catalans volem exercir el dret a decidir és comptant els votants dels partits que en el seu programa electoral el proposaven, que són molt més que el 37% que compta el senyor Cercas, tants que representen més del 60% del Parlament de Catalunya.
I, si realment som tan pocs com diu el senyor Cercas, acatarem democràticament la voluntat de la majoria dels nostres conciutadans. Però, si Cercas hagués fet malament els números i resulta que els qui volem la independència de Catalunya som més, suposo que no s'hauria d'usurpar la democràcia, oi?
En l'article de diumenge passat (03/02/13), "Usurpar la democracia", arriba a extrems paranoics. Segons ell el "dret a decidir" democràtic ha estat "usurpat" i desfigurat pels independentistes fins a identificar-lo amb la independència mateixa, quan el "dret a decidir" democràtic és "dret a decidir el que em permet decidir la llei" i posa exemples tan clarificadors com que un no pot decidir saltar-se o no saltar-se un semàfor.
Amb tot, es veu obligat a acceptar que, si es demostrés inequívocament que una àmplia majoria de catalans volem decidir sobre la independència, se'ns hauria de permetre. I tot seguit comencen els jocs de mans: primer, confon els que volen decidir sobre la independència amb els que volen la independència (Cercas està clar que no, ¿però no hi pot haver no independentistes que voldrien comprovar en un referèndum quants pensen com ells?), i tot seguit comença a fer numerologia ficció i comptar independentistes al Parlament de Catalunya: només ho són inequívocament els d'ERC i la CUP; de CiU, posem la meitat (¿per què la meitat?, ¿a ull?); conclusió un 37% del Parlament vol usurpar la democràcia obligant a votar sobra la independència de Catalunya.
Però senyor Cercas: CiU es va presentar a les eleccions, com ICV, amb un programa que deia inequívocament que plantejaria una consulta sobre la independència; ¿la gent que la va votar no ho sabia?, ¿es van confondre?, ¿els van enganyar? No fer la consulta que apareixia en el programa electoral, ¿no seria "usurpar la democràcia"?
Això sense comptar que el PSC també parlava del dret a decidir, això sí sotmetent-lo al marc legal espanyol. Però ¿és impensable que hi hagi cap votant del PSC que voldria que el marc legal espanyol canviés per facilitar el referèndum?
L'única manera de saber del cert quants catalans volem exercir el dret a decidir és comptant els votants dels partits que en el seu programa electoral el proposaven, que són molt més que el 37% que compta el senyor Cercas, tants que representen més del 60% del Parlament de Catalunya.
I, si realment som tan pocs com diu el senyor Cercas, acatarem democràticament la voluntat de la majoria dels nostres conciutadans. Però, si Cercas hagués fet malament els números i resulta que els qui volem la independència de Catalunya som més, suposo que no s'hauria d'usurpar la democràcia, oi?
dilluns, 7 de gener del 2013
Cercas ciutadaneja? El país, espanyoleja.
Dos articles a El País Semanal d'abans-d'ahir (6/01/13): un d'esperaable, però subtil; l'altra, per a mi, inesperat.
El primer és un extensa entrevista a l'hispanista britànic John H. Elliott, que s'inscriu en la pluja fina d'informació pretesament objectiva i contrària a la independència de Catalunya. Ja no parlo de xàfecs tan barroers com l'"entrevista" d'hermida al rei Joan Carles, que, de tan tronada i tan desprestigiat l'entrevista, em sembla que més aviat perjudica els seus interessos evident. Ni El País és tan barrib-barrab com TV1 ni Elliot és tan simple com Sa Majestat i l'Herminda. I, per tant, més perillosos. Partint d'una aparent anàlisi històrica deixaven anar el missatge important: que Catalunya era una societat oberta quan la va conèixer l'historiador, que Espanya ha comès errors durant segles que han dificultat l'encaix de Catalunya (a diferència de Gran Bretanya), però que, gràcies al "seny" (sic) català i a l'interès dels empresaris catalans i d'Europa, Espanya i Catalunya s'entendran (ja hi ha hagut altres moments de "rauxa" (sic altra vegada) catalans, sobretot la revolta del Segadors) i la comparació amb Kosovo: fa por veure què ha passat, per exemple a Jugoslàvia (¿la guerra?, ¿la tristor que intuïa Trueba, com vaig comentar en una altra entrada, a la mirada dels croat?, em pregunto), si es mitifica un passat simplificant-lo -cosa que no feia un bon historiador com Vicens Vives- des del victimisme. I els records personals: el franquisme no perseguia només el català com va poder comprovar ell quan li van censura un article en anglès; però, ep!, els catalans tampoc li van voler publicar en castellà un article i van optar per l'original anglès perquè no els agradava el que hi deia i així s'entendria menys (i aquest mateix comentari el recull la biografia de Vicens Vives de la FAES; caldria comprovar si efectivament és l'únic article que no als Estudios de Historia Moderna). Bé, un bon exemple de la mena d'informació gens tendenciosa que rebrem d'aquí a la consulta fins i tot des dels mitjans progressistes-federalistes.
Ara, ja he parlat he comentat algun altre article de Javier Cercas, que, essent moderat i assenyat, darrerament no para de sorprendre'm. El diumenge passat se sumava a les demandes de dimissió d'Artur Mas que han reiterat des de Ciutadans. Cercas creu que hauria d'haver dimitit perquè no té la "principal virtut d'un polític": el "sentit de la realitat" perquè pensava que els catalans crèiem que els problemes de Catalunya eren Espanya i no ell, i suposo que entén que les urnes l'han contradit. ¡Curiosa la petició de dimissió a qui obté el doble de diputats que la segona força i un terç del total, sobretot en un país que no dimiteix ni el més corrupte dels polítics!
¿I qui hauria de ser president si Mas dimitís? ¿El cap de la força que més ha crescut? ¿En nombre absolut de diputats? ¿En percentatge de vots? Perquè llavors serien Jonqueres i David Fernàndez, respectivament.
És evident que CiU ha perdut diputats (força) i vots (pocs) i jo no crec que sigui tan dolent. M'explico: 1r) ha votat més gent, gent que no votava perquè les eleccions al Parlament català no eren les seves i ara sí que han votat: PP i C's; i això és bo perquè aclareix; 2n) la CiU d'abans del 25N té més escons però no teníem clar quants sobiranistes i quants no; ara ho tenim clar: simplificant, els no sobiranistes de Convergència han votat PSC (potser per això no ha baixat tant com podia semblar que ho faria) i els no sobiranistes d'Unió han votat el PP; alguns votants d'ERC no ho hem fet contra Mas sinó per assegurar que Mas tenia clar el missatge (i ens sembla que ens n'hem sortit).
Senyor Cercas, Mas ha perdut escons però no pas el sobiranisme, perquè té pràcticament els mateixos i ara sabem que ho són tots els de CiU. I m'ensumo que si, a apart de les eleccions al Parlament n'hi hagués hagut unes altres de presidencials, Mas hauria obtingut de llarg la majoria qualificada que reclamava.
