Tots els que ens considerem demòcrates entenem que és necessari l'imperi de la llei; l'alternativa al "contracte social" és la llei del més fort. Ara, també creiem que la sobirania emana del poble i que el legislador només està legitimat si legisla en nom del poble que representa.
Per això té raó Pere Navarro (entrevistat per Mònica Terribas a l'Ara del 15/12/12) quan diu que el poble té dret a rebel·lar-se davant les lleis promulgades per un règim dictatorial, perquè no responen a la sobirania popular. Però s'equivoca quan diu que només els règims dictatorials justifiquen la insubmissió, perquè hi ha com a mínim un altre tipus de règims que, fins i tot essent democràtics, legislen al marge -o en contra- dels interessos d'una part del seus súbdits, : els règims colonials.
¿O és que Pere Navarro considera que era il·legítima la desobediència pacífica que encapçalava Gandhi perquè Gran Bretanya era un país democràtic? ¿O considera il·legítima la lluita Palestina contra el democràtic Israel? Si el Marroc fos més democràtic, ¿deixaria, segons Navarro, de ser legítima la lluita saharaui?
Espanya fa temps que legisla contra conscientment contra els interessos de la immensa majoria de catalans, expressats democràticament a través dels partits polítics que els representen, si més no en matèria fiscal, d'infraestructures i ara educativa. A mi em sembla més que legítim desobeir aquelles lleis que un poble aliè dicta contra la voluntat i els interessos del meu.
dissabte, 15 de desembre del 2012
diumenge, 9 de desembre del 2012
Propostes per a una constitució catalana (1): la nacionalitat catalana
Em sembla que, per engrescar la concurrència, va tocant de fer propostes en positiu de com ens agradaria que fos el país que tindrem.
Un primer tema seria el de la catalanitat: qui serà català?
Una proposta per anar fent boca: que tingui la nacionalitat catalana...
1. Tot aquell que, en el moment de ser proclamada la independència, hagi nascut a Catalunya i no hi renunciï expressament.
2. Tot aquell que, havent nascut fora de Catalunya, tingui nacionalitat espanyola i porti almenys 5 anys vivint a Catalunya i no hi renunciï expressament.
3. Tot aquell que, havent nascut fora de Catalunya, sigui fill o nét d'una persona nascuda a Catalunya i no ho sol·licite expressament, o, si és menor, ho sol·liciti el seu tutor/a legal. El menor que compleixi aquest requisit podrà renunciar o sol·licitar la nacionalitat catalana en assolir la majoria d'edat.
4. Totes les persones jurídiques, públiques i privades, que tinguin la seva seu principal a Catalunya.
5. Totes les persones jurídiques, públiques i privades, que tinguin un terç o més de la seva activitat a Catalunya.
6. Totes les persones jurídiques,públiques i privades, que, realitzant almenys un 10% de la seva activitat a Catalunya, ho sol·licitin.
En tots aquests casos res no impedirà que les persones físiques o jurídiques amb nacionalitat catalana puguin tenir-ne a més a més una altre o unes altres.
La nacionalitat catalana comportarà la vinculació als drets i obligacions que les lleis catalanes (i les internacionals que afectin a Catalunya) estableixin per als qui la ostentin.
Les persones físiques o jurídiques establertes a Catalunya o amb activitat a Catalunya que no tinguin nacionalitat catalana, tindran els drets i obligacions que per a ells estableixin les lleis catalanes (i les internacionals que afectin a Catalunya).
Un primer tema seria el de la catalanitat: qui serà català?
Una proposta per anar fent boca: que tingui la nacionalitat catalana...
1. Tot aquell que, en el moment de ser proclamada la independència, hagi nascut a Catalunya i no hi renunciï expressament.
2. Tot aquell que, havent nascut fora de Catalunya, tingui nacionalitat espanyola i porti almenys 5 anys vivint a Catalunya i no hi renunciï expressament.
3. Tot aquell que, havent nascut fora de Catalunya, sigui fill o nét d'una persona nascuda a Catalunya i no ho sol·licite expressament, o, si és menor, ho sol·liciti el seu tutor/a legal. El menor que compleixi aquest requisit podrà renunciar o sol·licitar la nacionalitat catalana en assolir la majoria d'edat.
4. Totes les persones jurídiques, públiques i privades, que tinguin la seva seu principal a Catalunya.
5. Totes les persones jurídiques, públiques i privades, que tinguin un terç o més de la seva activitat a Catalunya.
6. Totes les persones jurídiques,públiques i privades, que, realitzant almenys un 10% de la seva activitat a Catalunya, ho sol·licitin.
En tots aquests casos res no impedirà que les persones físiques o jurídiques amb nacionalitat catalana puguin tenir-ne a més a més una altre o unes altres.
La nacionalitat catalana comportarà la vinculació als drets i obligacions que les lleis catalanes (i les internacionals que afectin a Catalunya) estableixin per als qui la ostentin.
Les persones físiques o jurídiques establertes a Catalunya o amb activitat a Catalunya que no tinguin nacionalitat catalana, tindran els drets i obligacions que per a ells estableixin les lleis catalanes (i les internacionals que afectin a Catalunya).
divendres, 7 de desembre del 2012
Per què cal perseguir el català a l'escola?
No és gratuït ni visceral ni improvisat l'atac actual al català a l'escola -ni ho eren els anteriors, ni ho seran els que vindran.
