Que l'espanyolisme més ranci i de dretes rebutgi l'autodeterminació és tan previsible que ni m'afecta ni em sorprèn i no dedicaré ni un segon a comentar-ne els exabruptes.
El que encara em subleva és que espanyols demòcrates i civilitzats en general deixin de ser-ho quan toquen, ni que sigui d'esquitllentes, el tema de l'independentisme.
Ja n'he parlat en aquest mateix blog a propòsit de Javier Cercas i de David Trueba. I avui (21/07/13) m'hi he trobat amb Javier Marías. El seu article a El País semanal és una crítica molt oportuna de la deriva reaccionària -fins i tot ell mateix l'arriba a considerar "franquista"- de la legislació espanyola. En concret, l'esvera que ningú no reaccioni davant de la modificació del codi militar que permetrà que els ciutadans siguin jutjats per un tribunal militar quan hi hagi "conflicte armat". Fins ara calia que hi hagués "guerra". Marías es pregunta oportunament si n'hi haurà prou que hi hagi terrorisme, conflictes socials, intervencions armades a altres països... perquè quedi legitimada l'aplicació del codi militar a qualsevol ciutadà.
Ja sorprèn que entre els casos de possible abús no se li acudeixi de citar el més obvi: la intervenció armada per reprimir una secessió, que, tenint com a víctimes ciutadans i territoris "espanyols" difícilment podria ser considerada un "guerra", però és que, a més, entre les beneiteries -els seus EREs o el qüestionament de la monarquia-, que segons ell distreuen els polítics de fixar-se en la laminació de llibertats que denuncia, inclou "no con su 'derecho a decidir' (porque decidir entre opciones es lo que está justamente excluido), sino con su imposición a proclamar la independencia, velis nolis".
I no ho entenc: ¡un demòcrata tan british com ho és ell, que segur que aplaudeix que Escòcia pugui exercir tan civilitzadament l'autodeterminació amb el vistiplau del govern britànic, entén que demanar que els catalans puguem votar per saber si la majoria volem deixar de ser espanyols o volem continuar-ho sent és "imposar la independència"!
Només s'explica perquè el nacionalisme fanàtic -espanyol- ofusca els qui el pateixen, fins i tot si es pensen que n'estan vacunats.
diumenge, 21 de juliol del 2013
diumenge, 9 de juny del 2013
Cercas i els Estats Units d'Europa
Javier Cercas (El país semanal, 09/06/13) es plany que s'escampi el desencís pel projecte d'unió europea, que per a ell és del millor que ha passat a Europa en els darrers decennis, i hi podem estar d'acord.
Hi troba símptomes en els dubtes sobre la viabilitat de l'euro i en propostes clarament euroescèptiques com les d'algunes forces polítiques britàniques.
I ho atribueix a la tendència a responsabilitzar als altres dels nostres mals, en aquest cas a culpar Europa de la crisi econòmica en general i de les retallades en particular (i de passada deixa anar que a Catalunya també hem descobert com és de còmode pensar que la culpable de tots els nostres mals és Espanya, com si l'independentisme només fos una reacció fàcil a la crisi).
Tot seguit comenta una proposta, que, atribuint la descohesió de la Unió Europea a haver descurat les diferències culturals, planteja que es creïn dues comunitats europees, una de països nòrdics i una altra de països mediterranis.
Lògicament, Cercas no acaba de veure com hi podrien encaixar comunitats com la basca o la llombarda, per exemple. Però, en canvi, no se li acut que potser el gran problema per a uns veritables Estats Units d'Europa són els estats plurinacionals, una terra de ningú que no té ni sentit nacional ni cultural ni lingüístic, ni administratiu, si volem la descentralització administrativa de la gestió i la unitat europea de les grans polítiques: Europa només podrà ser políticament si deixa de ser l'Europa dels Estats i esdevé l'Europa de les Nacions.
Hi troba símptomes en els dubtes sobre la viabilitat de l'euro i en propostes clarament euroescèptiques com les d'algunes forces polítiques britàniques.
I ho atribueix a la tendència a responsabilitzar als altres dels nostres mals, en aquest cas a culpar Europa de la crisi econòmica en general i de les retallades en particular (i de passada deixa anar que a Catalunya també hem descobert com és de còmode pensar que la culpable de tots els nostres mals és Espanya, com si l'independentisme només fos una reacció fàcil a la crisi).
Tot seguit comenta una proposta, que, atribuint la descohesió de la Unió Europea a haver descurat les diferències culturals, planteja que es creïn dues comunitats europees, una de països nòrdics i una altra de països mediterranis.
Lògicament, Cercas no acaba de veure com hi podrien encaixar comunitats com la basca o la llombarda, per exemple. Però, en canvi, no se li acut que potser el gran problema per a uns veritables Estats Units d'Europa són els estats plurinacionals, una terra de ningú que no té ni sentit nacional ni cultural ni lingüístic, ni administratiu, si volem la descentralització administrativa de la gestió i la unitat europea de les grans polítiques: Europa només podrà ser políticament si deixa de ser l'Europa dels Estats i esdevé l'Europa de les Nacions.
Per Sardà, l'independisme de Mas s'està carregant CiU
Sardà (El periódico, 09/06/13) fa una curiosa interpretació de l'enquesta d'aquesta setmana d'El periódico: segons ell, Mas s'està "carregant" CiU.
Acceptant que ser la segona força política gairebé empatada amb la primera es pot entendre com un fracàs si es ve de ser la primera i, anys enrere, d'haver obtingut diverses vegades la majoria absoluta, ¿com caldria qualificar el que està fent Pere Navarro amb el PSC, simptomàticament silenciat per Sardà?
Però, a més, em sembla poc seriós analitzar la inqüestionable, però relativa, davalllada de CiU sense ni tan sols esmentar la probable repercussió de les retallades que ha hagut de fer i que tot fa preveure que haurà de continuar fent, i sense atribuir-hi cap responsabilitat a les contínues declaracions deslleials de Duran i Lleida.
En resum, periodisme profund i de qualitat.
Acceptant que ser la segona força política gairebé empatada amb la primera es pot entendre com un fracàs si es ve de ser la primera i, anys enrere, d'haver obtingut diverses vegades la majoria absoluta, ¿com caldria qualificar el que està fent Pere Navarro amb el PSC, simptomàticament silenciat per Sardà?
Però, a més, em sembla poc seriós analitzar la inqüestionable, però relativa, davalllada de CiU sense ni tan sols esmentar la probable repercussió de les retallades que ha hagut de fer i que tot fa preveure que haurà de continuar fent, i sense atribuir-hi cap responsabilitat a les contínues declaracions deslleials de Duran i Lleida.
En resum, periodisme profund i de qualitat.
diumenge, 12 de maig del 2013
El LAPAO i la independència
Ahir (11/05/13), Junqueras declarava a RAC1, entre altres coses, que la millor manera de defensar el català a la franja d'Aragó és ser independents perquè "ningú es pot imaginar Bèlgica o Suïssa dient que l'alemany o el francès que s'hi parlen són altres llengües perquè hi ha un estat -França o Alemanya- que les defensa".
És possible que tingui raó i sigui "la millor manera", però per descomptat que no és una manera infal·lible, perquè al costat dels exemples que ell posava podríem trobar els del neerlandès, que a Bèlgica s'ha anomenat secularment flamenc, o, ben a prop, el del portuguès, que a Galícia s'anomena gallec (i que cada cop hi ha més gent que considera llengües diferents). I podríem afegir-n'hi d'altres.