Però el millor de tot és quan afirma que, si Espanya reformés la constitució i es plantegés demà mateix un referèndum, vestiria per sempre més de lagarterana si la independència hi obtingués més del 35% de vots. Senyor Cercas: això és fer trampa, perquè aquesta modificació de la constitució i aquesta consultat són impossibles en aquesta Espanya i en la dels propers 200 anys. Jo no sé si l'opció per la independència guanyarà la consulta que no dubto que es farà en els propers 2 anys (com hem vist més amunt, els esforços, recursos i altaveus de l'Estat són i seran poderosos), però li proposo que es vesteixi de lagarterana si hi obté menys del 40% de vots: s'hi atreveix?
El primer és un extensa entrevista a l'hispanista britànic John H. Elliott, que s'inscriu en la pluja fina d'informació pretesament objectiva i contrària a la independència de Catalunya. Ja no parlo de xàfecs tan barroers com l'"entrevista" d'hermida al rei Joan Carles, que, de tan tronada i tan desprestigiat l'entrevista, em sembla que més aviat perjudica els seus interessos evident. Ni El País és tan barrib-barrab com TV1 ni Elliot és tan simple com Sa Majestat i l'Herminda. I, per tant, més perillosos. Partint d'una aparent anàlisi històrica deixaven anar el missatge important: que Catalunya era una societat oberta quan la va conèixer l'historiador, que Espanya ha comès errors durant segles que han dificultat l'encaix de Catalunya (a diferència de Gran Bretanya), però que, gràcies al "seny" (sic) català i a l'interès dels empresaris catalans i d'Europa, Espanya i Catalunya s'entendran (ja hi ha hagut altres moments de "rauxa" (sic altra vegada) catalans, sobretot la revolta del Segadors) i la comparació amb Kosovo: fa por veure què ha passat, per exemple a Jugoslàvia (¿la guerra?, ¿la tristor que intuïa Trueba, com vaig comentar en una altra entrada, a la mirada dels croat?, em pregunto), si es mitifica un passat simplificant-lo -cosa que no feia un bon historiador com Vicens Vives- des del victimisme. I els records personals: el franquisme no perseguia només el català com va poder comprovar ell quan li van censura un article en anglès; però, ep!, els catalans tampoc li van voler publicar en castellà un article i van optar per l'original anglès perquè no els agradava el que hi deia i així s'entendria menys (i aquest mateix comentari el recull la biografia de Vicens Vives de la FAES; caldria comprovar si efectivament és l'únic article que no als Estudios de Historia Moderna). Bé, un bon exemple de la mena d'informació gens tendenciosa que rebrem d'aquí a la consulta fins i tot des dels mitjans progressistes-federalistes.
Ara, ja he parlat he comentat algun altre article de Javier Cercas, que, essent moderat i assenyat, darrerament no para de sorprendre'm. El diumenge passat se sumava a les demandes de dimissió d'Artur Mas que han reiterat des de Ciutadans. Cercas creu que hauria d'haver dimitit perquè no té la "principal virtut d'un polític": el "sentit de la realitat" perquè pensava que els catalans crèiem que els problemes de Catalunya eren Espanya i no ell, i suposo que entén que les urnes l'han contradit. ¡Curiosa la petició de dimissió a qui obté el doble de diputats que la segona força i un terç del total, sobretot en un país que no dimiteix ni el més corrupte dels polítics!
¿I qui hauria de ser president si Mas dimitís? ¿El cap de la força que més ha crescut? ¿En nombre absolut de diputats? ¿En percentatge de vots? Perquè llavors serien Jonqueres i David Fernàndez, respectivament.
És evident que CiU ha perdut diputats (força) i vots (pocs) i jo no crec que sigui tan dolent. M'explico: 1r) ha votat més gent, gent que no votava perquè les eleccions al Parlament català no eren les seves i ara sí que han votat: PP i C's; i això és bo perquè aclareix; 2n) la CiU d'abans del 25N té més escons però no teníem clar quants sobiranistes i quants no; ara ho tenim clar: simplificant, els no sobiranistes de Convergència han votat PSC (potser per això no ha baixat tant com podia semblar que ho faria) i els no sobiranistes d'Unió han votat el PP; alguns votants d'ERC no ho hem fet contra Mas sinó per assegurar que Mas tenia clar el missatge (i ens sembla que ens n'hem sortit).
Senyor Cercas, Mas ha perdut escons però no pas el sobiranisme, perquè té pràcticament els mateixos i ara sabem que ho són tots els de CiU. I m'ensumo que si, a apart de les eleccions al Parlament n'hi hagués hagut unes altres de presidencials, Mas hauria obtingut de llarg la majoria qualificada que reclamava.
Però el millor de tot és quan afirma que, si Espanya reformés la constitució i es plantegés demà mateix un referèndum, vestiria per sempre més de lagarterana si la independència hi obtingués més del 35% de vots. Senyor Cercas: això és fer trampa, perquè aquesta modificació de la constitució i aquesta consultat són impossibles en aquesta Espanya i en la dels propers 200 anys. Jo no sé si l'opció per la independència guanyarà la consulta que no dubto que es farà en els propers 2 anys (com hem vist més amunt, els esforços, recursos i altaveus de l'Estat són i seran poderosos), però li proposo que es vesteixi de lagarterana si hi obté menys del 40% de vots: s'hi atreveix?
dissabte, 15 de desembre del 2012
Pere Navarro s'equivoca amb la insubmissió
Tots els que ens considerem demòcrates entenem que és necessari l'imperi de la llei; l'alternativa al "contracte social" és la llei del més fort. Ara, també creiem que la sobirania emana del poble i que el legislador només està legitimat si legisla en nom del poble que representa.
Per això té raó Pere Navarro (entrevistat per Mònica Terribas a l'Ara del 15/12/12) quan diu que el poble té dret a rebel·lar-se davant les lleis promulgades per un règim dictatorial, perquè no responen a la sobirania popular. Però s'equivoca quan diu que només els règims dictatorials justifiquen la insubmissió, perquè hi ha com a mínim un altre tipus de règims que, fins i tot essent democràtics, legislen al marge -o en contra- dels interessos d'una part del seus súbdits, : els règims colonials.
¿O és que Pere Navarro considera que era il·legítima la desobediència pacífica que encapçalava Gandhi perquè Gran Bretanya era un país democràtic? ¿O considera il·legítima la lluita Palestina contra el democràtic Israel? Si el Marroc fos més democràtic, ¿deixaria, segons Navarro, de ser legítima la lluita saharaui?
Espanya fa temps que legisla contra conscientment contra els interessos de la immensa majoria de catalans, expressats democràticament a través dels partits polítics que els representen, si més no en matèria fiscal, d'infraestructures i ara educativa. A mi em sembla més que legítim desobeir aquelles lleis que un poble aliè dicta contra la voluntat i els interessos del meu.