El sociolingüista Albert Bastardas ho va deixar ben clar ja fa temps en diversos estudis: una llengua només pot sobreviure si és útil, si no serveix per a res els qui la parlen l'abandonaran immediatament. El català per ara és força útil i, per tant, és possible que els catalans decidim continuar-lo usant. Serveix per llegir, tant premsa com llibres com a internet, per mirar la tele o escoltar la ràdio, per anar a comprar, per parlar amb la família i els amics...; fins i tot pot anar bé per trobar segons quina feina.
Però -continuo citant A. Bastardas- l'únic que garanteix la continuïtat d'una llengua és que sigui necessària. Només si una llengua cal és segur que els seus parlant no l'abandonaran i que fins i tot hi haurà gent que l'aprendrà no pas per gust o perquè li resulta simpàtica o per convicció ideològica, sinó simplement perquè li fa falta per viure en un determinat lloc.
Actualment, mentre que el castellà és imprescindible a Catalunya (¿qui pot trobar-hi feina sense saber-lo?, ¿qui pot saber el que conté una llauna o un medicament sense llegir en castellà?, ¿quines pel·lícules podria veure al cinema o en DVD qui només sabés el català?, ¿quines revistes podria llegir?...), el català només cal per fer dues coses, que, justament, però no casualment, estan sent perseguides a ultrança per les lleis espanyoles: per esdevenir funcionari de la Generalitat o municipal i per aprovar l'ESO i el Batxillerat. Desapareguts aquests dos reductes, ja es podrà fer vida -des que neixis fins que et moris- a Catalunya sense badar boca ni parar orella en la llengua del país.
El sociolingüista Albert Bastardas ho va deixar ben clar ja fa temps en diversos estudis: una llengua només pot sobreviure si és útil, si no serveix per a res els qui la parlen l'abandonaran immediatament. El català per ara és força útil i, per tant, és possible que els catalans decidim continuar-lo usant. Serveix per llegir, tant premsa com llibres com a internet, per mirar la tele o escoltar la ràdio, per anar a comprar, per parlar amb la família i els amics...; fins i tot pot anar bé per trobar segons quina feina.
Però -continuo citant A. Bastardas- l'únic que garanteix la continuïtat d'una llengua és que sigui necessària. Només si una llengua cal és segur que els seus parlant no l'abandonaran i que fins i tot hi haurà gent que l'aprendrà no pas per gust o perquè li resulta simpàtica o per convicció ideològica, sinó simplement perquè li fa falta per viure en un determinat lloc.
Actualment, mentre que el castellà és imprescindible a Catalunya (¿qui pot trobar-hi feina sense saber-lo?, ¿qui pot saber el que conté una llauna o un medicament sense llegir en castellà?, ¿quines pel·lícules podria veure al cinema o en DVD qui només sabés el català?, ¿quines revistes podria llegir?...), el català només cal per fer dues coses, que, justament, però no casualment, estan sent perseguides a ultrança per les lleis espanyoles: per esdevenir funcionari de la Generalitat o municipal i per aprovar l'ESO i el Batxillerat. Desapareguts aquests dos reductes, ja es podrà fer vida -des que neixis fins que et moris- a Catalunya sense badar boca ni parar orella en la llengua del país.
dimarts, 27 de novembre del 2012
Millor com més clar
Ja sabem millor com és el país. Ja sabem quants votants tradicionals de CiU són sobiranistes. I tot això és bo: ja hem sentit prou els partidaris que el poble no parli perquè en sàpiga greu que ho hagi fet. Sempre són bones les votacions, perquè aclareixen, sobretot, quan el que es pregunta és prou inequívoc.
Tot i això encara queden punts foscos en la radiografia de la societat catalana que han estat les eleccions, per a mi, tres de principals: quants votants d'ICV són partidaris de la independència?, quants ho són dels que han votat el PSC?, i la més important: ¿quants del 30% d'abstencionistes votarien en un referèndum per a la independència i què votarien?
D'aquest últims, caldria ser prudents i pensar que en una consulta directa i a "sí" o "no" possiblement 2/3 votarien i ho farien majoritàriament per l'opció immobilista, la de deixar les coses com estan.
Si fos així, malgrat que les eleccions les hem guanyat de llarg els sobiranistes, és molt probable que un referèndum el perdéssim per poc.
Frustració? No, realisme i tenir clar que els partits, però sobretot la societat civil (l'ANC) hem de continuar estenent el missatge que el país només se'n sortirà essent independent i potser també començar a aclarir quina mena de país volem que sigui la Catalunya independent, per convèncer el 10% de la població que ens cal per assolir l'objectiu.
I no dubtem que la intransigència i l'anticatalanisme espanyols ens hi ajudaran!
Tot i això encara queden punts foscos en la radiografia de la societat catalana que han estat les eleccions, per a mi, tres de principals: quants votants d'ICV són partidaris de la independència?, quants ho són dels que han votat el PSC?, i la més important: ¿quants del 30% d'abstencionistes votarien en un referèndum per a la independència i què votarien?
D'aquest últims, caldria ser prudents i pensar que en una consulta directa i a "sí" o "no" possiblement 2/3 votarien i ho farien majoritàriament per l'opció immobilista, la de deixar les coses com estan.