Per això em sembla que, encara que resultés un gest inútil, caldria denunciar a instàncies judicials el que s'ha fet a l'Aragó amb el cataà. Instàncies espanyoles (la resposta de les quals ja podem intuir) i europees. Si més no, per evitar que el lingüicidi es cometi amb la nostra absoluta inhibició. Ara, convindria que fossin els mateixos afectats de la franja els qui protestessin, es manifestessin i interposessin demandes judicials. I, sobretot, els qui deixessin de votar el PP, que és la millor manera de demostrar la disconformitat amb les seves polítiques -per exemple lingüístiques.
Però al capdavall l'única cosa que, a pesar de les maniobres polítiques més o menys subtils que pretenguin fer-la-hi desaparèixer, preservarà a qualsevol lloc qualsevol llengua és la fermesa del compromís que hi tinguin els que la hi parlen. Ep: no vull dir que si la deixen de parlar en seran culpables, perquè la lluita contra les pressions polítiques, mediàtiques, econòmiques i culturals que és capaç d'exercir un estat és sobrehumana. El que dic és que poden conservar-la malgrat tot, i que, si ho aconsegueixen, es poden considerar veritables herois.
És possible que tingui raó i sigui "la millor manera", però per descomptat que no és una manera infal·lible, perquè al costat dels exemples que ell posava podríem trobar els del neerlandès, que a Bèlgica s'ha anomenat secularment flamenc, o, ben a prop, el del portuguès, que a Galícia s'anomena gallec (i que cada cop hi ha més gent que considera llengües diferents). I podríem afegir-n'hi d'altres.
Per això em sembla que, encara que resultés un gest inútil, caldria denunciar a instàncies judicials el que s'ha fet a l'Aragó amb el cataà. Instàncies espanyoles (la resposta de les quals ja podem intuir) i europees. Si més no, per evitar que el lingüicidi es cometi amb la nostra absoluta inhibició. Ara, convindria que fossin els mateixos afectats de la franja els qui protestessin, es manifestessin i interposessin demandes judicials. I, sobretot, els qui deixessin de votar el PP, que és la millor manera de demostrar la disconformitat amb les seves polítiques -per exemple lingüístiques.
Però al capdavall l'única cosa que, a pesar de les maniobres polítiques més o menys subtils que pretenguin fer-la-hi desaparèixer, preservarà a qualsevol lloc qualsevol llengua és la fermesa del compromís que hi tinguin els que la hi parlen. Ep: no vull dir que si la deixen de parlar en seran culpables, perquè la lluita contra les pressions polítiques, mediàtiques, econòmiques i culturals que és capaç d'exercir un estat és sobrehumana. El que dic és que poden conservar-la malgrat tot, i que, si ho aconsegueixen, es poden considerar veritables herois.
dijous, 9 de maig del 2013
La "Catalunya real"
Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro i Albert Rivera tenen clar -i no paren de repetir-ho- que la voluntat d'exercir del "dret a decidir" no reflecteix la Catalunya real -i encara menys, suposo, el desig de ser independents.
Si per "Catalunya real" entenen la que consagra la "Constitución Española", d'acord, és una evidència. Però si la "Catalunya real" és la suma de tots els ciutadans que viuen a Catalunya estic segur que és una realitat polièdrica i complexa, com l'"Espanya real", el "Canadà real" o l'"Etiòpia real".
Els qui creiem en la democràcia no podem aspirar a res més que representar en un parlament, tan perfectament com es pugui, el subconjunt d'aquesta "Catalunya real" format pels ciutadans amb dret de vot -intentant també que la veu dels qui viuen en zones menys poblades no quedi absolutament ofegada per la dels qui viuen en els territoris més densament habitats-. Si es vol que l'opinió de tots els ciutadans amb dret de vot tingui el mateix pes se'ls pot consultar en un referèndum. Però en tots dos casos la "Catalunya real" no serà -no pot ser ni ningú voldria que fos- unànime.
Es tracta, doncs, de saber que pensen la majoria de catalans amb dret de vot sobre la independència i d'acatar el que en pensin la majoria (fins que la majoria canviïn d'opinió). Crec que cap demòcrata no s'ho pot mirar de cap altra manera.
Si per "Catalunya real" entenen la que consagra la "Constitución Española", d'acord, és una evidència. Però si la "Catalunya real" és la suma de tots els ciutadans que viuen a Catalunya estic segur que és una realitat polièdrica i complexa, com l'"Espanya real", el "Canadà real" o l'"Etiòpia real".
Els qui creiem en la democràcia no podem aspirar a res més que representar en un parlament, tan perfectament com es pugui, el subconjunt d'aquesta "Catalunya real" format pels ciutadans amb dret de vot -intentant també que la veu dels qui viuen en zones menys poblades no quedi absolutament ofegada per la dels qui viuen en els territoris més densament habitats-. Si es vol que l'opinió de tots els ciutadans amb dret de vot tingui el mateix pes se'ls pot consultar en un referèndum. Però en tots dos casos la "Catalunya real" no serà -no pot ser ni ningú voldria que fos- unànime.
Es tracta, doncs, de saber que pensen la majoria de catalans amb dret de vot sobre la independència i d'acatar el que en pensin la majoria (fins que la majoria canviïn d'opinió). Crec que cap demòcrata no s'ho pot mirar de cap altra manera.
Curiós concepte de representativitat democràtica
A la tertúlia
d'ahir (8/05/13) a Rac 1, José Antich (director de La Vanguardia) afirmava que a Catalunya no es pot fer una
consulta per decidir el nostre futur com a poble perquè al Parlament no hi ha
68 diputats que hi estiguin a favor. Els números li sortien perquè entenia que
els parlamentaris d'Unió i els del PSC hi estaven en contra.
És una forma curiosa d'entendre la democràcia que un parlamentari que ha obtingut el seu escó amb un determinat programa en un aspecte clau i tan clar, del qual es va arribar a parlar tant durant la campanya electoral, pugui desdir-se'n i decidir que té una altra opinió.
Els diputats de Convergència i els d'Unió van ser elegits, tots, dient i escrivint al seu programa electoral que durant la propera legislatura es faria una consulta perquè els ciutadans de Catalunya decidissin el seu futur com a poble.
El programa electoral del PSC manifestava que:
els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.
Tot i que és veritat que després afegien per curar-se en salut que es comprometien "a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat", crec que qui els va votar tenia clar que la seva voluntat era que es consultés els catalans sobre el seu futur.
Llegint aquests textos a mi em resulta clar el que volien els catalans que van votar aquests partits. Tot el que no sigui complir-ho és marejar la perdiu i, una vegada més, deixar-nos als qui passem per les urnes amb la sensació ja tan freqüent que algú ens ha aixecat la camisa.
diumenge, 5 de maig del 2013
Lucía Etxebarria: més unionisme progre
Lucía Etxebarria és entrevistada per Carles Capdevila a l'Ara Tu d'avui (5/05/13). Quan se li demana per l'independentisme català argumenta de manera semblant a altres "unionistes progres" (per exemple David Trueba): no qüestiona d'entrada el dret a decidir però el supedita al model d'estat que en sortiria: "si vostè s'independitza -diu textualment- m'ha de dir què farà amb la sanitat, la justícia i l'educació", i afegeix: "una majoria té ganes de tenir un estat, però quin estat? ¿Té ganes de tenir un estat en què els hospitals estan privatitzats?". També dóna per fet que la Catalunya independent "no pot entrar a la UE tal com està perquè ara és impossible".
