Estic força d'acord amb Vicenç Villatoro (Ara, 13/02/13), i ja ho he dit en alguna altra entrada: la independència no ens ha de lligar de mans, sinó al contrari, ha de permetre'ns anar construint el país que la majoria dels catalans vulguem en cada moment; per tant, la Catalunya independent no ha de ser, a priori, un país amb impostos baixos o impostos alts, que aposti decididament per les energies renovables o continuï aferrat als combustibles fòssils, que tingui una o una altra política educativa, d'immigració, laboral, comercial o empresarial: això ho haurem d'anar decidint els catalans en cada moment de la manera que la nostra futura constitució estableixi (per mitjà sobretot dels polítics que ens representin, o donant més pes a les consultes i referèndums, a l'estil suís).
Diu Villatoro, raonablement, que seria un error voler només la independència si l'estat que immediatament en naixerà és el que a mi m'agradaria que fos: encara que no ho sigui d'entrada, la independència sempre serà una bona eina per lluitar democràticament perquè ho arribi a ser.
Ara, em sembla que sí que esvairia alguns dubtes i pors que ens sobrevindran (o amb què ens bombardejaran) que els partits polítics actual definissin la seva posició sobre alguns temes bàsics i transversals que hauran de definir el nou estat (i no cal que tots els partits polítics en pensin el mateix, però sí que la ciutadania puguem anar preveient què en poden opinar les majories que probablement gestionaran en un primer moment l'Estat Català). Penso, per exemple, que estaria bé esvair dubtes sobre si la Catalunya independent posaria algun impediment perquè els catalans que ho volguessin poguessin gaudir de la doble nacionalitat, catalana i espanyola (al marge que després Espanya ho permetés o no); o sobre el paper que tindrien en la futura Catalunya el castellà i el català: ¿en quines feines podria ser obligatori el coneixement del català?: ¿en totes?, ¿en cap?, ¿només per als funcionaris?, ¿per a tots o només per als qui tractin amb la ciutadania?, ¿per als dependents?...; o sobre l'encaix internacional de Catalunya (al marge que Europa ens admeti o no, ¿quins partits sol·licitaran, per exemple, l'ingrés a la Unió Europea?).
A mi em sembla que una resposta assenyada a aquests i altres dubtes legítims seria un bon antídot per a les pors que. de bona fe, ja existeixen i que, amb més mala fe, es propagaran cada vegada més (vegeu, per exemple, el comentari que he fet fa poc a un article de Santiago Roncagliolo a El País semanal).
dimecres, 13 de febrer del 2013
dilluns, 11 de febrer del 2013
L'unionisme democràtic, però irracional, de Santiago Roncagliolo
El País continua la seva incansable campanya contra l'independentisme català acollint opinions progressistes i, si més no aparentment (vegeu el comentari que vaig sobre l'últim article que hi ha publicat Javier Cercas) democràtiques.
de Santiago Roncagliolo (El país semanal, 10/02/13) no ho són només aparentment, ho són de debò. Per això, reconeix com n'és de ridícula, des del punt de vista democràtic, el "no del PP al dret de decidir" o la pretensió que la Constitució estigui per damunt de la voluntat popular o que tots els espanyols decideix sobre la nacionalitat dels catalans.
Ara bé, dit això i acceptat que, des del punt de vista democràtic, un referèndum a Catalunya és inevitable, argumenta per què ell hi votarà que no. En primer lloc, diu que ho farà per raons pràctiques i personals. Aquestes últimes, que jo en diria emocionals, són lícites, però qüestionables: diu que li sabria greu que hi hagués fronteres entre parents seus de Madrid o València i la seva família de Barcelona, que tinguessin nacionalitats diferents; però ell mateix és peruà i bé deu tenir família al Perú, i que hi hagi fronteres entre Perú i Espanya no els deu distanciar més que si Perú en continués sent una colònia, suposo.
Els arguments que ell en diu pràctics són fruit de la por i la propicien: ell viu de la indústria editorial, que s'arruïnaria si renunciés al mercat castellanoparlant (¿però qui ha dit que una Catalunya independent deixaria d'editar en castellà, tant per al mercat català com per a l'espanyol i l'hispanoamericà?); els seus amics castellanoparlants perdrien la feina en una Catalunya independent (¿però qui pot pensar que en un Catalunya que probablement reconeixerà el castellà com a llengua oficial, o encara que no ho fes, es pugui acomiadar algú per no parlar català?); vol que els seus fills parlin el millor castellà per tenir més oportunitats en un món globalitzat (¿però què fa pensar que a la Catalunya independent es renunciï a l'aprenentatge del castellà i de l'anglès i, si pot ser, d'altres llengües?).