Per això té raó Pere Navarro (entrevistat per Mònica Terribas a l'Ara del 15/12/12) quan diu que el poble té dret a rebel·lar-se davant les lleis promulgades per un règim dictatorial, perquè no responen a la sobirania popular. Però s'equivoca quan diu que només els règims dictatorials justifiquen la insubmissió, perquè hi ha com a mínim un altre tipus de règims que, fins i tot essent democràtics, legislen al marge -o en contra- dels interessos d'una part del seus súbdits, : els règims colonials.
¿O és que Pere Navarro considera que era il·legítima la desobediència pacífica que encapçalava Gandhi perquè Gran Bretanya era un país democràtic? ¿O considera il·legítima la lluita Palestina contra el democràtic Israel? Si el Marroc fos més democràtic, ¿deixaria, segons Navarro, de ser legítima la lluita saharaui?
Espanya fa temps que legisla contra conscientment contra els interessos de la immensa majoria de catalans, expressats democràticament a través dels partits polítics que els representen, si més no en matèria fiscal, d'infraestructures i ara educativa. A mi em sembla més que legítim desobeir aquelles lleis que un poble aliè dicta contra la voluntat i els interessos del meu.
diumenge, 9 de desembre del 2012
Propostes per a una constitució catalana (1): la nacionalitat catalana
Em sembla que, per engrescar la concurrència, va tocant de fer propostes en positiu de com ens agradaria que fos el país que tindrem.
Un primer tema seria el de la catalanitat: qui serà català?
Una proposta per anar fent boca: que tingui la nacionalitat catalana...
1. Tot aquell que, en el moment de ser proclamada la independència, hagi nascut a Catalunya i no hi renunciï expressament.
2. Tot aquell que, havent nascut fora de Catalunya, tingui nacionalitat espanyola i porti almenys 5 anys vivint a Catalunya i no hi renunciï expressament.
3. Tot aquell que, havent nascut fora de Catalunya, sigui fill o nét d'una persona nascuda a Catalunya i no ho sol·licite expressament, o, si és menor, ho sol·liciti el seu tutor/a legal. El menor que compleixi aquest requisit podrà renunciar o sol·licitar la nacionalitat catalana en assolir la majoria d'edat.
4. Totes les persones jurídiques, públiques i privades, que tinguin la seva seu principal a Catalunya.
5. Totes les persones jurídiques, públiques i privades, que tinguin un terç o més de la seva activitat a Catalunya.
6. Totes les persones jurídiques,públiques i privades, que, realitzant almenys un 10% de la seva activitat a Catalunya, ho sol·licitin.
En tots aquests casos res no impedirà que les persones físiques o jurídiques amb nacionalitat catalana puguin tenir-ne a més a més una altre o unes altres.
La nacionalitat catalana comportarà la vinculació als drets i obligacions que les lleis catalanes (i les internacionals que afectin a Catalunya) estableixin per als qui la ostentin.
Les persones físiques o jurídiques establertes a Catalunya o amb activitat a Catalunya que no tinguin nacionalitat catalana, tindran els drets i obligacions que per a ells estableixin les lleis catalanes (i les internacionals que afectin a Catalunya).
Un primer tema seria el de la catalanitat: qui serà català?
Una proposta per anar fent boca: que tingui la nacionalitat catalana...
1. Tot aquell que, en el moment de ser proclamada la independència, hagi nascut a Catalunya i no hi renunciï expressament.
2. Tot aquell que, havent nascut fora de Catalunya, tingui nacionalitat espanyola i porti almenys 5 anys vivint a Catalunya i no hi renunciï expressament.
3. Tot aquell que, havent nascut fora de Catalunya, sigui fill o nét d'una persona nascuda a Catalunya i no ho sol·licite expressament, o, si és menor, ho sol·liciti el seu tutor/a legal. El menor que compleixi aquest requisit podrà renunciar o sol·licitar la nacionalitat catalana en assolir la majoria d'edat.
4. Totes les persones jurídiques, públiques i privades, que tinguin la seva seu principal a Catalunya.
5. Totes les persones jurídiques, públiques i privades, que tinguin un terç o més de la seva activitat a Catalunya.
6. Totes les persones jurídiques,públiques i privades, que, realitzant almenys un 10% de la seva activitat a Catalunya, ho sol·licitin.
En tots aquests casos res no impedirà que les persones físiques o jurídiques amb nacionalitat catalana puguin tenir-ne a més a més una altre o unes altres.
La nacionalitat catalana comportarà la vinculació als drets i obligacions que les lleis catalanes (i les internacionals que afectin a Catalunya) estableixin per als qui la ostentin.
Les persones físiques o jurídiques establertes a Catalunya o amb activitat a Catalunya que no tinguin nacionalitat catalana, tindran els drets i obligacions que per a ells estableixin les lleis catalanes (i les internacionals que afectin a Catalunya).
divendres, 7 de desembre del 2012
Per què cal perseguir el català a l'escola?
No és gratuït ni visceral ni improvisat l'atac actual al català a l'escola -ni ho eren els anteriors, ni ho seran els que vindran.
El sociolingüista Albert Bastardas ho va deixar ben clar ja fa temps en diversos estudis: una llengua només pot sobreviure si és útil, si no serveix per a res els qui la parlen l'abandonaran immediatament. El català per ara és força útil i, per tant, és possible que els catalans decidim continuar-lo usant. Serveix per llegir, tant premsa com llibres com a internet, per mirar la tele o escoltar la ràdio, per anar a comprar, per parlar amb la família i els amics...; fins i tot pot anar bé per trobar segons quina feina.
Però -continuo citant A. Bastardas- l'únic que garanteix la continuïtat d'una llengua és que sigui necessària. Només si una llengua cal és segur que els seus parlant no l'abandonaran i que fins i tot hi haurà gent que l'aprendrà no pas per gust o perquè li resulta simpàtica o per convicció ideològica, sinó simplement perquè li fa falta per viure en un determinat lloc.
Actualment, mentre que el castellà és imprescindible a Catalunya (¿qui pot trobar-hi feina sense saber-lo?, ¿qui pot saber el que conté una llauna o un medicament sense llegir en castellà?, ¿quines pel·lícules podria veure al cinema o en DVD qui només sabés el català?, ¿quines revistes podria llegir?...), el català només cal per fer dues coses, que, justament, però no casualment, estan sent perseguides a ultrança per les lleis espanyoles: per esdevenir funcionari de la Generalitat o municipal i per aprovar l'ESO i el Batxillerat. Desapareguts aquests dos reductes, ja es podrà fer vida -des que neixis fins que et moris- a Catalunya sense badar boca ni parar orella en la llengua del país.
El sociolingüista Albert Bastardas ho va deixar ben clar ja fa temps en diversos estudis: una llengua només pot sobreviure si és útil, si no serveix per a res els qui la parlen l'abandonaran immediatament. El català per ara és força útil i, per tant, és possible que els catalans decidim continuar-lo usant. Serveix per llegir, tant premsa com llibres com a internet, per mirar la tele o escoltar la ràdio, per anar a comprar, per parlar amb la família i els amics...; fins i tot pot anar bé per trobar segons quina feina.