Jo li respondria que vull simplement un estat independent democràtic on es privatitzaran o no els hospitals segons el que vulgui la majoria de ciutadans. No sé com serà socialment la Catalunya independent però sí que estic segur que és més fàcil que sigui més respectuós amb els drets dels ciutadans i més progressista socialment un estat nou que no pas l'Espanya que ja coneixem. A Lucía Etxebarria -i altres- se'ls podria demanar com seran l'ensenyament, la sanitat, la justícia o les pensions en l'Espanya on ens recomanen de continuar: ni en el pitjor dels malsons no intueixo els puntals del benestar pitjors en una Catalunya independent que en l'Espanya del PP o del PSOE. I d'entrada tindríem un finançament infinitament millor i més just, i un respecte infinitament més gran pel model educatiu de què ens forníssim i per la nostra llengua; això per anar fent boca.
De la mateixa manera em sembla pobre argumentar que Catalunya no serà a Europa perquè "és impossible": això caldria demostrar-ho i, sobretot, demostrar que a Europa i, fins i tot, a Espanya no els convindria una Catalunya dins de la UE. I en el pitjor dels casos ser fora de la UE tampoc no hauria d'impedir tenir-ne la moneda ni comerciar-hi, com fan països tan "tercermundistes" com Suïssa.
Lucía Etxebarria s'esgarrifa també perquè la web de CiU parla "d'Estònia, Letònia, Eslovènia, que són països que han tingut processos d'independència que han acabat molt malament", un argument que també usava David Trueba, que explicava com havia notat la tristor a la mirada dels croats independents: més que intuïcions m'agradaria que em presentessin enquestes per saber quants croats, eslovens, letons o estonians votarien a favor de la reunificació amb Iugoslàvia o la URSS. La resta és literatura.
Jo li respondria que vull simplement un estat independent democràtic on es privatitzaran o no els hospitals segons el que vulgui la majoria de ciutadans. No sé com serà socialment la Catalunya independent però sí que estic segur que és més fàcil que sigui més respectuós amb els drets dels ciutadans i més progressista socialment un estat nou que no pas l'Espanya que ja coneixem. A Lucía Etxebarria -i altres- se'ls podria demanar com seran l'ensenyament, la sanitat, la justícia o les pensions en l'Espanya on ens recomanen de continuar: ni en el pitjor dels malsons no intueixo els puntals del benestar pitjors en una Catalunya independent que en l'Espanya del PP o del PSOE. I d'entrada tindríem un finançament infinitament millor i més just, i un respecte infinitament més gran pel model educatiu de què ens forníssim i per la nostra llengua; això per anar fent boca.
De la mateixa manera em sembla pobre argumentar que Catalunya no serà a Europa perquè "és impossible": això caldria demostrar-ho i, sobretot, demostrar que a Europa i, fins i tot, a Espanya no els convindria una Catalunya dins de la UE. I en el pitjor dels casos ser fora de la UE tampoc no hauria d'impedir tenir-ne la moneda ni comerciar-hi, com fan països tan "tercermundistes" com Suïssa.
Lucía Etxebarria s'esgarrifa també perquè la web de CiU parla "d'Estònia, Letònia, Eslovènia, que són països que han tingut processos d'independència que han acabat molt malament", un argument que també usava David Trueba, que explicava com havia notat la tristor a la mirada dels croats independents: més que intuïcions m'agradaria que em presentessin enquestes per saber quants croats, eslovens, letons o estonians votarien a favor de la reunificació amb Iugoslàvia o la URSS. La resta és literatura.
divendres, 26 d’abril del 2013
La Declaració Unilateral d'Independència ha de ser una possibilitat
Albert Branchadell (Ara, 26/04/13) alerta dels riscos d'una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), i no li falta raó quan fa un repàs de les que no han reeixit, que no són poques.
Però no és menys arriscat -potser ho és més- mantenir indefinidament l'statu quo: continuar vinculats a una Espanya com la que ja coneixem, que no té, desenganyem-nos, cap intenció de canviar, ens porta a l'ensulsiada econòmica i a la disgregació cultural. Si no ens hi volem resignar, hem de contemplar totes les opcions.
És clar que la preferible -i més civilitzada- seria un referèndum pactat amb l'Estat Espanyol, però si, com podem preveure, no hi ha cap voluntat de permetre'l, caldrà plantejar-se'n un de no pactat i, encara, si calgués, la DUI.
Diu Branchadell que no és gens clara ni l'opinió dels partits ni, encara menys,la de cada parlamentari sobre la independència, però és que, si s'hagués de fer una DUI, penso que hauria d'anar precedida d'unes eleccions plebiscitàries en què els partits -si més no els que creuen en el dret de decidir- haurien d'incloure en el seu programa electoral un posicionament clar sobre el futur -independent o unit a Espanya- de Catalunya. Amb la composició del Parlament que ens sortiria i, si calgués, amb una votació proporcional al nombre de votants que haguessin optat per partits partidaris de la secessió, una DUI seria del tot legítima i escrupolosament democràtica.
Però no és menys arriscat -potser ho és més- mantenir indefinidament l'statu quo: continuar vinculats a una Espanya com la que ja coneixem, que no té, desenganyem-nos, cap intenció de canviar, ens porta a l'ensulsiada econòmica i a la disgregació cultural. Si no ens hi volem resignar, hem de contemplar totes les opcions.
És clar que la preferible -i més civilitzada- seria un referèndum pactat amb l'Estat Espanyol, però si, com podem preveure, no hi ha cap voluntat de permetre'l, caldrà plantejar-se'n un de no pactat i, encara, si calgués, la DUI.
Diu Branchadell que no és gens clara ni l'opinió dels partits ni, encara menys,la de cada parlamentari sobre la independència, però és que, si s'hagués de fer una DUI, penso que hauria d'anar precedida d'unes eleccions plebiscitàries en què els partits -si més no els que creuen en el dret de decidir- haurien d'incloure en el seu programa electoral un posicionament clar sobre el futur -independent o unit a Espanya- de Catalunya. Amb la composició del Parlament que ens sortiria i, si calgués, amb una votació proporcional al nombre de votants que haguessin optat per partits partidaris de la secessió, una DUI seria del tot legítima i escrupolosament democràtica.
diumenge, 21 d’abril del 2013
Els espanyols saben que Catalunya no és Espanya: demostració
Em temo que no tots els catalans tenim clar que Catalunya no és Espanya, però no tinc cap dubte que els espanyols l'hi tenen, conscientment o inconscientment.
I no ho dic solament pel famós estirabot d'Espartero que Barcelona havia de ser bombardejada cada 50 anys perquè els catalans ens mantinguéssim on ens tocava. Estirabot portat a la pràctica amb metòdica regularitat dels del segle XVII (Guerra dels Segadors, Guerra de Successió, guerres carlines i Guerra Civil); l'endarreriment de bombardejos que haurien tocat fa 20 anys deu ser el que neguitejava Peces-Barba i remou les entranyes d'altres deixebles del general isabelí. No em consta que cap altra nació es plantegi com una necessitat atacar periòdicament el seu propi territori, però això encara es podria justificar a partir del castís "la maté porque era mía" o del més nostrat "te quiero tanto que t'abonyego".
Per mi, tant o més significatiu que el que es diu i el que es fa, que poc o molt control racional deu tenir, és el que es calla: ja es va adonar Freud que els oblits són un bon senyal del subconscient, també del col·lectiu.
1713. Tractat d'Utrecht. Castella acorda amb Anglaterra que aquesta deixarà de donar suport a la Corona d'Aragó en la guerra de Successió. A canvi, li cedeix, entre altres coses, el domini de Gibraltar. Des d'aleshores l'imaginari col·lectiu espanyol reivindica la devolució del roc. Perquè qualsevol racó d'Andalusia és reconegut com a part de la nació.
