Pere Navarro i la dèria de les dimissions

Pere Navarro demana dimissions pel vídeo de la Generalitat per demanar la participació en les eleccions del 25-N. A mi tampoc no m'agrada el vídeo, que em sembla barroer i innecessari -més ben dit: innecessàries les imatges de la manifestació de la Diada que hi ha-, però en un país on no dimiteix ningú, ni per estafa provada, potser n'hi hauria prou demanant que fos retirat.

Però es veu que la rauxa per les dimissions calat en el PSC-PSOE i finalment se l'han presa seriosament: que un eurodiputat del PP demana que la Guàrdia Civil irrompi en un país perquè no s'hi pugui celebrar un referèndum els obliga a exigir la dimissió... d'una eurodiputada socialista que li demana explicacions! I l'aconsegueixen! Ja no podem dir que a la política espanyola no dimiteix ningú: s'hi pot manifestar tranquil·lament que el que li convé a Barcelona és un bon bombardeig cada 50 anys, a l'estil Espartero; es poden rebre regals i prebendes; es poden adjudicar obres, requalificar terrenys; es pot col·locar banquers amics i deixar-los fer... que no passa res. Ara, criticar que algú amenaci amb una invasió armada és intolerable, com fer vídeos electorals de gust discutible.

El diàleg de Vidal-Quadras

Vidal-Quadras considera que Espanya ha dialogat massa amb Catalunya i que tant diàleg ha generat més independentistes. 

Seria interessant saber què entén ell per diàleg: ¿el "mando y ordeno", que deia Mas-Colell? Perquè dialogar significa intercanviar arguments i, quan els de l'altre són de pes, atendre'ls. Clar que donada la seva tendència a l'ús dels tancs i a recórrer a la Guàrdia Civil, potser sí que no fotre directament dues hòsties a qui et porta la contrària ja és dialogar... 

Per això deu pensar -i ho diu- que si als catalans ens deixen continuar dialogant potser acabarem "tallant el coll" als unionistes. No, senyor Vidal-Quadras, nosaltres volem votar i, si som més, només si som més, pacíficament i democràticament, desenvolupar la nostra idea de país, un país on hi cabrà tothom.

El que no pot ser, per més que sigui el que li agrada al senyor Vidal-Quadras, és que unes idees que potser són minoritàries puguin acabar imposant-se perquè no es pot ni comprovar quanta gent hi està d'acord.  ¿Perquè un demòcrata com vostè, senyor Vidal-Quadras, no deu pas considerar que el que pensa una minoria s'hauria d'imposar a l'opinió de la majoria, oi? Ni tan sols dialogadament.

Montilla, Chacón, ja no saben el que són

Es veu que Carme Chacón ja ha decidit per la seva filla que vol que sigui espanyola. D'arguments diguem-ne al·lucinatoris sempre n'hi ha, però aquest mereix premi: ¿una mare que pateix perquè algú decideixi per la seva filla? Doncs que la deixi decidir, que és el que volem els catalans! 

Si algun dia -espero que aviat- els catalans podem tenir la nostra constitució, serà -evidentment- com voldran les forces polítiques que els catalans haurem votat, però a mi m'agradaria que contemplés el dret de cada generació de revisar-la, i no solament per mitjà de majories parlamentàries sinó també a partir d'iniciatives populars: no pot ser que una Constitució de fa més de 30 anys i redactada amb l'alè de Franco al clatell ens tingui eternament segrestats!

I a sobre dient, com en Montilla, que els qui volem expressar la nostra opinió i sotmetre-la a la majoria fem com els dictadors. Així doncs, fer referèndums és propi de dictadors; ¿i no fer-ne de qui és propi?, ¿de demòcrates?

El més trist de tot aquest ridícul és que qui el fa hagi estat president de la Generalitat, perquè n'esquitxa la institució (i no és cap consol que facin un ridícul semblant president i expresident espanyols: a mi el que m'amoïna són les institucions del meu país).

Numerologia recreativoindependentista

Quina mania de fer números! En van fer Vicenç Villatoro, en va fer Duran, vinculant la consulta per la independència a la majoria absoluta de CiU, i ahir en feia Salvador Cardús a l'Ara.

Segons ell hi ha uns resultats "òptims" de les properes eleccions, una "proporció àuria al Parlament" i la va quantificant: jo no vull ni repetir-la perquè qualsevol concreció d'uns resultats com a bons implica que molts altres puguin acabar semblant dolents sense ser-ho gens.

¿Calen 3/4 del Parlament perquè el sobiranisme es pugui considerar fort? ¿I si són 3/5? ¿I si són 2/3? Quina ximpleria! El que cal és que tots els que volem exercir el nostre dret a decidir anem a votar; l'opció que ens sembli millor, sense fer gaires càbales, però que anem a votar, que no es perdi ni un vot, perquè els unionistes hi aniran tots, en podem estar ben segurs, com sempre fan les dretes (i no vull dir que tots els unionistes en siguin, de dretes).

Després de les eleccions ja hi haurà temps de fer valoracions d'uns resultats que poden ser bons, excel·lents o extraordinaris, però segur que no seran dolents: sembla que sempre ens haguem de demostrar alguna cosa per endavant (¿o és que ja estem preparant el terreny per tenir excuses? Duran, segur; però penso que no és el cas ni de Villatoro ni de Cardús).

La perplexitat de Cercas i la por a la independència

Javier Cercas ha publicat avui un article a El País Semanal, "La perplejidad catalana", reflexionant sobre el procés cap a la independència que s'està produint a Catalunya (el podeu veure reproduït, per exemple, aquí).

Cercas no és un anticatalà (ni de bon tros), ni un feixista (gens), ni un espanyolista recalcitrant (de fet al mateix article es defineix com a no nacionalista, i crec que sincerament s'hi veu); tampoc no és una persona arrauxada ni primària en els seus plantejaments i per això m'agrada llegir-lo i escoltar-lo i per això el seu article m'ha causat certa perplexitat (també la meva deu ser part de la perplexitat catalana). M'explicaré.

Diu Cercas que ell creu en la democràcia i li agrada perquè és un sistema polític gens donat a l'aventura i que ell, en política, el que menys vol són les sorpreses, els riscos i les improvisacions. Ara, si és així de demòcrata, i em consta que ho és, em sorprèn que no s'entusiasmi amb allò que és la base primera de la democràcia: saber i respectar l'opinió del poble. ¿Hi pot haver res més democràtic que un referèndum?

La segona cosa que em sorprèn del seu article és una afirmació tan taxativa que esdevé falsa, i ell no hi té gens de tendència a les simplificacions: diu que se sorprèn (ell també) que els polítics catalans insisteixin en el caràcter pacífic que vol tenir el procés d'autodeterminació català, perquè -continua dient- aquests processos mai no han estat pacífics. És veritat que no sempre ho han estat, i tenim el record recent de les traumàtiques guerres dels balcans o del llarguíssim conflicte armat al Sudan, però també tenim, i potser són més, els casos d'Eslovènia i Eslovàquia, de les repúbliques soviètiques... i segur que seran pacífiques, si es produeixen, les independències de Quebec o Flandes o Escòcia. Potser Cercas volia dir que se li fa inimaginable un procés pacífic cap a la independència a Espanya, i això podria ser, però no pas per culpa dels catalans. Espero que no, que, a l'Europa del segle XXI, ni tan sols a Espanya pugui ser violent un procés d'autodeterminació, però justament aquesta por és per a mi un argument de pes per voler la independència: ¿quin demòcrata voldria viure en un país on l'exercici d'un dret fonamental pot generar la reacció violenta de l'estat mateix?