Però -continuo citant A. Bastardas- l'únic que garanteix la continuïtat d'una llengua és que sigui necessària. Només si una llengua cal és segur que els seus parlant no l'abandonaran i que fins i tot hi haurà gent que l'aprendrà no pas per gust o perquè li resulta simpàtica o per convicció ideològica, sinó simplement perquè li fa falta per viure en un determinat lloc.
Actualment, mentre que el castellà és imprescindible a Catalunya (¿qui pot trobar-hi feina sense saber-lo?, ¿qui pot saber el que conté una llauna o un medicament sense llegir en castellà?, ¿quines pel·lícules podria veure al cinema o en DVD qui només sabés el català?, ¿quines revistes podria llegir?...), el català només cal per fer dues coses, que, justament, però no casualment, estan sent perseguides a ultrança per les lleis espanyoles: per esdevenir funcionari de la Generalitat o municipal i per aprovar l'ESO i el Batxillerat. Desapareguts aquests dos reductes, ja es podrà fer vida -des que neixis fins que et moris- a Catalunya sense badar boca ni parar orella en la llengua del país.
dimarts, 27 de novembre del 2012
Millor com més clar
Ja sabem millor com és el país. Ja sabem quants votants tradicionals de CiU són sobiranistes. I tot això és bo: ja hem sentit prou els partidaris que el poble no parli perquè en sàpiga greu que ho hagi fet. Sempre són bones les votacions, perquè aclareixen, sobretot, quan el que es pregunta és prou inequívoc.
Tot i això encara queden punts foscos en la radiografia de la societat catalana que han estat les eleccions, per a mi, tres de principals: quants votants d'ICV són partidaris de la independència?, quants ho són dels que han votat el PSC?, i la més important: ¿quants del 30% d'abstencionistes votarien en un referèndum per a la independència i què votarien?
D'aquest últims, caldria ser prudents i pensar que en una consulta directa i a "sí" o "no" possiblement 2/3 votarien i ho farien majoritàriament per l'opció immobilista, la de deixar les coses com estan.
Si fos així, malgrat que les eleccions les hem guanyat de llarg els sobiranistes, és molt probable que un referèndum el perdéssim per poc.
Frustració? No, realisme i tenir clar que els partits, però sobretot la societat civil (l'ANC) hem de continuar estenent el missatge que el país només se'n sortirà essent independent i potser també començar a aclarir quina mena de país volem que sigui la Catalunya independent, per convèncer el 10% de la població que ens cal per assolir l'objectiu.
I no dubtem que la intransigència i l'anticatalanisme espanyols ens hi ajudaran!
Tot i això encara queden punts foscos en la radiografia de la societat catalana que han estat les eleccions, per a mi, tres de principals: quants votants d'ICV són partidaris de la independència?, quants ho són dels que han votat el PSC?, i la més important: ¿quants del 30% d'abstencionistes votarien en un referèndum per a la independència i què votarien?
D'aquest últims, caldria ser prudents i pensar que en una consulta directa i a "sí" o "no" possiblement 2/3 votarien i ho farien majoritàriament per l'opció immobilista, la de deixar les coses com estan.
Si fos així, malgrat que les eleccions les hem guanyat de llarg els sobiranistes, és molt probable que un referèndum el perdéssim per poc.
Frustració? No, realisme i tenir clar que els partits, però sobretot la societat civil (l'ANC) hem de continuar estenent el missatge que el país només se'n sortirà essent independent i potser també començar a aclarir quina mena de país volem que sigui la Catalunya independent, per convèncer el 10% de la població que ens cal per assolir l'objectiu.
I no dubtem que la intransigència i l'anticatalanisme espanyols ens hi ajudaran!
dijous, 22 de novembre del 2012
L'anàlisi de Vicenç Villatoro del procés cap a la independència
Avui (21/11/12) Vicenç Villatoro ha analitzat a l'Ara com preveu que creu que serà el procés que ens hauria de dur cap a la independència: 1) les eleccions del dia 25 que creen una Parlament favorable a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació; 2) un període de traves espanyoles a aquest referèndum però de suport internacional (especialment europeu) a l'expressió democràtica de la voluntat popular, però tan bel·ligerant com l'estat espanyol contra l'opció independentista; 3) celebració del referèndum i, en cas que guanyés l'opció independentista, acceptació realista i pragmàtica d'Europa de la situació.
Hi estic bàsicament d'acord, però amb un matís: la bel·ligerància internacional contra l'opció independentista no em sembla que fos unànime; ni tan sols a Europa. Als països de fora d'Europa penso que no els importaria gaire l'afebliment dels actuals estats europeus; pel que fa a la UE, serien clarament contraris a la independència catalana els actuals estats plurinacionals (Espanya, França i possiblement Gran Bretanya), però no crec que ho fos, si més no exageradament, Alemanya (força uniforme nacionalment i força interessada en l'afebliment dels altres estats grans, sobretot de França) ni els estats petits i també força homogenis, com ara Dinamarca, Holanda, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia... De fet, per a fer camí cap uns veritables Estats Units d'Europa (potser seria més exacte dir-ne Nacions Unides d'Europa) no hi hauria cap notícia millor que la fallida dels estats plurinacionals, que en són el veritable fre perquè saben que la construcció seriosa d'Europa els fa esdevenir redundants (podríem dir que tenen vocació de ser una mena de Nacions Ibèriques Unides -Espanya-, o Nacions Gal·les Unides -França-, això sí, unides per força, no de grat com les que conformarien Europa).
Una segona consideració sobre l'article de Villatoro té a veure amb el nou exercici de "numerologia ludicoindependentista" que conté: quan al·ludeix al Parlament favorable al dret a decidir que hauria de sortir de les eleccions, diu que seria òptim que la participació superés el 70%, que cresqués Convergència i que el conjunt de partits partidaris del referèndum sumés més de dos terços de la càmera. La segona condició no veig per què hauria de ser transcendent mentre creixi el conjunt dels partits sobiranistes; tot i que probablement Mas se sentiria més convençut del camí emprès si el seu partit creix, si es manté o fins i tot decreix una mica però creixen els partits encara més clarament independentistes, hauria de pensar que, si abandona aquestes posicions, el lògic seria que en les següents eleccions encara els traspassés els votants que hauria decebut. És important que el sobiranisme creixi i sigui fort, però no és imprescindible que també creixi Convergència.