1659, amb prou feines 50 anys abans. Tractat del Pirineus. Castella acorda amb França que aquesta deixarà de donar suport a Catalunya en la guerra dels Segadors. A canvi, li cedeix el domini de la Catalunya Nord. No em consta que cap espanyol hagi mai reivindicat la devolució d'aquestes terres, ni que s'ho hagi plantejat ni de prop ni de lluny. Perquè, diguin el que diguin, no senten Catalunya com una part de la nació espanyola. La seva cessió a França els afecta tan poc com la de La Florida als Estats Units el 1819.
No m'he trobat cap castellà que, en fer-li aquesta reflexió, no hagi hagut de reconèixer que efectivament no sent cap mena de vincle emocional, que sí que té amb Gibraltar, amb la Catalunya Nord. Mës clar, l'aigua.
(I no estic dient que Gibraltar ni la Catalunya Nord hagin de ser espanyol o catalana, respectivament: cada poble ha de ser allò que lliurement decideixi ser. Estic parlant de sentiments, i constato que per a un espanyol la Catalunya Nord és tan afectivament distant com Hong-Kong).
diumenge, 14 d’abril del 2013
No nacionalistes, liberals i demòcrates
¡Quina barra que tenen els no nacionalistes que, en comptes d'advocar per la desaparició de totes les nacions ("com que un govern mundial és una utopia, les nacions actuals són una convenció útil, que no cal canviar"), es conformen a impedir que n'apareguin de noves! Gairebé en tenen tanta com els no classistes que, en lloc d'aspirar a la desaparició de les classes ("de rics i de pobres n'hi haurà d'haver sempre"), en tenen prou amb eradicar la lluita de classes ("no ens hem de preguntar per l'origen de la riquesa dels que en tenen, ni aspirar a redistribuir-la: si ets pobre el que has de fer és esforçar-te a esdevenir ric"; com si la sàvia saviesa popular no tingués clar que sempre plou sobre mullat); o com els demòcrates que anteposen les lleis a la voluntat popular.
dissabte, 13 d’abril del 2013
¿"Crueltat" i "depressió" a l'escola catalana?
Llegeixo a twitter que la periodista Cristina López Schlichting diu a Tele 5 que hi ha "crueltat" a l'escola catalana amb els nens castellanoparlants, que són obligats a seguir les classes en català. Una carta al director a El periódico ens demana que fem l'esforç d'imaginar la "frustració" d'un nen que, a l'escola, no entén el que li expliquen. Un diputat de C's es pregunta quantes "depressions" infantils no deuen ser causades per l'exigència d'usar el català a l'escola...
El català deu ser una llengua excepcionalment feridora per la seva fonètica, sintaxi, morfologia..., perquè ningú no es preocupa pels nens catalanoparlants que, si un de castellanoparlant -o els seus pares, més aviat- ho demana, hauran d'aprendre en castellà. Ni pels nens marroquins, xinesos, russos, anglesos, italians..., que, fills d'immigrants, han d'aprendre en castellà a qualsevol racó d'Espanya. Tampoc no és una mancança dels nens castellanoparlants que el fa especialment sensibles a la immersió lingüística, perquè és només a Catalunya que es frustren i deprimeixen: no em consten trastorns de fills d'immigrants espanyols o sud-americans a França, Alemanya, Italià, Anglaterra o els Estats Units. Jo mateix tampoc no recordo haver caigut en la depressió quan vaig rebre tot l'ensenyament en castellà (però em reconec un alta insensibilitat).
Deixant de banda les ironies, és cert que l'èxit de la immersió lingüística depèn de l'ambient que envolta el nen o nena, però també hi influeix que a casa sigui percebuda com una oportunitat i, per tant, apreciada. I potser d'aquí pateix la bèstia: molts pares i mares castellanoparlants, la immensa majoria, s'adonen que, si els seus fills aprenen català, se'ls ajuda a estimar el país on viuen, se'ls fa més receptius a les noves cultures, se'ls obren portes i se'ls fa més intel·ligents, si més no a l'hora d'aprendre terceres i quartes i cinquenes llengües; però és veritat que n'hi ha alguns -no gaires-que perceben l'obligació d'aprendre el català com una nosa que cal suportar i uns altres-encara menys-, que la viuen com una agressió intolerable.
I el més trist de tot plegat és que aquest darrer pensament ha estat atiat, sovint activament però sempre per inhibició, pels polítics i "opinadors" hispans. Han passat anys de Transició i de Democràcia sense que ningú fes res per convertir Espanya en un país veritablement plurilingüe, començant pels passaports o les institucions -el Parlament en primer lloc- i acabant pels mitjans de comunicació i les escoles i universitats (no pas les catalanes, que ja ho són, sinó les de tot l'estat). Però ni ha interessat ni interessa, i encara que en en el futur interessés crec que s'ha fet tard: ¿quants decennis de pedagogia caldrien per desfer els prejudicis amb què la catalanofòbia ha impregnat tanta gent a Espanya i a Catalunya mateix?
El català deu ser una llengua excepcionalment feridora per la seva fonètica, sintaxi, morfologia..., perquè ningú no es preocupa pels nens catalanoparlants que, si un de castellanoparlant -o els seus pares, més aviat- ho demana, hauran d'aprendre en castellà. Ni pels nens marroquins, xinesos, russos, anglesos, italians..., que, fills d'immigrants, han d'aprendre en castellà a qualsevol racó d'Espanya. Tampoc no és una mancança dels nens castellanoparlants que el fa especialment sensibles a la immersió lingüística, perquè és només a Catalunya que es frustren i deprimeixen: no em consten trastorns de fills d'immigrants espanyols o sud-americans a França, Alemanya, Italià, Anglaterra o els Estats Units. Jo mateix tampoc no recordo haver caigut en la depressió quan vaig rebre tot l'ensenyament en castellà (però em reconec un alta insensibilitat).
Deixant de banda les ironies, és cert que l'èxit de la immersió lingüística depèn de l'ambient que envolta el nen o nena, però també hi influeix que a casa sigui percebuda com una oportunitat i, per tant, apreciada. I potser d'aquí pateix la bèstia: molts pares i mares castellanoparlants, la immensa majoria, s'adonen que, si els seus fills aprenen català, se'ls ajuda a estimar el país on viuen, se'ls fa més receptius a les noves cultures, se'ls obren portes i se'ls fa més intel·ligents, si més no a l'hora d'aprendre terceres i quartes i cinquenes llengües; però és veritat que n'hi ha alguns -no gaires-que perceben l'obligació d'aprendre el català com una nosa que cal suportar i uns altres-encara menys-, que la viuen com una agressió intolerable.
I el més trist de tot plegat és que aquest darrer pensament ha estat atiat, sovint activament però sempre per inhibició, pels polítics i "opinadors" hispans. Han passat anys de Transició i de Democràcia sense que ningú fes res per convertir Espanya en un país veritablement plurilingüe, començant pels passaports o les institucions -el Parlament en primer lloc- i acabant pels mitjans de comunicació i les escoles i universitats (no pas les catalanes, que ja ho són, sinó les de tot l'estat). Però ni ha interessat ni interessa, i encara que en en el futur interessés crec que s'ha fet tard: ¿quants decennis de pedagogia caldrien per desfer els prejudicis amb què la catalanofòbia ha impregnat tanta gent a Espanya i a Catalunya mateix?
diumenge, 3 de març del 2013
La "fantasia xinesa" de Josep Fontana
Josep Fontana és entrevistat a El Periódico d'avui (3/03/13) a propòsit de la publicació d'un nou llibre que, en la línia de l'important Pel bé de l'imperi (2011), qüestiona radicalment el sistema políticoeconòmic liberal-capitalista.
