elogi (polèmic) de la diglòssia

Charles Fergusson feia servir el terme diglòssia per referir-se a dues varietats d'una llengua (o dues llengües molt properes) que es distribuïen els àmbits d'ús de manera que una s'usava en les situacions formals, de prestigi (administració, escola, escriptura, mitjans de comunicació...), mentre l'altra quedava relegada als àmbits informals (com a llengua familiar i col·loquial). Seria el cas dels dialectes alemanys o àrabs en front de l'alemany estàndard o de l'àrab clàssic.
La diglòssia, doncs, encara que pugui afavorir la nativització de la varietat formal (és a dir, que els pares la comencin a transmetre als fills com a llengua familiar), pot ser, en principi, una situació estable si tothom fa servir sempre una mateixa llengua/varietat per als usos formals i una altra per als informals.
Francesc Vallverdú el 1970 (Dues llengües, dues funcions?) va difondre el concepte com a explicació de la situació i els problemes del català: el català, exclòs durant el franquisme dels àmbits formals, era una llengua en perill. Els fets, però, eren i continuen sent més complexos: és veritat que durant els primers temps del franquisme a una societat monolingüe catalana se li imposava l'ús del castellà en tots els àmbits formals (no solament l'administració, l'escola, els mitjans de comunicació..., sinó també el comerç, la indústria...), però ben aviat la cosa es complica, perquè la forta immigració castellanoparlant dels anys 60 va fer que un part significativa de la població tingués el castellà també com a llengua familiar.
D'altra banda, la recuperació de la Generalitat i els ajuntaments democràtics en el postfranquisme va representar la recuperació de l'ús formal del català, al costat del castellà, a l'administració, als mitjans de comunicació, a l'escola... Ara no hi ha pas una llengua per als usos formals i una altra per als informals, sinó dues llengües presents regularment en tots dos àmbits. I veiem que la promoció del català als àmbits formals no n'ha pas resolt les amenaces.
Albert Bastardas, als anys 90, va plantejar-ho d'una altra manera (que ha recuperat recentment Liz Castro en un article al diari Ara): l'únic que garanteix la supervivència d'una llengua és que sigui molt o almenys força necessària; i una llengua està en més risc de desaparició com menys útil és. Sembla una obvietat: si una llengua serveix per fer poques coses, els seus parlants, que per força n'han de saber una altra, no tenen gaires motius per transmetre-la als seus fills; en canvi, si una llengua és imprescindible per fer força coses en una societat determinada, és impossible que els que hi viuen no l'aprenguin i la transmetin.
Vegem-ho en el cas del català actual. El català, si més no al principat, ens és força útil: el podem fer servir per llegir, mirar la televisió, trobar feina... i per tant el podem aprendre. Però no és necessari pràcticament per a res: es pot trobar feina (fins i tot de jutge) sense saber català, es pot mirar televisió només en castellà, es pot llegir en castellà...: si no volem, no cal que l'aprenguem.
Mentre que el castellà és molt necessari per, per exemple, consumir cinema o llegir revistes del cor, o d'informàtica o d'esports o de cotxes..., el català només és imprescindible en un àmbit: l'escola, tant per treballar-hi (és obligatori saber-ne) com per estudiar-hi (s'hi fan moltes classes). No crec que sigui malpensar gaire observar que no són casualitat els atacs legals a la llengua a l'escola: la finalitat és que, si uns pares ho volen, un nen no tingui l'obligació d'assistir a classes en català, i, de retruc, que hi pugui haver mestres i professors que no el sàpiguen.
Ara ja no hi som a temps -i segurament l'Estat espanyol tampoc no ens ho hauria permès-, però probablement hauria estat molt millor per a la pervivència del català haver admès àmbits (com ara l'administració de l'Estat) en què el català no tingués presència, a canvi que n'hi hagués altres on fos l'única llengua d'ús (per exemple les administracions autonòmica i local): ara mateix, tret d'en la tan atacada escola, el català és una llengua que es pot fer servir força però no cal per fer gairebé res, una llengua del tot redundant, i, per tant, totalment prescindible.