Hi estic bàsicament d'acord, però amb un matís: la bel·ligerància internacional contra l'opció independentista no em sembla que fos unànime; ni tan sols a Europa. Als països de fora d'Europa penso que no els importaria gaire l'afebliment dels actuals estats europeus; pel que fa a la UE, serien clarament contraris a la independència catalana els actuals estats plurinacionals (Espanya, França i possiblement Gran Bretanya), però no crec que ho fos, si més no exageradament, Alemanya (força uniforme nacionalment i força interessada en l'afebliment dels altres estats grans, sobretot de França) ni els estats petits i també força homogenis, com ara Dinamarca, Holanda, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia... De fet, per a fer camí cap uns veritables Estats Units d'Europa (potser seria més exacte dir-ne Nacions Unides d'Europa) no hi hauria cap notícia millor que la fallida dels estats plurinacionals, que en són el veritable fre perquè saben que la construcció seriosa d'Europa els fa esdevenir redundants (podríem dir que tenen vocació de ser una mena de Nacions Ibèriques Unides -Espanya-, o Nacions Gal·les Unides -França-, això sí, unides per força, no de grat com les que conformarien Europa).
Una segona consideració sobre l'article de Villatoro té a veure amb el nou exercici de "numerologia ludicoindependentista" que conté: quan al·ludeix al Parlament favorable al dret a decidir que hauria de sortir de les eleccions, diu que seria òptim que la participació superés el 70%, que cresqués Convergència i que el conjunt de partits partidaris del referèndum sumés més de dos terços de la càmera. La segona condició no veig per què hauria de ser transcendent mentre creixi el conjunt dels partits sobiranistes; tot i que probablement Mas se sentiria més convençut del camí emprès si el seu partit creix, si es manté o fins i tot decreix una mica però creixen els partits encara més clarament independentistes, hauria de pensar que, si abandona aquestes posicions, el lògic seria que en les següents eleccions encara els traspassés els votants que hauria decebut. És important que el sobiranisme creixi i sigui fort, però no és imprescindible que també creixi Convergència.
diumenge, 18 de novembre del 2012
La trista Croàcia de Trueba
David Trueba (El País Semanal, 18/11/12) s'entristeix quan visita Croàcia: és un país empobrit, on la cultura està en crisi per la reducció del seu mercat natural, que era Iugoslàvia. No l'hi ha dit ningú però intueix que més d'un es penedeix, després de l'eufòria dels primers moments, d'haver fet el pas cap a la independència.
¡Un altre cas de periodisme de la suposició, que deu ser una epidèmia! Senyor Trueba: acaben de tancar els multicinemes del costat de casa (i no és una figura literària, es tracta del cinemes del Segle XXI de Terrassa): espero que no sigui ja per culpa de la hipòtesi d'una no sabem com de propera possible independència de Catalunya!
Que els croats van votar la independència i que la van celebrar després de costar-los una guerra sagnant són dues evidències. Si algú creu que la majoria ara voldrien fer marxa enrere i reunificar-se (jo ho dubto, malgrat els problemes econòmics i socials que segur que tenen -qui no?) caldria preguntar-los-ho amb un referèndum. Això és democràcia; la resta, no, per més "progre" i benintencionat que sigui.
¡Un altre cas de periodisme de la suposició, que deu ser una epidèmia! Senyor Trueba: acaben de tancar els multicinemes del costat de casa (i no és una figura literària, es tracta del cinemes del Segle XXI de Terrassa): espero que no sigui ja per culpa de la hipòtesi d'una no sabem com de propera possible independència de Catalunya!
Que els croats van votar la independència i que la van celebrar després de costar-los una guerra sagnant són dues evidències. Si algú creu que la majoria ara voldrien fer marxa enrere i reunificar-se (jo ho dubto, malgrat els problemes econòmics i socials que segur que tenen -qui no?) caldria preguntar-los-ho amb un referèndum. Això és democràcia; la resta, no, per més "progre" i benintencionat que sigui.
Xavier Sardà, els Mossos i TV3
No és mania personal, sinó decepció d'algú que es considera "progre" (jo) però no ho deu ser prou, quan llegeix un "progre oficial" (Sardà) i tan sovint en discrepa.
Avui tocava comentar l'actuació dels Mossos (d'Esquadra i vull pensar que no d'en Puig, com diu Sardà): a mi em sembla evident que se'n coneix actuació a Tarragona va ser desafortunada, sobretot l'atonyinament a la noia que els recriminava el cop -probablement fortuït- al nen, i espero que se'n depurin responsabilitats. Però la manca de resposta a la petició d'auxili de la Policia Nacional ja costa més d'avaluar sense conèixer els detalls i em sembla frívol fer-ho amb insinuacions: que no hauria estat socorreguts expressament per ser un cos "espanyol"; si fos així, no em semblaria bé, però en canvi sí que m'ho semblaria que es prioritzés la protecció d'altres objectius, persones i béns públics i particulars: massa sovint sospitem que la primera funció dels cossos policials és protegir-se ells mateixos i no els ciutadans i els seus béns. Per una vegada que ho fan, caldria aplaudir-ho i no pas criticar-ho.
El segon tema de Sardà és la crítica (que de vegades sembla obsessiva) de TV3 com a televisió nacionalista al servei de Convergència. Ara se li retreu que censurés les imatges de les manifestacions de la vaga general que qüestionaven la política del govern de CiU i, en per tant, de Mas. No sé si cal filar tan prim i exigir que en les imatges d'una manifestació aparegui la proporció exacta de les que realment hi havia criticant un govern o un altre, un partit o un altre. Ara, si realment no se'n veu cap que critiqués el govern de la Generalitat i n'hi havia força i, per tant, ha calgut un esforç específic de selecció de les imatges perquè no se'n veiessin, ho trobo una mala praxi informativa.
El que ja em sembla ridícul és el retret preventiu que fa Sardà a TV3 perquè probablement no investigarà els presumptes comptes de Mas i Pujol a Suïssa. Potser caldria que critiqués més aviat l'oportuna troballa dels informes en plena campanya electoral. Això del periodisme de suposició deu ser una nova branca de la professió. I d'altra banda dubto que la investigació de la corrupció política hagi de ser la principal funció del periodisme televisiu, ni tan sols públic. És més probable que correspongui a la premsa escrita, si és que encara volen reivindicar la pròpia utilitat en el món de la imatge i digital. I, per cert, ¿Sardà no és periodista i no publica a El Periódico? Doncs que posi fil a l'agulla i ho investigui i, si descobreix una trama mafiosocriminal, haurà fet un gran bé al país, que tots li agrairem. El seu article d'avui m'ha recordat l'acudit d'aquell malalt a qui el metge, després d'escoltar seriosament els símptomes que li explica, li recomana, tot preocupat, que s'ho faci mirar. Senyor Sardà, vostè que és metge, curi'ns i no demani que ho faci TV3!
Avui tocava comentar l'actuació dels Mossos (d'Esquadra i vull pensar que no d'en Puig, com diu Sardà): a mi em sembla evident que se'n coneix actuació a Tarragona va ser desafortunada, sobretot l'atonyinament a la noia que els recriminava el cop -probablement fortuït- al nen, i espero que se'n depurin responsabilitats. Però la manca de resposta a la petició d'auxili de la Policia Nacional ja costa més d'avaluar sense conèixer els detalls i em sembla frívol fer-ho amb insinuacions: que no hauria estat socorreguts expressament per ser un cos "espanyol"; si fos així, no em semblaria bé, però en canvi sí que m'ho semblaria que es prioritzés la protecció d'altres objectius, persones i béns públics i particulars: massa sovint sospitem que la primera funció dels cossos policials és protegir-se ells mateixos i no els ciutadans i els seus béns. Per una vegada que ho fan, caldria aplaudir-ho i no pas criticar-ho.