Des d'un perspectiva força pessimista ens intenta convèncer que el sistema globalitzat ens aboca a un futur en què la majoria serem menys lliures i més pobres mentre que un minoria cada vegada serà més poderosa i més rica. Entenc aquest pessimisme com una invitació a la mobilització, a no acceptar passivament, com anyells camí de l'escorxador, el futur apocalíptic que pronostica.
Per això em sobta que, en preguntar-li ben al final de la llarga entrevista pel moviment independentista, respongui amb un conformisme submís: els qui advoquen per la independència enreden la població amb una "fantasia xinesa" fent-nos creure que serà un camí de roses i que les traves que posi Espanya seran superades amb l'ajuda d'Europa. Dit així és veritat: l'independentisme seria una faula per a il·lusos. Ara, no sé si algú ha dit que el procés sobiranista sigui fàcil i còmode, però per descomptat que qui té dos dits de front no ho pot pensar: serà un camí aspre i costerut. Però no per això hem d'estar-nos de transitar-lo, si creiem que hi tenim dret i que al final ens portarà a un país millor.
És veritat que no hem d'esperar que Europa ens aculli amb els braços oberts i és veritat també que la majoria d'independències recents s'han cobrat un cost en vides humanes (moltes a Croàcia i Bòsnia; gairebé cap a Eslovènia o les repúbliques bàltiques). Però el determinant és, com diu Martí Anglada, tenir "amics" en aquest procés, disposar de països, com més importants millor (EUA, Alemanya, França, Anglaterra) que en el moment de fer el pas parin els peus a Espanya, tret que, com va passar a la República Txeca i Eslovàquia, la separació sigui consensuada i pacífica.
Per aconseguir això últim i, si no pot ser, allò primer, cal convèncer Espanya o, si no pot ser, Europa i els EUA, que la separació de Catalunya no els suposarà cap problema i potser fins i tot els reportarà algun benefici: és en aquesta línia que hem d'esmerçar esforços. Crec que és un error que ens enroquem en la llista de retrets a Espanya que ens han dut fins aquí (que hi són, i molts): hauríem de fer l'esforç d'insistir en el guanys (socials, polítics, psicològics) i de minimitzar les pèrdues (econòmiques) que li suposaria la nostra independència. I igualment amb Europa i EUA: si el balanç de guanys i pèrdues no els és positiu, ho tenim pelut.
Des d'un perspectiva força pessimista ens intenta convèncer que el sistema globalitzat ens aboca a un futur en què la majoria serem menys lliures i més pobres mentre que un minoria cada vegada serà més poderosa i més rica. Entenc aquest pessimisme com una invitació a la mobilització, a no acceptar passivament, com anyells camí de l'escorxador, el futur apocalíptic que pronostica.
Per això em sobta que, en preguntar-li ben al final de la llarga entrevista pel moviment independentista, respongui amb un conformisme submís: els qui advoquen per la independència enreden la població amb una "fantasia xinesa" fent-nos creure que serà un camí de roses i que les traves que posi Espanya seran superades amb l'ajuda d'Europa. Dit així és veritat: l'independentisme seria una faula per a il·lusos. Ara, no sé si algú ha dit que el procés sobiranista sigui fàcil i còmode, però per descomptat que qui té dos dits de front no ho pot pensar: serà un camí aspre i costerut. Però no per això hem d'estar-nos de transitar-lo, si creiem que hi tenim dret i que al final ens portarà a un país millor.
És veritat que no hem d'esperar que Europa ens aculli amb els braços oberts i és veritat també que la majoria d'independències recents s'han cobrat un cost en vides humanes (moltes a Croàcia i Bòsnia; gairebé cap a Eslovènia o les repúbliques bàltiques). Però el determinant és, com diu Martí Anglada, tenir "amics" en aquest procés, disposar de països, com més importants millor (EUA, Alemanya, França, Anglaterra) que en el moment de fer el pas parin els peus a Espanya, tret que, com va passar a la República Txeca i Eslovàquia, la separació sigui consensuada i pacífica.
Per aconseguir això últim i, si no pot ser, allò primer, cal convèncer Espanya o, si no pot ser, Europa i els EUA, que la separació de Catalunya no els suposarà cap problema i potser fins i tot els reportarà algun benefici: és en aquesta línia que hem d'esmerçar esforços. Crec que és un error que ens enroquem en la llista de retrets a Espanya que ens han dut fins aquí (que hi són, i molts): hauríem de fer l'esforç d'insistir en el guanys (socials, polítics, psicològics) i de minimitzar les pèrdues (econòmiques) que li suposaria la nostra independència. I igualment amb Europa i EUA: si el balanç de guanys i pèrdues no els és positiu, ho tenim pelut.
dimecres, 13 de febrer del 2013
¿Cal perfilar com seria la Catalunya independent? A propòsit d'"El dret de decidir-ho tot", de Vicenç Villatoro
Estic força d'acord amb Vicenç Villatoro (Ara, 13/02/13), i ja ho he dit en alguna altra entrada: la independència no ens ha de lligar de mans, sinó al contrari, ha de permetre'ns anar construint el país que la majoria dels catalans vulguem en cada moment; per tant, la Catalunya independent no ha de ser, a priori, un país amb impostos baixos o impostos alts, que aposti decididament per les energies renovables o continuï aferrat als combustibles fòssils, que tingui una o una altra política educativa, d'immigració, laboral, comercial o empresarial: això ho haurem d'anar decidint els catalans en cada moment de la manera que la nostra futura constitució estableixi (per mitjà sobretot dels polítics que ens representin, o donant més pes a les consultes i referèndums, a l'estil suís).
Diu Villatoro, raonablement, que seria un error voler només la independència si l'estat que immediatament en naixerà és el que a mi m'agradaria que fos: encara que no ho sigui d'entrada, la independència sempre serà una bona eina per lluitar democràticament perquè ho arribi a ser.
Ara, em sembla que sí que esvairia alguns dubtes i pors que ens sobrevindran (o amb què ens bombardejaran) que els partits polítics actual definissin la seva posició sobre alguns temes bàsics i transversals que hauran de definir el nou estat (i no cal que tots els partits polítics en pensin el mateix, però sí que la ciutadania puguem anar preveient què en poden opinar les majories que probablement gestionaran en un primer moment l'Estat Català). Penso, per exemple, que estaria bé esvair dubtes sobre si la Catalunya independent posaria algun impediment perquè els catalans que ho volguessin poguessin gaudir de la doble nacionalitat, catalana i espanyola (al marge que després Espanya ho permetés o no); o sobre el paper que tindrien en la futura Catalunya el castellà i el català: ¿en quines feines podria ser obligatori el coneixement del català?: ¿en totes?, ¿en cap?, ¿només per als funcionaris?, ¿per a tots o només per als qui tractin amb la ciutadania?, ¿per als dependents?...; o sobre l'encaix internacional de Catalunya (al marge que Europa ens admeti o no, ¿quins partits sol·licitaran, per exemple, l'ingrés a la Unió Europea?).
A mi em sembla que una resposta assenyada a aquests i altres dubtes legítims seria un bon antídot per a les pors que. de bona fe, ja existeixen i que, amb més mala fe, es propagaran cada vegada més (vegeu, per exemple, el comentari que he fet fa poc a un article de Santiago Roncagliolo a El País semanal).
Diu Villatoro, raonablement, que seria un error voler només la independència si l'estat que immediatament en naixerà és el que a mi m'agradaria que fos: encara que no ho sigui d'entrada, la independència sempre serà una bona eina per lluitar democràticament perquè ho arribi a ser.