Si fos així, malgrat que les eleccions les hem guanyat de llarg els sobiranistes, és molt probable que un referèndum el perdéssim per poc.
Frustració? No, realisme i tenir clar que els partits, però sobretot la societat civil (l'ANC) hem de continuar estenent el missatge que el país només se'n sortirà essent independent i potser també començar a aclarir quina mena de país volem que sigui la Catalunya independent, per convèncer el 10% de la població que ens cal per assolir l'objectiu.
I no dubtem que la intransigència i l'anticatalanisme espanyols ens hi ajudaran!
dijous, 22 de novembre del 2012
L'anàlisi de Vicenç Villatoro del procés cap a la independència
Avui (21/11/12) Vicenç Villatoro ha analitzat a l'Ara com preveu que creu que serà el procés que ens hauria de dur cap a la independència: 1) les eleccions del dia 25 que creen una Parlament favorable a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació; 2) un període de traves espanyoles a aquest referèndum però de suport internacional (especialment europeu) a l'expressió democràtica de la voluntat popular, però tan bel·ligerant com l'estat espanyol contra l'opció independentista; 3) celebració del referèndum i, en cas que guanyés l'opció independentista, acceptació realista i pragmàtica d'Europa de la situació.
Hi estic bàsicament d'acord, però amb un matís: la bel·ligerància internacional contra l'opció independentista no em sembla que fos unànime; ni tan sols a Europa. Als països de fora d'Europa penso que no els importaria gaire l'afebliment dels actuals estats europeus; pel que fa a la UE, serien clarament contraris a la independència catalana els actuals estats plurinacionals (Espanya, França i possiblement Gran Bretanya), però no crec que ho fos, si més no exageradament, Alemanya (força uniforme nacionalment i força interessada en l'afebliment dels altres estats grans, sobretot de França) ni els estats petits i també força homogenis, com ara Dinamarca, Holanda, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia... De fet, per a fer camí cap uns veritables Estats Units d'Europa (potser seria més exacte dir-ne Nacions Unides d'Europa) no hi hauria cap notícia millor que la fallida dels estats plurinacionals, que en són el veritable fre perquè saben que la construcció seriosa d'Europa els fa esdevenir redundants (podríem dir que tenen vocació de ser una mena de Nacions Ibèriques Unides -Espanya-, o Nacions Gal·les Unides -França-, això sí, unides per força, no de grat com les que conformarien Europa).
Una segona consideració sobre l'article de Villatoro té a veure amb el nou exercici de "numerologia ludicoindependentista" que conté: quan al·ludeix al Parlament favorable al dret a decidir que hauria de sortir de les eleccions, diu que seria òptim que la participació superés el 70%, que cresqués Convergència i que el conjunt de partits partidaris del referèndum sumés més de dos terços de la càmera. La segona condició no veig per què hauria de ser transcendent mentre creixi el conjunt dels partits sobiranistes; tot i que probablement Mas se sentiria més convençut del camí emprès si el seu partit creix, si es manté o fins i tot decreix una mica però creixen els partits encara més clarament independentistes, hauria de pensar que, si abandona aquestes posicions, el lògic seria que en les següents eleccions encara els traspassés els votants que hauria decebut. És important que el sobiranisme creixi i sigui fort, però no és imprescindible que també creixi Convergència.
Hi estic bàsicament d'acord, però amb un matís: la bel·ligerància internacional contra l'opció independentista no em sembla que fos unànime; ni tan sols a Europa. Als països de fora d'Europa penso que no els importaria gaire l'afebliment dels actuals estats europeus; pel que fa a la UE, serien clarament contraris a la independència catalana els actuals estats plurinacionals (Espanya, França i possiblement Gran Bretanya), però no crec que ho fos, si més no exageradament, Alemanya (força uniforme nacionalment i força interessada en l'afebliment dels altres estats grans, sobretot de França) ni els estats petits i també força homogenis, com ara Dinamarca, Holanda, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia... De fet, per a fer camí cap uns veritables Estats Units d'Europa (potser seria més exacte dir-ne Nacions Unides d'Europa) no hi hauria cap notícia millor que la fallida dels estats plurinacionals, que en són el veritable fre perquè saben que la construcció seriosa d'Europa els fa esdevenir redundants (podríem dir que tenen vocació de ser una mena de Nacions Ibèriques Unides -Espanya-, o Nacions Gal·les Unides -França-, això sí, unides per força, no de grat com les que conformarien Europa).
Una segona consideració sobre l'article de Villatoro té a veure amb el nou exercici de "numerologia ludicoindependentista" que conté: quan al·ludeix al Parlament favorable al dret a decidir que hauria de sortir de les eleccions, diu que seria òptim que la participació superés el 70%, que cresqués Convergència i que el conjunt de partits partidaris del referèndum sumés més de dos terços de la càmera. La segona condició no veig per què hauria de ser transcendent mentre creixi el conjunt dels partits sobiranistes; tot i que probablement Mas se sentiria més convençut del camí emprès si el seu partit creix, si es manté o fins i tot decreix una mica però creixen els partits encara més clarament independentistes, hauria de pensar que, si abandona aquestes posicions, el lògic seria que en les següents eleccions encara els traspassés els votants que hauria decebut. És important que el sobiranisme creixi i sigui fort, però no és imprescindible que també creixi Convergència.
diumenge, 18 de novembre del 2012
La trista Croàcia de Trueba
David Trueba (El País Semanal, 18/11/12) s'entristeix quan visita Croàcia: és un país empobrit, on la cultura està en crisi per la reducció del seu mercat natural, que era Iugoslàvia. No l'hi ha dit ningú però intueix que més d'un es penedeix, després de l'eufòria dels primers moments, d'haver fet el pas cap a la independència.