El segon tema de Sardà és la crítica (que de vegades sembla obsessiva) de TV3 com a televisió nacionalista al servei de Convergència. Ara se li retreu que censurés les imatges de les manifestacions de la vaga general que qüestionaven la política del govern de CiU i, en per tant, de Mas. No sé si cal filar tan prim i exigir que en les imatges d'una manifestació aparegui la proporció exacta de les que realment hi havia criticant un govern o un altre, un partit o un altre. Ara, si realment no se'n veu cap que critiqués el govern de la Generalitat i n'hi havia força i, per tant, ha calgut un esforç específic de selecció de les imatges perquè no se'n veiessin, ho trobo una mala praxi informativa.
El que ja em sembla ridícul és el retret preventiu que fa Sardà a TV3 perquè probablement no investigarà els presumptes comptes de Mas i Pujol a Suïssa. Potser caldria que critiqués més aviat l'oportuna troballa dels informes en plena campanya electoral. Això del periodisme de suposició deu ser una nova branca de la professió. I d'altra banda dubto que la investigació de la corrupció política hagi de ser la principal funció del periodisme televisiu, ni tan sols públic. És més probable que correspongui a la premsa escrita, si és que encara volen reivindicar la pròpia utilitat en el món de la imatge i digital. I, per cert, ¿Sardà no és periodista i no publica a El Periódico? Doncs que posi fil a l'agulla i ho investigui i, si descobreix una trama mafiosocriminal, haurà fet un gran bé al país, que tots li agrairem. El seu article d'avui m'ha recordat l'acudit d'aquell malalt a qui el metge, després d'escoltar seriosament els símptomes que li explica, li recomana, tot preocupat, que s'ho faci mirar. Senyor Sardà, vostè que és metge, curi'ns i no demani que ho faci TV3!
diumenge, 11 de novembre del 2012
Cercas és demòcrata però continua espantat
Javier Cercas hi torna a El País Semanal amb la independència. Reivindica el seu dret a estar espantat en front de la temeritat dels independentistes (ell en diu "nacionalistes catalans"), però reconeix que si la majoria de catalans volen votar si volen continuar dins d'Espanya o sortir-ne s'haurà de buscar la manera que ho puguin fer i, si volen sortir-ne, s'haurà de permetre.
Ara, diu que això cal fer-ho dins de la llei i retreu a Mas que estigui disposat a fer-ho també al marge de la llei. No sé jo veure per enlloc la disposició dels legisladors espanyols d'adaptar les lleis perquè es pugui fer; mentre s'ho van rumiant, ¿què hem de fer els catalans, segons Cercas, paciència? Estaria bé que hi posés algun termini, a aquesta paciència. I d'altra banda, ¿les úniques lleis són les espanyoles? ¿No n'hi ha d'europees? ¿I no en pot fer el Parlament Català, o és que no hi tenim els nostres representants?
Cercas espera que en les eleccions properes no siguem tants els que vulguem la autodeterminació; i, si ho som, que, quan, amb permís de la llei, el poble català triï el seu futur encara siguem menys els que vulguem la independència. Hi té tot el dret, cadascú és lliure de desitjar el que vulgui, tot i que no em queda clar el seu concepte de "majoria suficient": ¿és que la majoria per quedar-se dins d'Espanya és diferent que la necessària per sortir-ne?
I no m'agrada tampoc la comparació final de l'independentisme amb el nazisme. No és una identificació barroera, però el seu desig que els catalans no s'equivoquin a les urnes com ho van fer els alemanys als anys 30 el trobo insidiós. Potser el problema és que els catalans i els espanyols portem anys equivocant-nos al votar: començant per una Constitució tutelada pel franquisme i acabant per un PSOE i un PP que han estat pertinaçment i voluntària cecs a les necessitats dels catalans. Per cert, Cercas mateix les reconeix, si més no pel que fa a les injustícies fiscals; però no són les úniques: un Estatut votat pels catalans que ha estat burlat pel partits espanyols i el tribunals constitucional, model educatiu català contínuament qüestionat (i amb falsedats), etc.
Si els espanyols haguessin tingut més clar a qui votar i com gestionar els vots i les majories "suficients" que han tingut, potser ens mereixerien una mica de la credibilitat que no entenc que una persona intel·ligent i raonable com Cercas encara els concedeixi.
Ara, diu que això cal fer-ho dins de la llei i retreu a Mas que estigui disposat a fer-ho també al marge de la llei. No sé jo veure per enlloc la disposició dels legisladors espanyols d'adaptar les lleis perquè es pugui fer; mentre s'ho van rumiant, ¿què hem de fer els catalans, segons Cercas, paciència? Estaria bé que hi posés algun termini, a aquesta paciència. I d'altra banda, ¿les úniques lleis són les espanyoles? ¿No n'hi ha d'europees? ¿I no en pot fer el Parlament Català, o és que no hi tenim els nostres representants?
Cercas espera que en les eleccions properes no siguem tants els que vulguem la autodeterminació; i, si ho som, que, quan, amb permís de la llei, el poble català triï el seu futur encara siguem menys els que vulguem la independència. Hi té tot el dret, cadascú és lliure de desitjar el que vulgui, tot i que no em queda clar el seu concepte de "majoria suficient": ¿és que la majoria per quedar-se dins d'Espanya és diferent que la necessària per sortir-ne?
I no m'agrada tampoc la comparació final de l'independentisme amb el nazisme. No és una identificació barroera, però el seu desig que els catalans no s'equivoquin a les urnes com ho van fer els alemanys als anys 30 el trobo insidiós. Potser el problema és que els catalans i els espanyols portem anys equivocant-nos al votar: començant per una Constitució tutelada pel franquisme i acabant per un PSOE i un PP que han estat pertinaçment i voluntària cecs a les necessitats dels catalans. Per cert, Cercas mateix les reconeix, si més no pel que fa a les injustícies fiscals; però no són les úniques: un Estatut votat pels catalans que ha estat burlat pel partits espanyols i el tribunals constitucional, model educatiu català contínuament qüestionat (i amb falsedats), etc.
Si els espanyols haguessin tingut més clar a qui votar i com gestionar els vots i les majories "suficients" que han tingut, potser ens mereixerien una mica de la credibilitat que no entenc que una persona intel·ligent i raonable com Cercas encara els concedeixi.
diumenge, 4 de novembre del 2012
Manifestos federalistes sense credibilitat i a deshora
¿Tres-cents intel·lectuals espanyols federalistes? I si de la llista traiem els que deuen conèixer a casa seva, ¿quants en queden? ¿Cinquanta? ¿No hi ha més intel·lectuals a Espanya? ¿Què són tots els altres, independentistes?