Ara, em sembla que sí que esvairia alguns dubtes i pors que ens sobrevindran (o amb què ens bombardejaran) que els partits polítics actual definissin la seva posició sobre alguns temes bàsics i transversals que hauran de definir el nou estat (i no cal que tots els partits polítics en pensin el mateix, però sí que la ciutadania puguem anar preveient què en poden opinar les majories que probablement gestionaran en un primer moment l'Estat Català). Penso, per exemple, que estaria bé esvair dubtes sobre si la Catalunya independent posaria algun impediment perquè els catalans que ho volguessin poguessin gaudir de la doble nacionalitat, catalana i espanyola (al marge que després Espanya ho permetés o no); o sobre el paper que tindrien en la futura Catalunya el castellà i el català: ¿en quines feines podria ser obligatori el coneixement del català?: ¿en totes?, ¿en cap?, ¿només per als funcionaris?, ¿per a tots o només per als qui tractin amb la ciutadania?, ¿per als dependents?...; o sobre l'encaix internacional de Catalunya (al marge que Europa ens admeti o no, ¿quins partits sol·licitaran, per exemple, l'ingrés a la Unió Europea?).
A mi em sembla que una resposta assenyada a aquests i altres dubtes legítims seria un bon antídot per a les pors que. de bona fe, ja existeixen i que, amb més mala fe, es propagaran cada vegada més (vegeu, per exemple, el comentari que he fet fa poc a un article de Santiago Roncagliolo a El País semanal).
dilluns, 11 de febrer del 2013
L'unionisme democràtic, però irracional, de Santiago Roncagliolo
El País continua la seva incansable campanya contra l'independentisme català acollint opinions progressistes i, si més no aparentment (vegeu el comentari que vaig sobre l'últim article que hi ha publicat Javier Cercas) democràtiques.
de Santiago Roncagliolo (El país semanal, 10/02/13) no ho són només aparentment, ho són de debò. Per això, reconeix com n'és de ridícula, des del punt de vista democràtic, el "no del PP al dret de decidir" o la pretensió que la Constitució estigui per damunt de la voluntat popular o que tots els espanyols decideix sobre la nacionalitat dels catalans.
Ara bé, dit això i acceptat que, des del punt de vista democràtic, un referèndum a Catalunya és inevitable, argumenta per què ell hi votarà que no. En primer lloc, diu que ho farà per raons pràctiques i personals. Aquestes últimes, que jo en diria emocionals, són lícites, però qüestionables: diu que li sabria greu que hi hagués fronteres entre parents seus de Madrid o València i la seva família de Barcelona, que tinguessin nacionalitats diferents; però ell mateix és peruà i bé deu tenir família al Perú, i que hi hagi fronteres entre Perú i Espanya no els deu distanciar més que si Perú en continués sent una colònia, suposo.
Els arguments que ell en diu pràctics són fruit de la por i la propicien: ell viu de la indústria editorial, que s'arruïnaria si renunciés al mercat castellanoparlant (¿però qui ha dit que una Catalunya independent deixaria d'editar en castellà, tant per al mercat català com per a l'espanyol i l'hispanoamericà?); els seus amics castellanoparlants perdrien la feina en una Catalunya independent (¿però qui pot pensar que en un Catalunya que probablement reconeixerà el castellà com a llengua oficial, o encara que no ho fes, es pugui acomiadar algú per no parlar català?); vol que els seus fills parlin el millor castellà per tenir més oportunitats en un món globalitzat (¿però què fa pensar que a la Catalunya independent es renunciï a l'aprenentatge del castellà i de l'anglès i, si pot ser, d'altres llengües?).
Acaba planyent-se que no hi hagi partits polítics que recullin la seva actitud: respecte pel dret democràtic a decidir, suport al manteniment de Catalunya dins d'Espanya. ¿No pot ser perquè els arguments que ell esgrimeix no s'aguanten i una hipotètica votació la perdrien els partits que defensessin el no? En qualsevol cas, que els partidaris d'una Catalunya espanyola siguin tots antidemocràtics, l'haurien de fer meditar perquè els catalans tenim tantes ganes de sortir d'Espanya.
de Santiago Roncagliolo (El país semanal, 10/02/13) no ho són només aparentment, ho són de debò. Per això, reconeix com n'és de ridícula, des del punt de vista democràtic, el "no del PP al dret de decidir" o la pretensió que la Constitució estigui per damunt de la voluntat popular o que tots els espanyols decideix sobre la nacionalitat dels catalans.
Ara bé, dit això i acceptat que, des del punt de vista democràtic, un referèndum a Catalunya és inevitable, argumenta per què ell hi votarà que no. En primer lloc, diu que ho farà per raons pràctiques i personals. Aquestes últimes, que jo en diria emocionals, són lícites, però qüestionables: diu que li sabria greu que hi hagués fronteres entre parents seus de Madrid o València i la seva família de Barcelona, que tinguessin nacionalitats diferents; però ell mateix és peruà i bé deu tenir família al Perú, i que hi hagi fronteres entre Perú i Espanya no els deu distanciar més que si Perú en continués sent una colònia, suposo.
Els arguments que ell en diu pràctics són fruit de la por i la propicien: ell viu de la indústria editorial, que s'arruïnaria si renunciés al mercat castellanoparlant (¿però qui ha dit que una Catalunya independent deixaria d'editar en castellà, tant per al mercat català com per a l'espanyol i l'hispanoamericà?); els seus amics castellanoparlants perdrien la feina en una Catalunya independent (¿però qui pot pensar que en un Catalunya que probablement reconeixerà el castellà com a llengua oficial, o encara que no ho fes, es pugui acomiadar algú per no parlar català?); vol que els seus fills parlin el millor castellà per tenir més oportunitats en un món globalitzat (¿però què fa pensar que a la Catalunya independent es renunciï a l'aprenentatge del castellà i de l'anglès i, si pot ser, d'altres llengües?).
Acaba planyent-se que no hi hagi partits polítics que recullin la seva actitud: respecte pel dret democràtic a decidir, suport al manteniment de Catalunya dins d'Espanya. ¿No pot ser perquè els arguments que ell esgrimeix no s'aguanten i una hipotètica votació la perdrien els partits que defensessin el no? En qualsevol cas, que els partidaris d'una Catalunya espanyola siguin tots antidemocràtics, l'haurien de fer meditar perquè els catalans tenim tantes ganes de sortir d'Espanya.
dissabte, 9 de febrer del 2013
De facto, ja no som espanyols
Els catalans tenim una llengua diferent, una història particular, uns costums propis... però sobretot sovint no coincidim en el model de país que volem.
La majoria de catalans considerem que el toros són una pràctica bàrbara, doncs els espanyols ens els imposen.
Fa anys que els catalans votem gairebé unànimement partits que defensen el nostre model escolar i, en particular, l'ús que si fa de les llengües. Doncs els espanyols ens el volen canviar.
Que els catalans volem que es recaptin diners amb determinats impostos: ens els prohibeixen.
Que ens agraden més uns horaris comercials determinant: no tinguis por, que Espanya en voldrà uns altres.
Que necessitem el corredor mediterrani, doncs ens l'endarrereixen.
Que necessitem un aeroport internacional potent: ni parlar-ne.
Etc., etc., etc.
No entenc com encara queda algun català que no vegi que, si gairebé de forma sistemàtica i en els temes més diversos, l'estat espanyol legisla de manera diversa a com ho fem els catalans és perquè tenim una percepció diferent de com volem que sigui la nostra societat: som una altra nació
La majoria de catalans considerem que el toros són una pràctica bàrbara, doncs els espanyols ens els imposen.
