La Declaració Unilateral d'Independència ha de ser una possibilitat

Albert Branchadell (Ara, 26/04/13) alerta dels riscos d'una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), i no li falta raó quan fa un repàs de les que no han reeixit, que no són poques.
Però no és menys arriscat -potser ho és més- mantenir indefinidament l'statu quo: continuar vinculats a una Espanya com la que ja coneixem, que no té, desenganyem-nos, cap intenció de canviar, ens porta a l'ensulsiada econòmica i a la disgregació cultural. Si no ens hi volem resignar, hem de contemplar totes les opcions.
És clar que la preferible -i més civilitzada- seria un referèndum pactat amb l'Estat Espanyol, però si, com podem preveure, no hi ha cap voluntat de permetre'l, caldrà plantejar-se'n un de no pactat i, encara, si calgués, la DUI.
Diu Branchadell que no és gens clara ni l'opinió dels partits ni, encara menys,la de cada parlamentari sobre la independència, però és que, si s'hagués de fer una DUI, penso que hauria d'anar precedida d'unes eleccions plebiscitàries en què els partits -si més no els que creuen en el dret de decidir- haurien d'incloure en el seu programa electoral un posicionament clar sobre el futur -independent o unit a Espanya- de Catalunya. Amb la composició del Parlament que ens sortiria i, si calgués, amb una votació proporcional al nombre de votants que haguessin optat per partits partidaris de la secessió, una DUI seria del tot legítima i escrupolosament democràtica.

Els espanyols saben que Catalunya no és Espanya: demostració

Em temo que no tots els catalans tenim clar que Catalunya no és Espanya, però no tinc cap dubte que els espanyols l'hi tenen, conscientment o inconscientment.

I no ho dic solament pel famós estirabot d'Espartero que Barcelona havia de ser bombardejada cada 50 anys perquè els catalans ens mantinguéssim on ens tocava. Estirabot portat a la pràctica amb metòdica regularitat dels del segle XVII (Guerra dels Segadors, Guerra de Successió, guerres carlines i Guerra Civil); l'endarreriment de bombardejos que haurien tocat fa 20 anys deu ser el que neguitejava Peces-Barba i remou les entranyes d'altres deixebles del general isabelí. No em consta que cap altra nació es plantegi com una necessitat atacar periòdicament el seu propi territori, però això encara es podria justificar a partir del castís "la maté porque era mía" o del més nostrat "te quiero tanto que t'abonyego".

Per mi, tant o més significatiu que el que es diu i el que es fa, que poc o molt control racional deu tenir, és el que es calla: ja es va adonar Freud que els oblits són un bon senyal del subconscient, també del col·lectiu. 

1713. Tractat d'Utrecht. Castella acorda amb Anglaterra que aquesta deixarà de donar suport a la Corona d'Aragó en la guerra de Successió. A canvi, li cedeix, entre altres coses, el domini de Gibraltar. Des d'aleshores l'imaginari col·lectiu espanyol reivindica la devolució del roc. Perquè  qualsevol racó d'Andalusia és reconegut com a part de la nació.

1659, amb prou feines 50 anys abans. Tractat del Pirineus. Castella acorda amb França que aquesta deixarà de donar suport a Catalunya en la guerra dels Segadors. A canvi, li cedeix el domini de la Catalunya Nord. No em consta que cap espanyol  hagi mai reivindicat la devolució d'aquestes terres, ni que s'ho hagi plantejat ni de prop ni de lluny. Perquè, diguin el que diguin, no senten Catalunya com una part de la nació espanyola. La seva cessió a França els afecta tan poc com la de La Florida als Estats Units el 1819.

No m'he trobat cap castellà que, en fer-li aquesta reflexió, no hagi hagut de reconèixer que efectivament no sent cap mena de vincle emocional, que sí que té amb Gibraltar, amb la Catalunya Nord. Mës clar, l'aigua.