Un federalisme que amb prou feines reuneix 300 intel·lectuals a Espanya ja deixi clara la seva pròpia viabilitat. I encara m'agradaria més que tots aquest intel·lectuals federalistes (¡Mario Vargas-Llosa!) detallessin què entenen per federalisme: ¿quin model de finançament trobarien just per a la Catalunya federada? ¿Quina presència haurien de tenir el català i el castellà a l'escola catalana? ¿I a l'administració de justícia? Res, això per anar fent boca...
Els federalistes de debò a Espanya es poden comptar amb els dits d'una mà i mai no han defensat Catalunya davant dels atacs, insults, tergiversacions, mentides i falsedats de què érem víctimes. ¿Ara descobreixen que són federalistes o ja n'eren a la intimitat?
I encara pitjor: aquests intel·lectuals tan federalistes i els nostres tan federalistes polítics socialistes catalans, ¿han pensat quin partit espanyol defensarà les seves posicions? ¿El PP? ¿UPyD? ¿El PSOE de les declaracions de Rubalcaba? Més enllà de la minoritària Izquierda Unida, i gràcies, no hi ha ni un federalista de debò més enllà de l'Ebre i del Cinca.
I, si n'hi ha algun que ho sigui de debò d'aquesta banda dels rius, m'agradaria que convertís el seu desig en un ni que sigui esquemàtic programa polític; per exemple: ¿quantes dècades preveuen que trigaran a convèncer el PSOE que aposti pel federalisme? I aquests PSOE hipotèticament convertit al federalisme ¿quan preveuen que tindrà majoria qualificada (¡2/3!) al parlament espanyol per modificar la Sagrada Constitució?
¡Tot plegat faria riure si no fes plorar!
Xavier Sardà se sent insultat i té por
A la contraportada d'El periódico d'avui (4/11/12), Xavier Sardà es plany que se li digui "espanyolista", cosa que li sembla un insult i que a més entén que no respon a la realitat. Sobre aquesta segona qüestió cadascú sabrà què i com se sent: no sé si "espanyolista", però segur que sí "unionista" (que de cap manera vull que prengui com un insult, sinó com la descripció del seu punt de vista a propòsit de les relacions desitjables entre Catalunya i Espanya). Quant al primer aspecte, sí que voldria remarcar la desmesurada finor d'algunes pells. Als que fa anys que ens considerem independentistes, se'ns atribuïa aquest terme amb un certa displicència, com si fóssim pel cap baix uns ingenus, més a prop de ser uns beneits, una mena d'ens que vivíem en uns núvols estratosfèrics; i ho portàvem amb resignació i bon humor. ¿És que potser hi ha idees més respectables que altres? Que cadascú sigui el que vulgui mentre ho sigui pacíficament i respectuosament, i incloc en el respecte el dret de fer recompte: perquè sí que és important saber quants som el que pensem cada cosa en cada moment, i d'això, que és un principi democràtic bàsic, vull pensar que ningú no hi estarà en contra.
Sardà, a part de sentir-se ofès, també està espantat. Diu que li fa por un procés cap al sobiranisme que no sap on ens pot portar. La por és també un sentiment ben personal i cadascú té les seves fòbies. Ara, la seva por al desconegut, al que ha de venir, m'haurà de reconèixer que és més irracional que no pas la meva: a mi el que em fa por és una Espanya que ja coneixem de sobres: que es carrega estatuts votats pel poble, que vol retallar tant com pot la presència del català a l'escola (tal com l'hem aprovat la immensíssima majoria de catalans per mitjà dels nostres representants), que no vol que l'aeroport del Prat competeixi d'igual a igual amb el de Barajas, que ha trigat el que ha trigat a comunicar Barcelona amb Madrid amb AVE (i amb França ja veurem quan ho estarà), que continua insistint en el corredor central i posant traves al mediterrani... Aquesta Espanya em fa tanta por que cada minut que trigo a fugir-ne se'm fa etern.
dimecres, 31 d’octubre del 2012
Pere Navarro i la dèria de les dimissions
Pere Navarro demana dimissions pel vídeo de la Generalitat per demanar la participació en les eleccions del 25-N. A mi tampoc no m'agrada el vídeo, que em sembla barroer i innecessari -més ben dit: innecessàries les imatges de la manifestació de la Diada que hi ha-, però en un país on no dimiteix ningú, ni per estafa provada, potser n'hi hauria prou demanant que fos retirat.
Però es veu que la rauxa per les dimissions calat en el PSC-PSOE i finalment se l'han presa seriosament: que un eurodiputat del PP demana que la Guàrdia Civil irrompi en un país perquè no s'hi pugui celebrar un referèndum els obliga a exigir la dimissió... d'una eurodiputada socialista que li demana explicacions! I l'aconsegueixen! Ja no podem dir que a la política espanyola no dimiteix ningú: s'hi pot manifestar tranquil·lament que el que li convé a Barcelona és un bon bombardeig cada 50 anys, a l'estil Espartero; es poden rebre regals i prebendes; es poden adjudicar obres, requalificar terrenys; es pot col·locar banquers amics i deixar-los fer... que no passa res. Ara, criticar que algú amenaci amb una invasió armada és intolerable, com fer vídeos electorals de gust discutible.
Però es veu que la rauxa per les dimissions calat en el PSC-PSOE i finalment se l'han presa seriosament: que un eurodiputat del PP demana que la Guàrdia Civil irrompi en un país perquè no s'hi pugui celebrar un referèndum els obliga a exigir la dimissió... d'una eurodiputada socialista que li demana explicacions! I l'aconsegueixen! Ja no podem dir que a la política espanyola no dimiteix ningú: s'hi pot manifestar tranquil·lament que el que li convé a Barcelona és un bon bombardeig cada 50 anys, a l'estil Espartero; es poden rebre regals i prebendes; es poden adjudicar obres, requalificar terrenys; es pot col·locar banquers amics i deixar-los fer... que no passa res. Ara, criticar que algú amenaci amb una invasió armada és intolerable, com fer vídeos electorals de gust discutible.
El diàleg de Vidal-Quadras
Vidal-Quadras considera que Espanya ha dialogat massa amb Catalunya i que tant diàleg ha generat més independentistes.
Seria interessant saber què entén ell per diàleg: ¿el "mando y ordeno", que deia Mas-Colell? Perquè dialogar significa intercanviar arguments i, quan els de l'altre són de pes, atendre'ls. Clar que donada la seva tendència a l'ús dels tancs i a recórrer a la Guàrdia Civil, potser sí que no fotre directament dues hòsties a qui et porta la contrària ja és dialogar...
Per això deu pensar -i ho diu- que si als catalans ens deixen continuar dialogant potser acabarem "tallant el coll" als unionistes. No, senyor Vidal-Quadras, nosaltres volem votar i, si som més, només si som més, pacíficament i democràticament, desenvolupar la nostra idea de país, un país on hi cabrà tothom.