Fa anys que els catalans votem gairebé unànimement partits que defensen el nostre model escolar i, en particular, l'ús que si fa de les llengües. Doncs els espanyols ens el volen canviar.
Que els catalans volem que es recaptin diners amb determinats impostos: ens els prohibeixen.
Que ens agraden més uns horaris comercials determinant: no tinguis por, que Espanya en voldrà uns altres.
Que necessitem el corredor mediterrani, doncs ens l'endarrereixen.
Que necessitem un aeroport internacional potent: ni parlar-ne.
Etc., etc., etc.
No entenc com encara queda algun català que no vegi que, si gairebé de forma sistemàtica i en els temes més diversos, l'estat espanyol legisla de manera diversa a com ho fem els catalans és perquè tenim una percepció diferent de com volem que sigui la nostra societat: som una altra nació
Cercas és de lletres, però espanyol
Torno a parlar de Javier Cercas a El País. Això meu no és obsessió, ho juro, però, quan ja fa temps que el conec i reconec com a grandíssim escriptor, des que l'independentisme s'ha desacomplexat, l'estic descobrint també com un grandíssim trampós.
En l'article de diumenge passat (03/02/13), "Usurpar la democracia", arriba a extrems paranoics. Segons ell el "dret a decidir" democràtic ha estat "usurpat" i desfigurat pels independentistes fins a identificar-lo amb la independència mateixa, quan el "dret a decidir" democràtic és "dret a decidir el que em permet decidir la llei" i posa exemples tan clarificadors com que un no pot decidir saltar-se o no saltar-se un semàfor.
Amb tot, es veu obligat a acceptar que, si es demostrés inequívocament que una àmplia majoria de catalans volem decidir sobre la independència, se'ns hauria de permetre. I tot seguit comencen els jocs de mans: primer, confon els que volen decidir sobre la independència amb els que volen la independència (Cercas està clar que no, ¿però no hi pot haver no independentistes que voldrien comprovar en un referèndum quants pensen com ells?), i tot seguit comença a fer numerologia ficció i comptar independentistes al Parlament de Catalunya: només ho són inequívocament els d'ERC i la CUP; de CiU, posem la meitat (¿per què la meitat?, ¿a ull?); conclusió un 37% del Parlament vol usurpar la democràcia obligant a votar sobra la independència de Catalunya.
Però senyor Cercas: CiU es va presentar a les eleccions, com ICV, amb un programa que deia inequívocament que plantejaria una consulta sobre la independència; ¿la gent que la va votar no ho sabia?, ¿es van confondre?, ¿els van enganyar? No fer la consulta que apareixia en el programa electoral, ¿no seria "usurpar la democràcia"?
Això sense comptar que el PSC també parlava del dret a decidir, això sí sotmetent-lo al marc legal espanyol. Però ¿és impensable que hi hagi cap votant del PSC que voldria que el marc legal espanyol canviés per facilitar el referèndum?
L'única manera de saber del cert quants catalans volem exercir el dret a decidir és comptant els votants dels partits que en el seu programa electoral el proposaven, que són molt més que el 37% que compta el senyor Cercas, tants que representen més del 60% del Parlament de Catalunya.
I, si realment som tan pocs com diu el senyor Cercas, acatarem democràticament la voluntat de la majoria dels nostres conciutadans. Però, si Cercas hagués fet malament els números i resulta que els qui volem la independència de Catalunya som més, suposo que no s'hauria d'usurpar la democràcia, oi?
En l'article de diumenge passat (03/02/13), "Usurpar la democracia", arriba a extrems paranoics. Segons ell el "dret a decidir" democràtic ha estat "usurpat" i desfigurat pels independentistes fins a identificar-lo amb la independència mateixa, quan el "dret a decidir" democràtic és "dret a decidir el que em permet decidir la llei" i posa exemples tan clarificadors com que un no pot decidir saltar-se o no saltar-se un semàfor.
Amb tot, es veu obligat a acceptar que, si es demostrés inequívocament que una àmplia majoria de catalans volem decidir sobre la independència, se'ns hauria de permetre. I tot seguit comencen els jocs de mans: primer, confon els que volen decidir sobre la independència amb els que volen la independència (Cercas està clar que no, ¿però no hi pot haver no independentistes que voldrien comprovar en un referèndum quants pensen com ells?), i tot seguit comença a fer numerologia ficció i comptar independentistes al Parlament de Catalunya: només ho són inequívocament els d'ERC i la CUP; de CiU, posem la meitat (¿per què la meitat?, ¿a ull?); conclusió un 37% del Parlament vol usurpar la democràcia obligant a votar sobra la independència de Catalunya.
Però senyor Cercas: CiU es va presentar a les eleccions, com ICV, amb un programa que deia inequívocament que plantejaria una consulta sobre la independència; ¿la gent que la va votar no ho sabia?, ¿es van confondre?, ¿els van enganyar? No fer la consulta que apareixia en el programa electoral, ¿no seria "usurpar la democràcia"?
Això sense comptar que el PSC també parlava del dret a decidir, això sí sotmetent-lo al marc legal espanyol. Però ¿és impensable que hi hagi cap votant del PSC que voldria que el marc legal espanyol canviés per facilitar el referèndum?
L'única manera de saber del cert quants catalans volem exercir el dret a decidir és comptant els votants dels partits que en el seu programa electoral el proposaven, que són molt més que el 37% que compta el senyor Cercas, tants que representen més del 60% del Parlament de Catalunya.
I, si realment som tan pocs com diu el senyor Cercas, acatarem democràticament la voluntat de la majoria dels nostres conciutadans. Però, si Cercas hagués fet malament els números i resulta que els qui volem la independència de Catalunya som més, suposo que no s'hauria d'usurpar la democràcia, oi?
dilluns, 7 de gener del 2013
Cercas ciutadaneja? El país, espanyoleja.
Dos articles a El País Semanal d'abans-d'ahir (6/01/13): un d'esperaable, però subtil; l'altra, per a mi, inesperat.
El primer és un extensa entrevista a l'hispanista britànic John H. Elliott, que s'inscriu en la pluja fina d'informació pretesament objectiva i contrària a la independència de Catalunya. Ja no parlo de xàfecs tan barroers com l'"entrevista" d'hermida al rei Joan Carles, que, de tan tronada i tan desprestigiat l'entrevista, em sembla que més aviat perjudica els seus interessos evident. Ni El País és tan barrib-barrab com TV1 ni Elliot és tan simple com Sa Majestat i l'Herminda. I, per tant, més perillosos. Partint d'una aparent anàlisi històrica deixaven anar el missatge important: que Catalunya era una societat oberta quan la va conèixer l'historiador, que Espanya ha comès errors durant segles que han dificultat l'encaix de Catalunya (a diferència de Gran Bretanya), però que, gràcies al "seny" (sic) català i a l'interès dels empresaris catalans i d'Europa, Espanya i Catalunya s'entendran (ja hi ha hagut altres moments de "rauxa" (sic altra vegada) catalans, sobretot la revolta del Segadors) i la comparació amb Kosovo: fa por veure què ha passat, per exemple a Jugoslàvia (¿la guerra?, ¿la tristor que intuïa Trueba, com vaig comentar en una altra entrada, a la mirada dels croat?, em pregunto), si es mitifica un passat simplificant-lo -cosa que no feia un bon historiador com Vicens Vives- des del victimisme. I els records personals: el franquisme no perseguia només el català com va poder comprovar ell quan li van censura un article en anglès; però, ep!, els catalans tampoc li van voler publicar en castellà un article i van optar per l'original anglès perquè no els agradava el que hi deia i així s'entendria menys (i aquest mateix comentari el recull la biografia de Vicens Vives de la FAES; caldria comprovar si efectivament és l'únic article que no als Estudios de Historia Moderna). Bé, un bon exemple de la mena d'informació gens tendenciosa que rebrem d'aquí a la consulta fins i tot des dels mitjans progressistes-federalistes.