(I no estic dient que Gibraltar ni la Catalunya Nord hagin de ser espanyol o catalana, respectivament: cada poble ha de ser allò que lliurement decideixi ser. Estic parlant de sentiments, i constato que per a un espanyol la Catalunya Nord és tan afectivament distant com Hong-Kong).

No nacionalistes, liberals i demòcrates

¡Quina barra que tenen els no nacionalistes que, en comptes d'advocar per la desaparició de totes les nacions ("com que un govern mundial és una utopia, les nacions actuals són una convenció útil, que no cal canviar"), es conformen a impedir que n'apareguin de noves! Gairebé en tenen tanta com els no classistes que, en lloc d'aspirar a la desaparició de les classes ("de rics i de pobres n'hi haurà d'haver sempre"), en tenen prou amb eradicar la lluita de classes ("no ens hem de preguntar per l'origen de la riquesa dels que en tenen, ni aspirar a redistribuir-la: si ets pobre el que has de fer és esforçar-te a esdevenir ric"; com si la sàvia saviesa popular no tingués clar que sempre plou sobre mullat); o com els demòcrates que anteposen les lleis a la voluntat popular.

¿"Crueltat" i "depressió" a l'escola catalana?

Llegeixo a twitter que la periodista Cristina López Schlichting diu a Tele 5 que hi ha "crueltat" a l'escola catalana amb els nens castellanoparlants, que són obligats a seguir les classes en català. Una carta al director a El periódico ens demana que fem l'esforç d'imaginar la "frustració" d'un nen que, a l'escola, no entén el que li expliquen. Un diputat de C's es pregunta quantes "depressions" infantils no deuen ser causades per l'exigència d'usar el català a l'escola...
El català deu ser una llengua excepcionalment feridora per la seva fonètica, sintaxi, morfologia..., perquè ningú no es preocupa pels nens catalanoparlants que, si un de castellanoparlant -o els seus pares, més aviat- ho demana, hauran d'aprendre en castellà. Ni pels nens marroquins, xinesos, russos, anglesos, italians..., que, fills d'immigrants, han d'aprendre en castellà a qualsevol racó d'Espanya. Tampoc no és una mancança dels nens castellanoparlants que el fa especialment sensibles a la immersió lingüística, perquè és només a Catalunya que es frustren i deprimeixen: no em consten trastorns de fills d'immigrants espanyols o sud-americans a França, Alemanya, Italià, Anglaterra o els Estats Units. Jo mateix tampoc no recordo haver caigut en la depressió quan vaig rebre tot l'ensenyament en castellà (però em reconec un alta insensibilitat).
Deixant de banda les ironies, és cert que l'èxit de la immersió lingüística depèn de l'ambient que envolta el nen o nena, però també hi influeix que a casa sigui percebuda com una oportunitat i, per tant, apreciada. I potser d'aquí pateix la bèstia: molts pares i mares castellanoparlants, la immensa majoria, s'adonen que, si els seus fills aprenen català, se'ls ajuda a estimar el país on viuen, se'ls fa més receptius a les noves cultures, se'ls obren portes i se'ls fa més intel·ligents, si més no a l'hora d'aprendre terceres i quartes i cinquenes llengües; però és veritat que n'hi ha alguns -no gaires-que perceben l'obligació d'aprendre el català com una nosa que cal suportar i uns altres-encara menys-, que la viuen com una agressió intolerable.
I el més trist de tot plegat és que aquest darrer pensament ha estat atiat, sovint activament però sempre per inhibició, pels polítics i "opinadors" hispans. Han passat anys de Transició i de Democràcia sense que ningú fes res per convertir Espanya en un país veritablement plurilingüe, començant pels passaports o les institucions -el Parlament en primer lloc- i acabant pels mitjans de comunicació i les escoles i universitats (no pas les catalanes, que ja ho són, sinó les de tot l'estat). Però ni ha interessat ni interessa, i encara  que en en el futur interessés crec que s'ha fet tard: ¿quants decennis de pedagogia caldrien per desfer els prejudicis amb què la catalanofòbia ha impregnat tanta gent a Espanya i a Catalunya mateix?