¡Un altre cas de periodisme de la suposició, que deu ser una epidèmia! Senyor Trueba: acaben de tancar els multicinemes del costat de casa (i no és una figura literària, es tracta del cinemes del Segle XXI de Terrassa): espero que no sigui ja per culpa de la hipòtesi d'una no sabem com de propera possible independència de Catalunya!
Que els croats van votar la independència i que la van celebrar després de costar-los una guerra sagnant són dues evidències. Si algú creu que la majoria ara voldrien fer marxa enrere i reunificar-se (jo ho dubto, malgrat els problemes econòmics i socials que segur que tenen -qui no?) caldria preguntar-los-ho amb un referèndum. Això és democràcia; la resta, no, per més "progre" i benintencionat que sigui.
¡Un altre cas de periodisme de la suposició, que deu ser una epidèmia! Senyor Trueba: acaben de tancar els multicinemes del costat de casa (i no és una figura literària, es tracta del cinemes del Segle XXI de Terrassa): espero que no sigui ja per culpa de la hipòtesi d'una no sabem com de propera possible independència de Catalunya!
Que els croats van votar la independència i que la van celebrar després de costar-los una guerra sagnant són dues evidències. Si algú creu que la majoria ara voldrien fer marxa enrere i reunificar-se (jo ho dubto, malgrat els problemes econòmics i socials que segur que tenen -qui no?) caldria preguntar-los-ho amb un referèndum. Això és democràcia; la resta, no, per més "progre" i benintencionat que sigui.
Xavier Sardà, els Mossos i TV3
No és mania personal, sinó decepció d'algú que es considera "progre" (jo) però no ho deu ser prou, quan llegeix un "progre oficial" (Sardà) i tan sovint en discrepa.
Avui tocava comentar l'actuació dels Mossos (d'Esquadra i vull pensar que no d'en Puig, com diu Sardà): a mi em sembla evident que se'n coneix actuació a Tarragona va ser desafortunada, sobretot l'atonyinament a la noia que els recriminava el cop -probablement fortuït- al nen, i espero que se'n depurin responsabilitats. Però la manca de resposta a la petició d'auxili de la Policia Nacional ja costa més d'avaluar sense conèixer els detalls i em sembla frívol fer-ho amb insinuacions: que no hauria estat socorreguts expressament per ser un cos "espanyol"; si fos així, no em semblaria bé, però en canvi sí que m'ho semblaria que es prioritzés la protecció d'altres objectius, persones i béns públics i particulars: massa sovint sospitem que la primera funció dels cossos policials és protegir-se ells mateixos i no els ciutadans i els seus béns. Per una vegada que ho fan, caldria aplaudir-ho i no pas criticar-ho.
El segon tema de Sardà és la crítica (que de vegades sembla obsessiva) de TV3 com a televisió nacionalista al servei de Convergència. Ara se li retreu que censurés les imatges de les manifestacions de la vaga general que qüestionaven la política del govern de CiU i, en per tant, de Mas. No sé si cal filar tan prim i exigir que en les imatges d'una manifestació aparegui la proporció exacta de les que realment hi havia criticant un govern o un altre, un partit o un altre. Ara, si realment no se'n veu cap que critiqués el govern de la Generalitat i n'hi havia força i, per tant, ha calgut un esforç específic de selecció de les imatges perquè no se'n veiessin, ho trobo una mala praxi informativa.
El que ja em sembla ridícul és el retret preventiu que fa Sardà a TV3 perquè probablement no investigarà els presumptes comptes de Mas i Pujol a Suïssa. Potser caldria que critiqués més aviat l'oportuna troballa dels informes en plena campanya electoral. Això del periodisme de suposició deu ser una nova branca de la professió. I d'altra banda dubto que la investigació de la corrupció política hagi de ser la principal funció del periodisme televisiu, ni tan sols públic. És més probable que correspongui a la premsa escrita, si és que encara volen reivindicar la pròpia utilitat en el món de la imatge i digital. I, per cert, ¿Sardà no és periodista i no publica a El Periódico? Doncs que posi fil a l'agulla i ho investigui i, si descobreix una trama mafiosocriminal, haurà fet un gran bé al país, que tots li agrairem. El seu article d'avui m'ha recordat l'acudit d'aquell malalt a qui el metge, després d'escoltar seriosament els símptomes que li explica, li recomana, tot preocupat, que s'ho faci mirar. Senyor Sardà, vostè que és metge, curi'ns i no demani que ho faci TV3!
Avui tocava comentar l'actuació dels Mossos (d'Esquadra i vull pensar que no d'en Puig, com diu Sardà): a mi em sembla evident que se'n coneix actuació a Tarragona va ser desafortunada, sobretot l'atonyinament a la noia que els recriminava el cop -probablement fortuït- al nen, i espero que se'n depurin responsabilitats. Però la manca de resposta a la petició d'auxili de la Policia Nacional ja costa més d'avaluar sense conèixer els detalls i em sembla frívol fer-ho amb insinuacions: que no hauria estat socorreguts expressament per ser un cos "espanyol"; si fos així, no em semblaria bé, però en canvi sí que m'ho semblaria que es prioritzés la protecció d'altres objectius, persones i béns públics i particulars: massa sovint sospitem que la primera funció dels cossos policials és protegir-se ells mateixos i no els ciutadans i els seus béns. Per una vegada que ho fan, caldria aplaudir-ho i no pas criticar-ho.