Acaba planyent-se que no hi hagi partits polítics que recullin la seva actitud: respecte pel dret democràtic a decidir, suport al manteniment de Catalunya dins d'Espanya. ¿No pot ser perquè els arguments que ell esgrimeix no s'aguanten i una hipotètica votació la perdrien els partits que defensessin el no? En qualsevol cas, que els partidaris d'una Catalunya espanyola siguin tots antidemocràtics, l'haurien de fer meditar perquè els catalans tenim tantes ganes de sortir d'Espanya.
de Santiago Roncagliolo (El país semanal, 10/02/13) no ho són només aparentment, ho són de debò. Per això, reconeix com n'és de ridícula, des del punt de vista democràtic, el "no del PP al dret de decidir" o la pretensió que la Constitució estigui per damunt de la voluntat popular o que tots els espanyols decideix sobre la nacionalitat dels catalans.
Ara bé, dit això i acceptat que, des del punt de vista democràtic, un referèndum a Catalunya és inevitable, argumenta per què ell hi votarà que no. En primer lloc, diu que ho farà per raons pràctiques i personals. Aquestes últimes, que jo en diria emocionals, són lícites, però qüestionables: diu que li sabria greu que hi hagués fronteres entre parents seus de Madrid o València i la seva família de Barcelona, que tinguessin nacionalitats diferents; però ell mateix és peruà i bé deu tenir família al Perú, i que hi hagi fronteres entre Perú i Espanya no els deu distanciar més que si Perú en continués sent una colònia, suposo.
Els arguments que ell en diu pràctics són fruit de la por i la propicien: ell viu de la indústria editorial, que s'arruïnaria si renunciés al mercat castellanoparlant (¿però qui ha dit que una Catalunya independent deixaria d'editar en castellà, tant per al mercat català com per a l'espanyol i l'hispanoamericà?); els seus amics castellanoparlants perdrien la feina en una Catalunya independent (¿però qui pot pensar que en un Catalunya que probablement reconeixerà el castellà com a llengua oficial, o encara que no ho fes, es pugui acomiadar algú per no parlar català?); vol que els seus fills parlin el millor castellà per tenir més oportunitats en un món globalitzat (¿però què fa pensar que a la Catalunya independent es renunciï a l'aprenentatge del castellà i de l'anglès i, si pot ser, d'altres llengües?).
Acaba planyent-se que no hi hagi partits polítics que recullin la seva actitud: respecte pel dret democràtic a decidir, suport al manteniment de Catalunya dins d'Espanya. ¿No pot ser perquè els arguments que ell esgrimeix no s'aguanten i una hipotètica votació la perdrien els partits que defensessin el no? En qualsevol cas, que els partidaris d'una Catalunya espanyola siguin tots antidemocràtics, l'haurien de fer meditar perquè els catalans tenim tantes ganes de sortir d'Espanya.
dissabte, 9 de febrer del 2013
De facto, ja no som espanyols
Els catalans tenim una llengua diferent, una història particular, uns costums propis... però sobretot sovint no coincidim en el model de país que volem.
La majoria de catalans considerem que el toros són una pràctica bàrbara, doncs els espanyols ens els imposen.
Fa anys que els catalans votem gairebé unànimement partits que defensen el nostre model escolar i, en particular, l'ús que si fa de les llengües. Doncs els espanyols ens el volen canviar.
Que els catalans volem que es recaptin diners amb determinats impostos: ens els prohibeixen.
Que ens agraden més uns horaris comercials determinant: no tinguis por, que Espanya en voldrà uns altres.
Que necessitem el corredor mediterrani, doncs ens l'endarrereixen.
Que necessitem un aeroport internacional potent: ni parlar-ne.
Etc., etc., etc.
No entenc com encara queda algun català que no vegi que, si gairebé de forma sistemàtica i en els temes més diversos, l'estat espanyol legisla de manera diversa a com ho fem els catalans és perquè tenim una percepció diferent de com volem que sigui la nostra societat: som una altra nació
La majoria de catalans considerem que el toros són una pràctica bàrbara, doncs els espanyols ens els imposen.
Fa anys que els catalans votem gairebé unànimement partits que defensen el nostre model escolar i, en particular, l'ús que si fa de les llengües. Doncs els espanyols ens el volen canviar.
Que els catalans volem que es recaptin diners amb determinats impostos: ens els prohibeixen.
Que ens agraden més uns horaris comercials determinant: no tinguis por, que Espanya en voldrà uns altres.
Que necessitem el corredor mediterrani, doncs ens l'endarrereixen.
Que necessitem un aeroport internacional potent: ni parlar-ne.
Etc., etc., etc.
No entenc com encara queda algun català que no vegi que, si gairebé de forma sistemàtica i en els temes més diversos, l'estat espanyol legisla de manera diversa a com ho fem els catalans és perquè tenim una percepció diferent de com volem que sigui la nostra societat: som una altra nació
Cercas és de lletres, però espanyol
Torno a parlar de Javier Cercas a El País. Això meu no és obsessió, ho juro, però, quan ja fa temps que el conec i reconec com a grandíssim escriptor, des que l'independentisme s'ha desacomplexat, l'estic descobrint també com un grandíssim trampós.
