Dos articles a El País Semanal d'abans-d'ahir (6/01/13): un d'esperaable, però subtil; l'altra, per a mi, inesperat.
El primer és un extensa entrevista a l'hispanista britànic John H. Elliott, que s'inscriu en la pluja fina d'informació pretesament objectiva i contrària a la independència de Catalunya. Ja no parlo de xàfecs tan barroers com l'"entrevista" d'hermida al rei Joan Carles, que, de tan tronada i tan desprestigiat l'entrevista, em sembla que més aviat perjudica els seus interessos evident. Ni El País és tan barrib-barrab com TV1 ni Elliot és tan simple com Sa Majestat i l'Herminda. I, per tant, més perillosos. Partint d'una aparent anàlisi històrica deixaven anar el missatge important: que Catalunya era una societat oberta quan la va conèixer l'historiador, que Espanya ha comès errors durant segles que han dificultat l'encaix de Catalunya (a diferència de Gran Bretanya), però que, gràcies al "seny" (sic) català i a l'interès dels empresaris catalans i d'Europa, Espanya i Catalunya s'entendran (ja hi ha hagut altres moments de "rauxa" (sic altra vegada) catalans, sobretot la revolta del Segadors) i la comparació amb Kosovo: fa por veure què ha passat, per exemple a Jugoslàvia (¿la guerra?, ¿la tristor que intuïa Trueba, com vaig comentar en una altra entrada, a la mirada dels croat?, em pregunto), si es mitifica un passat simplificant-lo -cosa que no feia un bon historiador com Vicens Vives- des del victimisme. I els records personals: el franquisme no perseguia només el català com va poder comprovar ell quan li van censura un article en anglès; però, ep!, els catalans tampoc li van voler publicar en castellà un article i van optar per l'original anglès perquè no els agradava el que hi deia i així s'entendria menys (i aquest mateix comentari el recull la biografia de Vicens Vives de la FAES; caldria comprovar si efectivament és l'únic article que no als Estudios de Historia Moderna). Bé, un bon exemple de la mena d'informació gens tendenciosa que rebrem d'aquí a la consulta fins i tot des dels mitjans progressistes-federalistes.
Ara, ja he parlat he comentat algun altre article de Javier Cercas, que, essent moderat i assenyat, darrerament no para de sorprendre'm. El diumenge passat se sumava a les demandes de dimissió d'Artur Mas que han reiterat des de Ciutadans. Cercas creu que hauria d'haver dimitit perquè no té la "principal virtut d'un polític": el "sentit de la realitat" perquè pensava que els catalans crèiem que els problemes de Catalunya eren Espanya i no ell, i suposo que entén que les urnes l'han contradit. ¡Curiosa la petició de dimissió a qui obté el doble de diputats que la segona força i un terç del total, sobretot en un país que no dimiteix ni el més corrupte dels polítics!
¿I qui hauria de ser president si Mas dimitís? ¿El cap de la força que més ha crescut? ¿En nombre absolut de diputats? ¿En percentatge de vots? Perquè llavors serien Jonqueres i David Fernàndez, respectivament.
És evident que CiU ha perdut diputats (força) i vots (pocs) i jo no crec que sigui tan dolent. M'explico: 1r) ha votat més gent, gent que no votava perquè les eleccions al Parlament català no eren les seves i ara sí que han votat: PP i C's; i això és bo perquè aclareix; 2n) la CiU d'abans del 25N té més escons però no teníem clar quants sobiranistes i quants no; ara ho tenim clar: simplificant, els no sobiranistes de Convergència han votat PSC (potser per això no ha baixat tant com podia semblar que ho faria) i els no sobiranistes d'Unió han votat el PP; alguns votants d'ERC no ho hem fet contra Mas sinó per assegurar que Mas tenia clar el missatge (i ens sembla que ens n'hem sortit).
Senyor Cercas, Mas ha perdut escons però no pas el sobiranisme, perquè té pràcticament els mateixos i ara sabem que ho són tots els de CiU. I m'ensumo que si, a apart de les eleccions al Parlament n'hi hagués hagut unes altres de presidencials, Mas hauria obtingut de llarg la majoria qualificada que reclamava.
Però el millor de tot és quan afirma que, si Espanya reformés la constitució i es plantegés demà mateix un referèndum, vestiria per sempre més de lagarterana si la independència hi obtingués més del 35% de vots. Senyor Cercas: això és fer trampa, perquè aquesta modificació de la constitució i aquesta consultat són impossibles en aquesta Espanya i en la dels propers 200 anys. Jo no sé si l'opció per la independència guanyarà la consulta que no dubto que es farà en els propers 2 anys (com hem vist més amunt, els esforços, recursos i altaveus de l'Estat són i seran poderosos), però li proposo que es vesteixi de lagarterana si hi obté menys del 40% de vots: s'hi atreveix?