El segon tema de Sardà és la crítica (que de vegades sembla obsessiva) de TV3 com a televisió nacionalista al servei de Convergència. Ara se li retreu que censurés les imatges de les manifestacions de la vaga general que qüestionaven la política del govern de CiU i, en per tant, de Mas. No sé si cal filar tan prim i exigir que en les imatges d'una manifestació aparegui la proporció exacta de les que realment hi havia criticant un govern o un altre, un partit o un altre. Ara, si realment no se'n veu cap que critiqués el govern de la Generalitat i n'hi havia força i, per tant, ha calgut un esforç específic de selecció de les imatges perquè no se'n veiessin, ho trobo una mala praxi informativa.
El que ja em sembla ridícul és el retret preventiu que fa Sardà a TV3 perquè probablement no investigarà els presumptes comptes de Mas i Pujol a Suïssa. Potser caldria que critiqués més aviat l'oportuna troballa dels informes en plena campanya electoral. Això del periodisme de suposició deu ser una nova branca de la professió. I d'altra banda dubto que la investigació de la corrupció política hagi de ser la principal funció del periodisme televisiu, ni tan sols públic. És més probable que correspongui a la premsa escrita, si és que encara volen reivindicar la pròpia utilitat en el món de la imatge i digital. I, per cert, ¿Sardà no és periodista i no publica a El Periódico? Doncs que posi fil a l'agulla i ho investigui i, si descobreix una trama mafiosocriminal, haurà fet un gran bé al país, que tots li agrairem. El seu article d'avui m'ha recordat l'acudit d'aquell malalt a qui el metge, després d'escoltar seriosament els símptomes que li explica, li recomana, tot preocupat, que s'ho faci mirar. Senyor Sardà, vostè que és metge, curi'ns i no demani que ho faci TV3!
diumenge, 11 de novembre del 2012
Cercas és demòcrata però continua espantat
Javier Cercas hi torna a El País Semanal amb la independència. Reivindica el seu dret a estar espantat en front de la temeritat dels independentistes (ell en diu "nacionalistes catalans"), però reconeix que si la majoria de catalans volen votar si volen continuar dins d'Espanya o sortir-ne s'haurà de buscar la manera que ho puguin fer i, si volen sortir-ne, s'haurà de permetre.
Ara, diu que això cal fer-ho dins de la llei i retreu a Mas que estigui disposat a fer-ho també al marge de la llei. No sé jo veure per enlloc la disposició dels legisladors espanyols d'adaptar les lleis perquè es pugui fer; mentre s'ho van rumiant, ¿què hem de fer els catalans, segons Cercas, paciència? Estaria bé que hi posés algun termini, a aquesta paciència. I d'altra banda, ¿les úniques lleis són les espanyoles? ¿No n'hi ha d'europees? ¿I no en pot fer el Parlament Català, o és que no hi tenim els nostres representants?
Cercas espera que en les eleccions properes no siguem tants els que vulguem la autodeterminació; i, si ho som, que, quan, amb permís de la llei, el poble català triï el seu futur encara siguem menys els que vulguem la independència. Hi té tot el dret, cadascú és lliure de desitjar el que vulgui, tot i que no em queda clar el seu concepte de "majoria suficient": ¿és que la majoria per quedar-se dins d'Espanya és diferent que la necessària per sortir-ne?
I no m'agrada tampoc la comparació final de l'independentisme amb el nazisme. No és una identificació barroera, però el seu desig que els catalans no s'equivoquin a les urnes com ho van fer els alemanys als anys 30 el trobo insidiós. Potser el problema és que els catalans i els espanyols portem anys equivocant-nos al votar: començant per una Constitució tutelada pel franquisme i acabant per un PSOE i un PP que han estat pertinaçment i voluntària cecs a les necessitats dels catalans. Per cert, Cercas mateix les reconeix, si més no pel que fa a les injustícies fiscals; però no són les úniques: un Estatut votat pels catalans que ha estat burlat pel partits espanyols i el tribunals constitucional, model educatiu català contínuament qüestionat (i amb falsedats), etc.
Si els espanyols haguessin tingut més clar a qui votar i com gestionar els vots i les majories "suficients" que han tingut, potser ens mereixerien una mica de la credibilitat que no entenc que una persona intel·ligent i raonable com Cercas encara els concedeixi.
Ara, diu que això cal fer-ho dins de la llei i retreu a Mas que estigui disposat a fer-ho també al marge de la llei. No sé jo veure per enlloc la disposició dels legisladors espanyols d'adaptar les lleis perquè es pugui fer; mentre s'ho van rumiant, ¿què hem de fer els catalans, segons Cercas, paciència? Estaria bé que hi posés algun termini, a aquesta paciència. I d'altra banda, ¿les úniques lleis són les espanyoles? ¿No n'hi ha d'europees? ¿I no en pot fer el Parlament Català, o és que no hi tenim els nostres representants?
