Josep Fontana és entrevistat a El Periódico d'avui (3/03/13) a propòsit de la publicació d'un nou llibre que, en la línia de l'important Pel bé de l'imperi (2011), qüestiona radicalment el sistema políticoeconòmic liberal-capitalista.
Des d'un perspectiva força pessimista ens intenta convèncer que el sistema globalitzat ens aboca a un futur en què la majoria serem menys lliures i més pobres mentre que un minoria cada vegada serà més poderosa i més rica. Entenc aquest pessimisme com una invitació a la mobilització, a no acceptar passivament, com anyells camí de l'escorxador, el futur apocalíptic que pronostica.
Per això em sobta que, en preguntar-li ben al final de la llarga entrevista pel moviment independentista, respongui amb un conformisme submís: els qui advoquen per la independència enreden la població amb una "fantasia xinesa" fent-nos creure que serà un camí de roses i que les traves que posi Espanya seran superades amb l'ajuda d'Europa. Dit així és veritat: l'independentisme seria una faula per a il·lusos. Ara, no sé si algú ha dit que el procés sobiranista sigui fàcil i còmode, però per descomptat que qui té dos dits de front no ho pot pensar: serà un camí aspre i costerut. Però no per això hem d'estar-nos de transitar-lo, si creiem que hi tenim dret i que al final ens portarà a un país millor.
És veritat que no hem d'esperar que Europa ens aculli amb els braços oberts i és veritat també que la majoria d'independències recents s'han cobrat un cost en vides humanes (moltes a Croàcia i Bòsnia; gairebé cap a Eslovènia o les repúbliques bàltiques). Però el determinant és, com diu Martí Anglada, tenir "amics" en aquest procés, disposar de països, com més importants millor (EUA, Alemanya, França, Anglaterra) que en el moment de fer el pas parin els peus a Espanya, tret que, com va passar a la República Txeca i Eslovàquia, la separació sigui consensuada i pacífica.
Per aconseguir això últim i, si no pot ser, allò primer, cal convèncer Espanya o, si no pot ser, Europa i els EUA, que la separació de Catalunya no els suposarà cap problema i potser fins i tot els reportarà algun benefici: és en aquesta línia que hem d'esmerçar esforços. Crec que és un error que ens enroquem en la llista de retrets a Espanya que ens han dut fins aquí (que hi són, i molts): hauríem de fer l'esforç d'insistir en el guanys (socials, polítics, psicològics) i de minimitzar les pèrdues (econòmiques) que li suposaria la nostra independència. I igualment amb Europa i EUA: si el balanç de guanys i pèrdues no els és positiu, ho tenim pelut.