25%? Sobre la immersió a secundària

Tot el que diu Carme Junyent és veritat, però afortunadament no pas tot a tot arreu en tot moment. Cadascuna d'aquestes situacions es produeix (o s'ha produït i segur que es tornarà a produir) en molts centres (públics i també concertat) en alguna classe d'algun nivell però afortunadament no pas en totes ni en tots. Amb els dèficits que hi vulguem veure, i per molt que el nom no li escaigui del tot, la immersió ha estat i és el gran actiu de la normalització del català i el gran èxit -sense ironia- de l'escola catalana: per a molts nens i nenes és l'únic lloc on senten amb regularitat el català (ni que sigui, en el pitjor dels casos, només -o almenys- en un terç de les classes) i, per tant, on aconsegueixen entendre'l del tot (pràcticament el 100%), llegir-lo tan bé com el castellà (també tots) i ser capaços de parlar-lo prou acceptablement i d'escriure'l poc o molt. (Precisament per aquest èxit el ministre Wert, en nom d'Espanya, li vol atacar la línia de flotació.) Si l'escola els n'ha fet capaços, potser acabaran fent servir el català si l'empresa on treballen els ho exigeix i si la societat (la televisió, la premsa, el cinema, internet...) els n'ofereix l'oportunitat.

Això no treu que, si volem fer un país seriós ara que molts pensem que en tenim l'oportunitat, cal començar a pensar en un lloc on es facin lleis que es puguin complir (no simbòliques i de cara a la galeria) i on es facin complir. Per això potser seria una bona ocasió per avançar Wert per la dreta i exigir que a totes les escoles es faci almenys una assignatura no lingüística en castellà, però de cap manera més de dues. I fer-ho complir de debò amb les sancions que calgui. Perquè la veritable línia vermella per al català a l'escola no és que es faci servir a totes hores sinó que no se segregui l'alumnat en funció de la llengua vehicular que triïn els pares. Pensem-hi.

A l'amic federalista (en resposta a Xavier Sardà)

Jo també estic convençut, com Xavier Sardà, que hem i haurem de parlar, perquè almenys un 45% de ciutadans de Catalunya no volen ser independents i almenys un 45% si que ho volem.
Però per ara n'hi ha uns que diuen que als altres la llei no ens permet existir i, per tant, es neguen a parlar amb nosaltres.
Si guanya el no a la independència, què passarà l'endemà amb el 45%, pel cap baix, que hi haurem votat a favor? S'atendrà alguna de les nostres demandes perquè ens sentim més a gust a Espanya: no, perquè la majoria haurà preferit que ens quedéssim com ara (que intueixo que voldrà dir cada vegada pitjor).
En canvi, si arribem a ser independents no conec cap independentista (n'hi deu haver però són minoria i no són portantveus del moviment) que no tingui clar que el país ha de respectar i acollir i fer sentir a gust un 45% de la població que hauria preferit seguir a Espanya, que podran seguir sent espanyols si ho volen o tenir la doble nacionalitat espanyola i catalana, que hauran de veure respectada la seva llengua materna, que tindran els mateixos drets i deures que la resta de ciutadans.
És més, el país que construirem hauria d'instituir la possibilitat d'entrar o sortir d'Europa o d'adherir-se a un altre estat si la majoria de la població ho vol, i hauria de reconèixer el dret d'autodeterminació si la majoria dels ciutadans d'una part del seu territori la volen: si en una part de Catalunya (com ara podria passar a Espanya) més del 50% dels ciutadans volguessin deixar de ser catalans, Catalunya els hauria de convèncer que s'equivoquen i no pas prohibir-los-ho.
Els que estem a favor de la independència tenim clara la condició per voler-la: que hi voti a favor més de la meitat del catalans, però, en canvi, no em consta quins mínims exigirien a l'Estat espanyol els federalistes per no esdevenir sobiranistes: ¿l'Estatut abans del ribot d'en Guerra, aquell que hauria estat votat favorablement per un 70% dels catalans, amb blindatge de competències, reconeixement nacional de Catalunya, justícia fiscal...? ¿I quin termini es donen per assolir-los abans de fer el pas cap al sobiranisme? Aquests dues condicions, continguts i temps, són les que farien creïble el federalisme. La resta és marejar la perdiu.
De diàleg n'hi haurà segur si Catalunya arriba a ser independent, però no n'hi ha dins d'Espanya. Si m'equivoco segurament que durant la campnaya del 27-S veuré debats plurals, és a dir, amb representants de totes les forces del parlament de Catalunya a  TV1 i a la Telecinco i a Antena3, no solament a TV3, i argumentant quins avantatges econòmics, culturals, lingüístics... ens portarà seguir a Espanya o sortir-ne, no dient que la llei s'ha de respectar i prohibeix la secessió i prou.