Cercas espera que en les eleccions properes no siguem tants els que vulguem la autodeterminació; i, si ho som, que, quan, amb permís de la llei, el poble català triï el seu futur encara siguem menys els que vulguem la independència. Hi té tot el dret, cadascú és lliure de desitjar el que vulgui, tot i que no em queda clar el seu concepte de "majoria suficient": ¿és que la majoria per quedar-se dins d'Espanya és diferent que la necessària per sortir-ne?
I no m'agrada tampoc la comparació final de l'independentisme amb el nazisme. No és una identificació barroera, però el seu desig que els catalans no s'equivoquin a les urnes com ho van fer els alemanys als anys 30 el trobo insidiós. Potser el problema és que els catalans i els espanyols portem anys equivocant-nos al votar: començant per una Constitució tutelada pel franquisme i acabant per un PSOE i un PP que han estat pertinaçment i voluntària cecs a les necessitats dels catalans. Per cert, Cercas mateix les reconeix, si més no pel que fa a les injustícies fiscals; però no són les úniques: un Estatut votat pels catalans que ha estat burlat pel partits espanyols i el tribunals constitucional, model educatiu català contínuament qüestionat (i amb falsedats), etc.
Si els espanyols haguessin tingut més clar a qui votar i com gestionar els vots i les majories "suficients" que han tingut, potser ens mereixerien una mica de la credibilitat que no entenc que una persona intel·ligent i raonable com Cercas encara els concedeixi.
diumenge, 4 de novembre del 2012
Manifestos federalistes sense credibilitat i a deshora
¿Tres-cents intel·lectuals espanyols federalistes? I si de la llista traiem els que deuen conèixer a casa seva, ¿quants en queden? ¿Cinquanta? ¿No hi ha més intel·lectuals a Espanya? ¿Què són tots els altres, independentistes?
Un federalisme que amb prou feines reuneix 300 intel·lectuals a Espanya ja deixi clara la seva pròpia viabilitat. I encara m'agradaria més que tots aquest intel·lectuals federalistes (¡Mario Vargas-Llosa!) detallessin què entenen per federalisme: ¿quin model de finançament trobarien just per a la Catalunya federada? ¿Quina presència haurien de tenir el català i el castellà a l'escola catalana? ¿I a l'administració de justícia? Res, això per anar fent boca...
Els federalistes de debò a Espanya es poden comptar amb els dits d'una mà i mai no han defensat Catalunya davant dels atacs, insults, tergiversacions, mentides i falsedats de què érem víctimes. ¿Ara descobreixen que són federalistes o ja n'eren a la intimitat?
I encara pitjor: aquests intel·lectuals tan federalistes i els nostres tan federalistes polítics socialistes catalans, ¿han pensat quin partit espanyol defensarà les seves posicions? ¿El PP? ¿UPyD? ¿El PSOE de les declaracions de Rubalcaba? Més enllà de la minoritària Izquierda Unida, i gràcies, no hi ha ni un federalista de debò més enllà de l'Ebre i del Cinca.
I, si n'hi ha algun que ho sigui de debò d'aquesta banda dels rius, m'agradaria que convertís el seu desig en un ni que sigui esquemàtic programa polític; per exemple: ¿quantes dècades preveuen que trigaran a convèncer el PSOE que aposti pel federalisme? I aquests PSOE hipotèticament convertit al federalisme ¿quan preveuen que tindrà majoria qualificada (¡2/3!) al parlament espanyol per modificar la Sagrada Constitució?
¡Tot plegat faria riure si no fes plorar!
Xavier Sardà se sent insultat i té por
A la contraportada d'El periódico d'avui (4/11/12), Xavier Sardà es plany que se li digui "espanyolista", cosa que li sembla un insult i que a més entén que no respon a la realitat. Sobre aquesta segona qüestió cadascú sabrà què i com se sent: no sé si "espanyolista", però segur que sí "unionista" (que de cap manera vull que prengui com un insult, sinó com la descripció del seu punt de vista a propòsit de les relacions desitjables entre Catalunya i Espanya). Quant al primer aspecte, sí que voldria remarcar la desmesurada finor d'algunes pells. Als que fa anys que ens considerem independentistes, se'ns atribuïa aquest terme amb un certa displicència, com si fóssim pel cap baix uns ingenus, més a prop de ser uns beneits, una mena d'ens que vivíem en uns núvols estratosfèrics; i ho portàvem amb resignació i bon humor. ¿És que potser hi ha idees més respectables que altres? Que cadascú sigui el que vulgui mentre ho sigui pacíficament i respectuosament, i incloc en el respecte el dret de fer recompte: perquè sí que és important saber quants som el que pensem cada cosa en cada moment, i d'això, que és un principi democràtic bàsic, vull pensar que ningú no hi estarà en contra.
