És una constant del discurs unionista, que ha estat
al·ludida també per Mariano Rajoy en la “convenció popular” d’aquest cap de
setmana, que no es pot identificar
democràcia solament amb respecte a la veu del poble, perquè també inclou
l’”imperi de la llei”, l’acceptació del marc legal vigent i dels mecanismes
establerts per a modificar-lo (per mitjà de les majories en el poder legislatiu
elegit per sufragi universal).
I l’hi dono la raó, però amb un matís: si la voluntat
popular s’ha de sotmetre al marc legal, també cal que el marc legal, si vol ser
legítim, s’adigui amb la voluntat popular.
M’explico. Sembla una evidència que en un sistema democràtic
el marc legal pot allunyar-se de la voluntat popular només provisionalment,
perquè unes properes eleccions corregiran la situació de manera que el nou poder
legislatiu el modificarà perquè s’hi torni a correspondre. Ara, això és vàlid
per a societats políticament homogènies; si no, pot donar-se el cas que la
majoria d’alguns territoris legisli contra la majoria d’uns altres. Si passa
només puntualment, no té més transcendència, però si és freqüent, i encara més
si és flagrant, porta inevitablement al que José Montilla anomenava “desafecció”,
a la sensació que com a ciutadà no et sents representat per aquell poder
legislatiu, i a la necessitat de configurar-ne un d’alternatiu que realment et
representi.
Què ha passat i què passa a Catalunya i a Espanya?
És veritat que la Constitució vigent va ser referendada per
la majoria de catalans –dels catalans que ara tenen més de 50 anys, és clar-
però amb dos matisos no negligibles: 1) l’alternativa era la continuació del
franquisme, i 2) semblava possible confiar que se’n fes una lectura
nacionalment generosa: les “nacionalitats” que s’hi esmenten i s’hi diferencien
de les regions, per exemple, podien ser gairebé “nacions” (de fet “nacionalitats”
va ser el terme que resolia el conflicte entre els qui exigien que s’hi
reconeguessin les nacions no castellanes i els qui s’hi negaven); les llengües
altres que el castellà es confiava que realment serien objecte d’”especial
respecte i protecció”, etc.
L’operació “reformista” de Miquel Roca, que era un intent
d’exportar a tot Espanya aquesta interpretació catalana de la Constitució, va
fracassar clamorosament i el cafè per a tothom, primer, i la progressiva
laminació de les competències catalanes, fins ara, han estat la lectura
triomfant. Fins al segon intent d’operació reformista d’Espanya que va ser el
nou Estatut d’Autonomia, un intent que ha fet evident que és impossible que els
poders legislatiu i judicial espanyols reconeguin la voluntat popular catalana:
l’Estatut aprovat pel Parlament català va ser inclementment “cepillado” pel
Congrés espanyol, i la versió reduïda, tot i això votada per la majoria de
catalans (i molts ja no la van votar perquè la trobaven insuficient), va ser retallada sense pietat pel Tribunal
Constitucional.
Això ha fet caure la bena dels ulls a molts ciutadans de
Catalunya pel que té d’evident: els vots no solament dels parlamentaris sinó també
dels ciutadans catalans són menystinguts pels poders de l’estat espanyol. I
aquests ciutadans desvetllats de cop s’han adonat que aquest menyspreu i
relegació són una constant: la Llei d’Educació catalana –aprovada gairebé
unànimement- és contradita per la LOMCE; mesures de normalització lingüística
només marginalment discutides a Catalunya com la immersió són qüestionades per
Espanya; equipaments bàsics per al desenvolupament econòmic de Catalunya
arriben tard –AVE- o no arriben –connexió ferroviària de port i aeroport,
gestió autònoma del ‘aeroport, eix mediterrani-, etc.; ¡fins i tot, ratllant el
ridícul, els horaris comercials catalans han de ser modificats per la norma
espanyola!
La tan diversa composició política del Parlament català no
és casual: és el reflex d’una societat diversa que ha estat reiteradament,
sistemàticament, negligida pels poders legislatiu, judicial i executiu
espanyols i, encara que probablement seria tard perquè a Catalunya ja ens n’hem
decebut, tampoc no s’intueix cap propòsit d’esmena –probablement perquè es
considera innecessari o inacceptable.
En aquesta situació, la disjuntiva és clara: o es crea un
sistema legislatiu, executiu i judicial independent de l’espanyol per a
Catalunya o es perpetua la imposició d’una legislació i una praxi política i
judicial contràries a la voluntat de la majoria de catalans: però si es fa
això, que no en diguin democràcia.
