El LAPAO i la independència

Ahir (11/05/13), Junqueras declarava a RAC1, entre altres coses, que la millor manera de defensar el català a la franja d'Aragó és ser independents perquè "ningú es pot imaginar Bèlgica o Suïssa dient que l'alemany o el francès que s'hi parlen són altres llengües perquè hi ha un estat -França o Alemanya- que les defensa".

És possible que tingui raó i sigui "la millor manera", però per descomptat que no és una manera infal·lible, perquè al costat dels exemples que ell posava podríem trobar els del neerlandès, que a Bèlgica s'ha anomenat secularment flamenc, o, ben a prop, el del portuguès, que a Galícia s'anomena gallec (i que cada cop hi ha més gent que considera llengües diferents). I podríem afegir-n'hi d'altres.

Per això em sembla que, encara que resultés un gest inútil, caldria denunciar a instàncies judicials el que s'ha fet a l'Aragó amb el cataà. Instàncies espanyoles (la resposta de les quals ja podem intuir) i europees. Si més no, per evitar que el lingüicidi es cometi amb la nostra absoluta inhibició. Ara, convindria que fossin els mateixos afectats de la franja els qui protestessin, es manifestessin i interposessin demandes judicials. I, sobretot, els qui deixessin de votar el PP, que és la millor manera de demostrar la disconformitat amb les seves polítiques -per exemple lingüístiques.

Però al capdavall l'única cosa que, a pesar de les maniobres polítiques més o menys subtils que pretenguin fer-la-hi desaparèixer, preservarà a qualsevol lloc qualsevol llengua és la fermesa del compromís que hi tinguin els que la hi parlen. Ep: no vull dir que si la deixen de parlar en seran culpables, perquè la lluita contra les pressions polítiques, mediàtiques, econòmiques i culturals que és capaç d'exercir un estat és sobrehumana. El que dic és que poden conservar-la malgrat tot, i que, si ho aconsegueixen, es poden considerar veritables herois.

La "Catalunya real"

Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro i Albert Rivera tenen clar -i no paren de repetir-ho- que la voluntat d'exercir del "dret a decidir" no reflecteix la Catalunya real -i encara menys, suposo, el desig de ser independents.

Si per "Catalunya real" entenen la que consagra la "Constitución Española", d'acord, és una evidència. Però si la "Catalunya real" és la suma de tots els ciutadans que viuen a Catalunya estic segur que és una realitat polièdrica i complexa, com l'"Espanya real", el "Canadà real" o l'"Etiòpia real". 

Els qui creiem en la democràcia no podem aspirar a res més que representar en un parlament, tan perfectament com es pugui, el subconjunt d'aquesta "Catalunya real" format pels ciutadans amb dret de vot -intentant també que la veu dels qui viuen en zones menys poblades no quedi absolutament ofegada per la dels qui viuen en els territoris més densament habitats-. Si es vol que l'opinió de tots els ciutadans amb dret de vot tingui el mateix pes se'ls pot consultar en un referèndum. Però en tots dos casos la "Catalunya real" no serà -no pot ser ni ningú voldria que fos- unànime.

Es tracta, doncs, de saber que pensen la majoria de catalans amb dret de vot sobre la independència i d'acatar el que en pensin la majoria (fins que la majoria canviïn d'opinió). Crec que cap demòcrata no s'ho pot mirar de cap altra manera.

Curiós concepte de representativitat democràtica

A la tertúlia d'ahir (8/05/13) a Rac 1, José Antich (director de La Vanguardia) afirmava que a Catalunya no es pot fer una consulta per decidir el nostre futur com a poble perquè al Parlament no hi ha 68 diputats que hi estiguin a favor. Els números li sortien perquè entenia que els parlamentaris d'Unió i els del PSC hi estaven en contra.

És una forma curiosa d'entendre la democràcia que un parlamentari que ha obtingut el seu escó amb un determinat programa en un aspecte clau i tan clar, del qual es va arribar a parlar tant durant la campanya electoral, pugui desdir-se'n i decidir que té una altra opinió.

Els diputats de Convergència i els d'Unió van ser elegits, tots, dient i escrivint al seu programa electoral que durant la propera legislatura es faria una consulta perquè els ciutadans de Catalunya decidissin el seu futur com a poble.

El programa electoral del PSC manifestava que:

els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum en el qual es plantegi una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte sotmès a consulta.

Tot i que és veritat que després afegien per curar-se en salut que es comprometien "a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat", crec que qui els va votar tenia clar que la seva voluntat era que es consultés els catalans sobre el seu futur.

Llegint aquests textos a mi em resulta clar el que volien els catalans que van votar aquests partits. Tot el que no sigui complir-ho és marejar la perdiu i, una vegada més, deixar-nos als qui passem per les urnes amb la sensació ja tan freqüent que algú ens ha aixecat la camisa.

Lucía Etxebarria: més unionisme progre

Lucía Etxebarria és entrevistada per Carles Capdevila a l'Ara Tu d'avui (5/05/13). Quan se li demana per l'independentisme català argumenta de manera semblant a altres "unionistes progres" (per exemple David Trueba): no qüestiona d'entrada el dret a decidir però el supedita al model d'estat que en sortiria: "si vostè s'independitza -diu textualment- m'ha de dir què farà amb la sanitat, la justícia i l'educació", i afegeix: "una majoria té ganes de tenir un estat, però quin estat? ¿Té ganes de tenir un estat en què els hospitals estan privatitzats?". També dóna per fet que la Catalunya independent "no pot entrar a la UE tal com està perquè ara és impossible". 
Jo li respondria que vull simplement un estat independent democràtic on es privatitzaran o no els hospitals segons el que vulgui la majoria de ciutadans. No sé com serà socialment la Catalunya independent però sí que estic segur que és més fàcil que sigui més respectuós amb els drets dels ciutadans i més progressista socialment un estat nou que no pas l'Espanya que ja coneixem. A Lucía Etxebarria -i altres- se'ls podria demanar com seran l'ensenyament, la sanitat, la justícia o les pensions en l'Espanya on ens recomanen de continuar: ni en el pitjor dels malsons no intueixo els puntals del benestar pitjors en una Catalunya independent que en l'Espanya del PP o del PSOE. I d'entrada tindríem un finançament infinitament millor i més just, i un respecte infinitament més gran pel model educatiu de què ens forníssim i per la nostra llengua; això per anar fent boca.
De la mateixa manera em sembla pobre argumentar que Catalunya no serà a Europa perquè "és impossible": això caldria demostrar-ho i, sobretot, demostrar que a Europa i, fins i tot, a Espanya no els convindria una Catalunya dins de la UE. I en el pitjor dels casos ser fora de la UE tampoc no hauria d'impedir tenir-ne la moneda ni comerciar-hi, com fan països tan "tercermundistes" com Suïssa.
Lucía Etxebarria s'esgarrifa també perquè la web de CiU parla "d'Estònia, Letònia, Eslovènia, que són països que han tingut processos d'independència que han acabat molt malament", un argument que també usava David Trueba, que explicava com havia notat la tristor a la mirada dels croats independents: més que intuïcions m'agradaria que em presentessin enquestes per saber quants croats, eslovens, letons o estonians votarien a favor de la reunificació amb Iugoslàvia o la URSS. La resta és literatura.