Sardà, a part de sentir-se ofès, també està espantat. Diu que li fa por un procés cap al sobiranisme que no sap on ens pot portar. La por és també un sentiment ben personal i cadascú té les seves fòbies. Ara, la seva por al desconegut, al que ha de venir, m'haurà de reconèixer que és més irracional que no pas la meva: a mi el que em fa por és una Espanya que ja coneixem de sobres: que es carrega estatuts votats pel poble, que vol retallar tant com pot la presència del català a l'escola (tal com l'hem aprovat la immensíssima majoria de catalans per mitjà dels nostres representants), que no vol que l'aeroport del Prat competeixi d'igual a igual amb el de Barajas, que ha trigat el que ha trigat a comunicar Barcelona amb Madrid amb AVE (i amb França ja veurem quan ho estarà), que continua insistint en el corredor central i posant traves al mediterrani... Aquesta Espanya em fa tanta por que cada minut que trigo a fugir-ne se'm fa etern.
dimecres, 31 d’octubre del 2012
Pere Navarro i la dèria de les dimissions
Pere Navarro demana dimissions pel vídeo de la Generalitat per demanar la participació en les eleccions del 25-N. A mi tampoc no m'agrada el vídeo, que em sembla barroer i innecessari -més ben dit: innecessàries les imatges de la manifestació de la Diada que hi ha-, però en un país on no dimiteix ningú, ni per estafa provada, potser n'hi hauria prou demanant que fos retirat.
Però es veu que la rauxa per les dimissions calat en el PSC-PSOE i finalment se l'han presa seriosament: que un eurodiputat del PP demana que la Guàrdia Civil irrompi en un país perquè no s'hi pugui celebrar un referèndum els obliga a exigir la dimissió... d'una eurodiputada socialista que li demana explicacions! I l'aconsegueixen! Ja no podem dir que a la política espanyola no dimiteix ningú: s'hi pot manifestar tranquil·lament que el que li convé a Barcelona és un bon bombardeig cada 50 anys, a l'estil Espartero; es poden rebre regals i prebendes; es poden adjudicar obres, requalificar terrenys; es pot col·locar banquers amics i deixar-los fer... que no passa res. Ara, criticar que algú amenaci amb una invasió armada és intolerable, com fer vídeos electorals de gust discutible.
Però es veu que la rauxa per les dimissions calat en el PSC-PSOE i finalment se l'han presa seriosament: que un eurodiputat del PP demana que la Guàrdia Civil irrompi en un país perquè no s'hi pugui celebrar un referèndum els obliga a exigir la dimissió... d'una eurodiputada socialista que li demana explicacions! I l'aconsegueixen! Ja no podem dir que a la política espanyola no dimiteix ningú: s'hi pot manifestar tranquil·lament que el que li convé a Barcelona és un bon bombardeig cada 50 anys, a l'estil Espartero; es poden rebre regals i prebendes; es poden adjudicar obres, requalificar terrenys; es pot col·locar banquers amics i deixar-los fer... que no passa res. Ara, criticar que algú amenaci amb una invasió armada és intolerable, com fer vídeos electorals de gust discutible.
El diàleg de Vidal-Quadras
Vidal-Quadras considera que Espanya ha dialogat massa amb Catalunya i que tant diàleg ha generat més independentistes.
Seria interessant saber què entén ell per diàleg: ¿el "mando y ordeno", que deia Mas-Colell? Perquè dialogar significa intercanviar arguments i, quan els de l'altre són de pes, atendre'ls. Clar que donada la seva tendència a l'ús dels tancs i a recórrer a la Guàrdia Civil, potser sí que no fotre directament dues hòsties a qui et porta la contrària ja és dialogar...
Per això deu pensar -i ho diu- que si als catalans ens deixen continuar dialogant potser acabarem "tallant el coll" als unionistes. No, senyor Vidal-Quadras, nosaltres volem votar i, si som més, només si som més, pacíficament i democràticament, desenvolupar la nostra idea de país, un país on hi cabrà tothom.
El que no pot ser, per més que sigui el que li agrada al senyor Vidal-Quadras, és que unes idees que potser són minoritàries puguin acabar imposant-se perquè no es pot ni comprovar quanta gent hi està d'acord. ¿Perquè un demòcrata com vostè, senyor Vidal-Quadras, no deu pas considerar que el que pensa una minoria s'hauria d'imposar a l'opinió de la majoria, oi? Ni tan sols dialogadament.
Seria interessant saber què entén ell per diàleg: ¿el "mando y ordeno", que deia Mas-Colell? Perquè dialogar significa intercanviar arguments i, quan els de l'altre són de pes, atendre'ls. Clar que donada la seva tendència a l'ús dels tancs i a recórrer a la Guàrdia Civil, potser sí que no fotre directament dues hòsties a qui et porta la contrària ja és dialogar...
Per això deu pensar -i ho diu- que si als catalans ens deixen continuar dialogant potser acabarem "tallant el coll" als unionistes. No, senyor Vidal-Quadras, nosaltres volem votar i, si som més, només si som més, pacíficament i democràticament, desenvolupar la nostra idea de país, un país on hi cabrà tothom.
El que no pot ser, per més que sigui el que li agrada al senyor Vidal-Quadras, és que unes idees que potser són minoritàries puguin acabar imposant-se perquè no es pot ni comprovar quanta gent hi està d'acord. ¿Perquè un demòcrata com vostè, senyor Vidal-Quadras, no deu pas considerar que el que pensa una minoria s'hauria d'imposar a l'opinió de la majoria, oi? Ni tan sols dialogadament.
Montilla, Chacón, ja no saben el que són
Es veu que Carme Chacón ja ha decidit per la seva filla que vol que sigui espanyola. D'arguments diguem-ne al·lucinatoris sempre n'hi ha, però aquest mereix premi: ¿una mare que pateix perquè algú decideixi per la seva filla? Doncs que la deixi decidir, que és el que volem els catalans!