El que no pot ser, per més que sigui el que li agrada al senyor Vidal-Quadras, és que unes idees que potser són minoritàries puguin acabar imposant-se perquè no es pot ni comprovar quanta gent hi està d'acord. ¿Perquè un demòcrata com vostè, senyor Vidal-Quadras, no deu pas considerar que el que pensa una minoria s'hauria d'imposar a l'opinió de la majoria, oi? Ni tan sols dialogadament.
Seria interessant saber què entén ell per diàleg: ¿el "mando y ordeno", que deia Mas-Colell? Perquè dialogar significa intercanviar arguments i, quan els de l'altre són de pes, atendre'ls. Clar que donada la seva tendència a l'ús dels tancs i a recórrer a la Guàrdia Civil, potser sí que no fotre directament dues hòsties a qui et porta la contrària ja és dialogar...
Per això deu pensar -i ho diu- que si als catalans ens deixen continuar dialogant potser acabarem "tallant el coll" als unionistes. No, senyor Vidal-Quadras, nosaltres volem votar i, si som més, només si som més, pacíficament i democràticament, desenvolupar la nostra idea de país, un país on hi cabrà tothom.
El que no pot ser, per més que sigui el que li agrada al senyor Vidal-Quadras, és que unes idees que potser són minoritàries puguin acabar imposant-se perquè no es pot ni comprovar quanta gent hi està d'acord. ¿Perquè un demòcrata com vostè, senyor Vidal-Quadras, no deu pas considerar que el que pensa una minoria s'hauria d'imposar a l'opinió de la majoria, oi? Ni tan sols dialogadament.
Montilla, Chacón, ja no saben el que són
Es veu que Carme Chacón ja ha decidit per la seva filla que vol que sigui espanyola. D'arguments diguem-ne al·lucinatoris sempre n'hi ha, però aquest mereix premi: ¿una mare que pateix perquè algú decideixi per la seva filla? Doncs que la deixi decidir, que és el que volem els catalans!
Si algun dia -espero que aviat- els catalans podem tenir la nostra constitució, serà -evidentment- com voldran les forces polítiques que els catalans haurem votat, però a mi m'agradaria que contemplés el dret de cada generació de revisar-la, i no solament per mitjà de majories parlamentàries sinó també a partir d'iniciatives populars: no pot ser que una Constitució de fa més de 30 anys i redactada amb l'alè de Franco al clatell ens tingui eternament segrestats!
I a sobre dient, com en Montilla, que els qui volem expressar la nostra opinió i sotmetre-la a la majoria fem com els dictadors. Així doncs, fer referèndums és propi de dictadors; ¿i no fer-ne de qui és propi?, ¿de demòcrates?
El més trist de tot aquest ridícul és que qui el fa hagi estat president de la Generalitat, perquè n'esquitxa la institució (i no és cap consol que facin un ridícul semblant president i expresident espanyols: a mi el que m'amoïna són les institucions del meu país).
Si algun dia -espero que aviat- els catalans podem tenir la nostra constitució, serà -evidentment- com voldran les forces polítiques que els catalans haurem votat, però a mi m'agradaria que contemplés el dret de cada generació de revisar-la, i no solament per mitjà de majories parlamentàries sinó també a partir d'iniciatives populars: no pot ser que una Constitució de fa més de 30 anys i redactada amb l'alè de Franco al clatell ens tingui eternament segrestats!
I a sobre dient, com en Montilla, que els qui volem expressar la nostra opinió i sotmetre-la a la majoria fem com els dictadors. Així doncs, fer referèndums és propi de dictadors; ¿i no fer-ne de qui és propi?, ¿de demòcrates?
El més trist de tot aquest ridícul és que qui el fa hagi estat president de la Generalitat, perquè n'esquitxa la institució (i no és cap consol que facin un ridícul semblant president i expresident espanyols: a mi el que m'amoïna són les institucions del meu país).
Numerologia recreativoindependentista
¿Calen 3/4 del Parlament perquè el sobiranisme es pugui considerar fort? ¿I si són 3/5? ¿I si són 2/3? Quina ximpleria! El que cal és que tots els que volem exercir el nostre dret a decidir anem a votar; l'opció que ens sembli millor, sense fer gaires càbales, però que anem a votar, que no es perdi ni un vot, perquè els unionistes hi aniran tots, en podem estar ben segurs, com sempre fan les dretes (i no vull dir que tots els unionistes en siguin, de dretes).
Després de les eleccions ja hi haurà temps de fer valoracions d'uns resultats que poden ser bons, excel·lents o extraordinaris, però segur que no seran dolents: sembla que sempre ens haguem de demostrar alguna cosa per endavant (¿o és que ja estem preparant el terreny per tenir excuses? Duran, segur; però penso que no és el cas ni de Villatoro ni de Cardús).
diumenge, 28 d’octubre del 2012
La perplexitat de Cercas i la por a la independència
Javier Cercas ha publicat avui un article a El País Semanal, "La perplejidad catalana", reflexionant sobre el procés cap a la independència que s'està produint a Catalunya (el podeu veure reproduït, per exemple, aquí).
Cercas no és un anticatalà (ni de bon tros), ni un feixista (gens), ni un espanyolista recalcitrant (de fet al mateix article es defineix com a no nacionalista, i crec que sincerament s'hi veu); tampoc no és una persona arrauxada ni primària en els seus plantejaments i per això m'agrada llegir-lo i escoltar-lo i per això el seu article m'ha causat certa perplexitat (també la meva deu ser part de la perplexitat catalana). M'explicaré.
Diu Cercas que ell creu en la democràcia i li agrada perquè és un sistema polític gens donat a l'aventura i que ell, en política, el que menys vol són les sorpreses, els riscos i les improvisacions. Ara, si és així de demòcrata, i em consta que ho és, em sorprèn que no s'entusiasmi amb allò que és la base primera de la democràcia: saber i respectar l'opinió del poble. ¿Hi pot haver res més democràtic que un referèndum?
La segona cosa que em sorprèn del seu article és una afirmació tan taxativa que esdevé falsa, i ell no hi té gens de tendència a les simplificacions: diu que se sorprèn (ell també) que els polítics catalans insisteixin en el caràcter pacífic que vol tenir el procés d'autodeterminació català, perquè -continua dient- aquests processos mai no han estat pacífics. És veritat que no sempre ho han estat, i tenim el record recent de les traumàtiques guerres dels balcans o del llarguíssim conflicte armat al Sudan, però també tenim, i potser són més, els casos d'Eslovènia i Eslovàquia, de les repúbliques soviètiques... i segur que seran pacífiques, si es produeixen, les independències de Quebec o Flandes o Escòcia. Potser Cercas volia dir que se li fa inimaginable un procés pacífic cap a la independència a Espanya, i això podria ser, però no pas per culpa dels catalans. Espero que no, que, a l'Europa del segle XXI, ni tan sols a Espanya pugui ser violent un procés d'autodeterminació, però justament aquesta por és per a mi un argument de pes per voler la independència: ¿quin demòcrata voldria viure en un país on l'exercici d'un dret fonamental pot generar la reacció violenta de l'estat mateix?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)