Ara, ja he parlat he comentat algun altre article de Javier Cercas, que, essent moderat i assenyat, darrerament no para de sorprendre'm. El diumenge passat se sumava a les demandes de dimissió d'Artur Mas que han reiterat des de Ciutadans. Cercas creu que hauria d'haver dimitit perquè no té la "principal virtut d'un polític": el "sentit de la realitat" perquè pensava que els catalans crèiem que els problemes de Catalunya eren Espanya i no ell, i suposo que entén que les urnes l'han contradit. ¡Curiosa la petició de dimissió a qui obté el doble de diputats que la segona força i un terç del total, sobretot en un país que no dimiteix ni el més corrupte dels polítics!
¿I qui hauria de ser president si Mas dimitís? ¿El cap de la força que més ha crescut? ¿En nombre absolut de diputats? ¿En percentatge de vots? Perquè llavors serien Jonqueres i David Fernàndez, respectivament.
És evident que CiU ha perdut diputats (força) i vots (pocs) i jo no crec que sigui tan dolent. M'explico: 1r) ha votat més gent, gent que no votava perquè les eleccions al Parlament català no eren les seves i ara sí que han votat: PP i C's; i això és bo perquè aclareix; 2n) la CiU d'abans del 25N té més escons però no teníem clar quants sobiranistes i quants no; ara ho tenim clar: simplificant, els no sobiranistes de Convergència han votat PSC (potser per això no ha baixat tant com podia semblar que ho faria) i els no sobiranistes d'Unió han votat el PP; alguns votants d'ERC no ho hem fet contra Mas sinó per assegurar que Mas tenia clar el missatge (i ens sembla que ens n'hem sortit).
Senyor Cercas, Mas ha perdut escons però no pas el sobiranisme, perquè té pràcticament els mateixos i ara sabem que ho són tots els de CiU. I m'ensumo que si, a apart de les eleccions al Parlament n'hi hagués hagut unes altres de presidencials, Mas hauria obtingut de llarg la majoria qualificada que reclamava.
Però el millor de tot és quan afirma que, si Espanya reformés la constitució i es plantegés demà mateix un referèndum, vestiria per sempre més de lagarterana si la independència hi obtingués més del 35% de vots. Senyor Cercas: això és fer trampa, perquè aquesta modificació de la constitució i aquesta consultat són impossibles en aquesta Espanya i en la dels propers 200 anys. Jo no sé si l'opció per la independència guanyarà la consulta que no dubto que es farà en els propers 2 anys (com hem vist més amunt, els esforços, recursos i altaveus de l'Estat són i seran poderosos), però li proposo que es vesteixi de lagarterana si hi obté menys del 40% de vots: s'hi atreveix?
El primer és un extensa entrevista a l'hispanista britànic John H. Elliott, que s'inscriu en la pluja fina d'informació pretesament objectiva i contrària a la independència de Catalunya. Ja no parlo de xàfecs tan barroers com l'"entrevista" d'hermida al rei Joan Carles, que, de tan tronada i tan desprestigiat l'entrevista, em sembla que més aviat perjudica els seus interessos evident. Ni El País és tan barrib-barrab com TV1 ni Elliot és tan simple com Sa Majestat i l'Herminda. I, per tant, més perillosos. Partint d'una aparent anàlisi històrica deixaven anar el missatge important: que Catalunya era una societat oberta quan la va conèixer l'historiador, que Espanya ha comès errors durant segles que han dificultat l'encaix de Catalunya (a diferència de Gran Bretanya), però que, gràcies al "seny" (sic) català i a l'interès dels empresaris catalans i d'Europa, Espanya i Catalunya s'entendran (ja hi ha hagut altres moments de "rauxa" (sic altra vegada) catalans, sobretot la revolta del Segadors) i la comparació amb Kosovo: fa por veure què ha passat, per exemple a Jugoslàvia (¿la guerra?, ¿la tristor que intuïa Trueba, com vaig comentar en una altra entrada, a la mirada dels croat?, em pregunto), si es mitifica un passat simplificant-lo -cosa que no feia un bon historiador com Vicens Vives- des del victimisme. I els records personals: el franquisme no perseguia només el català com va poder comprovar ell quan li van censura un article en anglès; però, ep!, els catalans tampoc li van voler publicar en castellà un article i van optar per l'original anglès perquè no els agradava el que hi deia i així s'entendria menys (i aquest mateix comentari el recull la biografia de Vicens Vives de la FAES; caldria comprovar si efectivament és l'únic article que no als Estudios de Historia Moderna). Bé, un bon exemple de la mena d'informació gens tendenciosa que rebrem d'aquí a la consulta fins i tot des dels mitjans progressistes-federalistes.
Ara, ja he parlat he comentat algun altre article de Javier Cercas, que, essent moderat i assenyat, darrerament no para de sorprendre'm. El diumenge passat se sumava a les demandes de dimissió d'Artur Mas que han reiterat des de Ciutadans. Cercas creu que hauria d'haver dimitit perquè no té la "principal virtut d'un polític": el "sentit de la realitat" perquè pensava que els catalans crèiem que els problemes de Catalunya eren Espanya i no ell, i suposo que entén que les urnes l'han contradit. ¡Curiosa la petició de dimissió a qui obté el doble de diputats que la segona força i un terç del total, sobretot en un país que no dimiteix ni el més corrupte dels polítics!
¿I qui hauria de ser president si Mas dimitís? ¿El cap de la força que més ha crescut? ¿En nombre absolut de diputats? ¿En percentatge de vots? Perquè llavors serien Jonqueres i David Fernàndez, respectivament.
És evident que CiU ha perdut diputats (força) i vots (pocs) i jo no crec que sigui tan dolent. M'explico: 1r) ha votat més gent, gent que no votava perquè les eleccions al Parlament català no eren les seves i ara sí que han votat: PP i C's; i això és bo perquè aclareix; 2n) la CiU d'abans del 25N té més escons però no teníem clar quants sobiranistes i quants no; ara ho tenim clar: simplificant, els no sobiranistes de Convergència han votat PSC (potser per això no ha baixat tant com podia semblar que ho faria) i els no sobiranistes d'Unió han votat el PP; alguns votants d'ERC no ho hem fet contra Mas sinó per assegurar que Mas tenia clar el missatge (i ens sembla que ens n'hem sortit).
Senyor Cercas, Mas ha perdut escons però no pas el sobiranisme, perquè té pràcticament els mateixos i ara sabem que ho són tots els de CiU. I m'ensumo que si, a apart de les eleccions al Parlament n'hi hagués hagut unes altres de presidencials, Mas hauria obtingut de llarg la majoria qualificada que reclamava.
Però el millor de tot és quan afirma que, si Espanya reformés la constitució i es plantegés demà mateix un referèndum, vestiria per sempre més de lagarterana si la independència hi obtingués més del 35% de vots. Senyor Cercas: això és fer trampa, perquè aquesta modificació de la constitució i aquesta consultat són impossibles en aquesta Espanya i en la dels propers 200 anys. Jo no sé si l'opció per la independència guanyarà la consulta que no dubto que es farà en els propers 2 anys (com hem vist més amunt, els esforços, recursos i altaveus de l'Estat són i seran poderosos), però li proposo que es vesteixi de lagarterana si hi obté menys del 40% de vots: s'hi atreveix?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)