Si algun dia -espero que aviat- els catalans podem tenir la nostra constitució, serà -evidentment- com voldran les forces polítiques que els catalans haurem votat, però a mi m'agradaria que contemplés el dret de cada generació de revisar-la, i no solament per mitjà de majories parlamentàries sinó també a partir d'iniciatives populars: no pot ser que una Constitució de fa més de 30 anys i redactada amb l'alè de Franco al clatell ens tingui eternament segrestats!
I a sobre dient, com en Montilla, que els qui volem expressar la nostra opinió i sotmetre-la a la majoria fem com els dictadors. Així doncs, fer referèndums és propi de dictadors; ¿i no fer-ne de qui és propi?, ¿de demòcrates?
El més trist de tot aquest ridícul és que qui el fa hagi estat president de la Generalitat, perquè n'esquitxa la institució (i no és cap consol que facin un ridícul semblant president i expresident espanyols: a mi el que m'amoïna són les institucions del meu país).
Si algun dia -espero que aviat- els catalans podem tenir la nostra constitució, serà -evidentment- com voldran les forces polítiques que els catalans haurem votat, però a mi m'agradaria que contemplés el dret de cada generació de revisar-la, i no solament per mitjà de majories parlamentàries sinó també a partir d'iniciatives populars: no pot ser que una Constitució de fa més de 30 anys i redactada amb l'alè de Franco al clatell ens tingui eternament segrestats!
I a sobre dient, com en Montilla, que els qui volem expressar la nostra opinió i sotmetre-la a la majoria fem com els dictadors. Així doncs, fer referèndums és propi de dictadors; ¿i no fer-ne de qui és propi?, ¿de demòcrates?
El més trist de tot aquest ridícul és que qui el fa hagi estat president de la Generalitat, perquè n'esquitxa la institució (i no és cap consol que facin un ridícul semblant president i expresident espanyols: a mi el que m'amoïna són les institucions del meu país).
Numerologia recreativoindependentista
¿Calen 3/4 del Parlament perquè el sobiranisme es pugui considerar fort? ¿I si són 3/5? ¿I si són 2/3? Quina ximpleria! El que cal és que tots els que volem exercir el nostre dret a decidir anem a votar; l'opció que ens sembli millor, sense fer gaires càbales, però que anem a votar, que no es perdi ni un vot, perquè els unionistes hi aniran tots, en podem estar ben segurs, com sempre fan les dretes (i no vull dir que tots els unionistes en siguin, de dretes).
Després de les eleccions ja hi haurà temps de fer valoracions d'uns resultats que poden ser bons, excel·lents o extraordinaris, però segur que no seran dolents: sembla que sempre ens haguem de demostrar alguna cosa per endavant (¿o és que ja estem preparant el terreny per tenir excuses? Duran, segur; però penso que no és el cas ni de Villatoro ni de Cardús).
diumenge, 28 d’octubre del 2012
La perplexitat de Cercas i la por a la independència
Javier Cercas ha publicat avui un article a El País Semanal, "La perplejidad catalana", reflexionant sobre el procés cap a la independència que s'està produint a Catalunya (el podeu veure reproduït, per exemple, aquí).
Cercas no és un anticatalà (ni de bon tros), ni un feixista (gens), ni un espanyolista recalcitrant (de fet al mateix article es defineix com a no nacionalista, i crec que sincerament s'hi veu); tampoc no és una persona arrauxada ni primària en els seus plantejaments i per això m'agrada llegir-lo i escoltar-lo i per això el seu article m'ha causat certa perplexitat (també la meva deu ser part de la perplexitat catalana). M'explicaré.
Diu Cercas que ell creu en la democràcia i li agrada perquè és un sistema polític gens donat a l'aventura i que ell, en política, el que menys vol són les sorpreses, els riscos i les improvisacions. Ara, si és així de demòcrata, i em consta que ho és, em sorprèn que no s'entusiasmi amb allò que és la base primera de la democràcia: saber i respectar l'opinió del poble. ¿Hi pot haver res més democràtic que un referèndum?
La segona cosa que em sorprèn del seu article és una afirmació tan taxativa que esdevé falsa, i ell no hi té gens de tendència a les simplificacions: diu que se sorprèn (ell també) que els polítics catalans insisteixin en el caràcter pacífic que vol tenir el procés d'autodeterminació català, perquè -continua dient- aquests processos mai no han estat pacífics. És veritat que no sempre ho han estat, i tenim el record recent de les traumàtiques guerres dels balcans o del llarguíssim conflicte armat al Sudan, però també tenim, i potser són més, els casos d'Eslovènia i Eslovàquia, de les repúbliques soviètiques... i segur que seran pacífiques, si es produeixen, les independències de Quebec o Flandes o Escòcia. Potser Cercas volia dir que se li fa inimaginable un procés pacífic cap a la independència a Espanya, i això podria ser, però no pas per culpa dels catalans. Espero que no, que, a l'Europa del segle XXI, ni tan sols a Espanya pugui ser violent un procés d'autodeterminació, però justament aquesta por és per a mi un argument de pes per voler la independència: ¿quin demòcrata voldria viure en un país on l'exercici d'un dret fonamental pot generar la reacció violenta de l'estat mateix?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)