En l'article de diumenge passat (03/02/13), "Usurpar la democracia", arriba a extrems paranoics. Segons ell el "dret a decidir" democràtic ha estat "usurpat" i desfigurat pels independentistes fins a identificar-lo amb la independència mateixa, quan el "dret a decidir" democràtic és "dret a decidir el que em permet decidir la llei" i posa exemples tan clarificadors com que un no pot decidir saltar-se o no saltar-se un semàfor.
Amb tot, es veu obligat a acceptar que, si es demostrés inequívocament que una àmplia majoria de catalans volem decidir sobre la independència, se'ns hauria de permetre. I tot seguit comencen els jocs de mans: primer, confon els que volen decidir sobre la independència amb els que volen la independència (Cercas està clar que no, ¿però no hi pot haver no independentistes que voldrien comprovar en un referèndum quants pensen com ells?), i tot seguit comença a fer numerologia ficció i comptar independentistes al Parlament de Catalunya: només ho són inequívocament els d'ERC i la CUP; de CiU, posem la meitat (¿per què la meitat?, ¿a ull?); conclusió un 37% del Parlament vol usurpar la democràcia obligant a votar sobra la independència de Catalunya.
Però senyor Cercas: CiU es va presentar a les eleccions, com ICV, amb un programa que deia inequívocament que plantejaria una consulta sobre la independència; ¿la gent que la va votar no ho sabia?, ¿es van confondre?, ¿els van enganyar? No fer la consulta que apareixia en el programa electoral, ¿no seria "usurpar la democràcia"?
Això sense comptar que el PSC també parlava del dret a decidir, això sí sotmetent-lo al marc legal espanyol. Però ¿és impensable que hi hagi cap votant del PSC que voldria que el marc legal espanyol canviés per facilitar el referèndum?
L'única manera de saber del cert quants catalans volem exercir el dret a decidir és comptant els votants dels partits que en el seu programa electoral el proposaven, que són molt més que el 37% que compta el senyor Cercas, tants que representen més del 60% del Parlament de Catalunya.
I, si realment som tan pocs com diu el senyor Cercas, acatarem democràticament la voluntat de la majoria dels nostres conciutadans. Però, si Cercas hagués fet malament els números i resulta que els qui volem la independència de Catalunya som més, suposo que no s'hauria d'usurpar la democràcia, oi?
En l'article de diumenge passat (03/02/13), "Usurpar la democracia", arriba a extrems paranoics. Segons ell el "dret a decidir" democràtic ha estat "usurpat" i desfigurat pels independentistes fins a identificar-lo amb la independència mateixa, quan el "dret a decidir" democràtic és "dret a decidir el que em permet decidir la llei" i posa exemples tan clarificadors com que un no pot decidir saltar-se o no saltar-se un semàfor.
Amb tot, es veu obligat a acceptar que, si es demostrés inequívocament que una àmplia majoria de catalans volem decidir sobre la independència, se'ns hauria de permetre. I tot seguit comencen els jocs de mans: primer, confon els que volen decidir sobre la independència amb els que volen la independència (Cercas està clar que no, ¿però no hi pot haver no independentistes que voldrien comprovar en un referèndum quants pensen com ells?), i tot seguit comença a fer numerologia ficció i comptar independentistes al Parlament de Catalunya: només ho són inequívocament els d'ERC i la CUP; de CiU, posem la meitat (¿per què la meitat?, ¿a ull?); conclusió un 37% del Parlament vol usurpar la democràcia obligant a votar sobra la independència de Catalunya.
Però senyor Cercas: CiU es va presentar a les eleccions, com ICV, amb un programa que deia inequívocament que plantejaria una consulta sobre la independència; ¿la gent que la va votar no ho sabia?, ¿es van confondre?, ¿els van enganyar? No fer la consulta que apareixia en el programa electoral, ¿no seria "usurpar la democràcia"?
Això sense comptar que el PSC també parlava del dret a decidir, això sí sotmetent-lo al marc legal espanyol. Però ¿és impensable que hi hagi cap votant del PSC que voldria que el marc legal espanyol canviés per facilitar el referèndum?
L'única manera de saber del cert quants catalans volem exercir el dret a decidir és comptant els votants dels partits que en el seu programa electoral el proposaven, que són molt més que el 37% que compta el senyor Cercas, tants que representen més del 60% del Parlament de Catalunya.
I, si realment som tan pocs com diu el senyor Cercas, acatarem democràticament la voluntat de la majoria dels nostres conciutadans. Però, si Cercas hagués fet malament els números i resulta que els qui volem la independència de Catalunya som més, suposo que no s'hauria d'usurpar la democràcia, oi?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)