Si TV3 no el pot emetre, ho farem nosaltres...

Terceres vies... mortes

M'alegro que el ministre Luis de Guindos s'hagi adonat que a Catalunya hi ha desafecció. Ha necessitat dues manifestacions multitudinàries i una via catalana, però val més tard que mai. A més, ha manifestat l'interès del govern espnayol a negociar. Llàstima que de moment no es noti, però suposo que sí que es farà córrer alguna proposta més o menys concreta després de les eleccions europees. Tot plegat imagino que ha fet salivar de plaer els -i les- Durans, Navarros, Riveras i Sánchez-Camachos.
El problema és que el govern espanyol, a més de millores concretes -suposo que pensa en el finançament i alguna cosa sobre llengua-, a d'oferir credibilitat -que hi hagi catalans disposats a creure que les propostes no són un nou engany com totes les anteriors, començament per la Constitució i acabant per l'Estatut-. I això passa perquè l'oferta inclogui el reconeixement del dret a decidir. Si es vol, ajornada, però la garantia que, si el nou finançamet i el respecte per la identitat catalana renovat no convencen d'aquí un temps els catalans, ja no se'ls discutirà el dret a autodetermimar-se. I no crec que de cap manera aquest reconeixement entri en els plans de govern ni  d'oposició espanyols, cosa que mata les terceres vies abans de néixer.
(Això a banda que a molts ens sembla que la independència és imprescindible i urgent perquè cap oferiment espanyol no serà suficient: en matèria de finançament, no n'hi hauria prou ni tan sols amb una solució similar al concert basc si no inclou la capacitat de gestionar sense límitacions infraestructures bàsiques com ara ports, aeroports i corredor mediterrani, la política energètica...; i en matèria de la identitat, caldria la transformació de l'estat en veritablement plurinacional, a la Suïssa, amb l'ús del català en totes les institucions espanyoles i l'obligació que tots els espanyols coneguin almenys dues llengües nacionals, per exemple).

Identitats múltiples i radicalitat democràtica

Ahir (2/03/14) Toni Soler parlava de la necessitat que el nou Estat Català que molts volem garanteixi, més que no pas l'Estat Espanyol actual, el respecte a les identitats múltiples de tants catalans. Hi estic totalment d'acord.
Per a molts va arribant el moment de començar a pensar que ens podria oferir la Catalunya indenpendent que no tenim ara. Molts vodríem una Catalunya solidària i socialment compromesa amb els més desvalguts, però no em sembla que això hagi de ser una exigència: no estic d'acord amb els que diuen que només volen la independència si garanteix aquest benestar per a tothom: ¿és que potser ens el garanteix o el fa més probable continuar dins d'Espanya?
El que sí que ha de garantir el nou Estat Català és la radicalitat democràtica: la Catalunya independent ha de ser com vulgui la majoria dels catalans (i jo espero -però no exigeixo- que la majoria de catalans destigem un país socialment just i solidari).
La radicalitat democràtica, per mi, inclou també un respecte escrupolòs -que l'Estat Espanyol menysté contínuament-pels drets de les minories.  Per això, caldria que els partits que, més enllà del dret a decidir, creuen que Catalunya ha d'esdevenir independent fossin capaços, si no d'eleborar un projecte de Constitució catalana -això ho hauria de fer una primera assemblea constituent elegida democràticament-, sí almenys de consensuar aquells mínims irrenunciables comuns del nou estat: no sé com serà la nova constitució perquè això dependrà dels programes dels partits que l'elaborin, però sí que caldria que quedessin clars els mecanismes democràtics per a poder-la modificar o exigir-ne la ratificació perquè sempre s'hi continués sentint identificada la majoria de catalans d'arreu de Catalunya i no esdevingués una llosa per a cap català com ho és la Constitució Espanyola; que garantís el respecte de les minories identitàries i lingüístiques i que garantís el dret d'audeterminació (que establís unes condicions -territorials, demogràfiques, cronològiques...- perquè els ciutadans del nou estat o una part d'ells poguessin replantejar-se la seva adscripció a un altre estat).
A mi em vindria de gust pertànyer a un estat així, encara que d'entrada la majoria dels catalans no el volguessin ben bé com a mi m'agradaria.

Joan Majó i les balances fiscals

En un article a l'Ara d'ahir (14/02/14) Joan Majó interpetava -en la línia en què ho vam fer nosaltres en una entrada anterior- les reflexions d'Antoni Castells sobre les balances fiscals, que li semblaven aclaridores.

Al final, però, venia a dir que tots els mètodes d'anàlisi són vàlids però responen preguntes diferents (és veritat) i acabava reclamant més i millor informació. D'acord, però em sembla que amb la que tenim ja podem arribar a algunes certeses:

1) Ara els catalans ens endeutem CADA ANY per força (ho decideixen a Madrid) en 16.000 MILIONS d'euros, dels quals A CATALUNYA NO SE N'INVERTEIX NI UN (flux monetari neutralitzat). És més, dels que paguem en impostos 1.000 milions anuals tampoc no s'inverteixen aquí (flux monetari sense neutralitzar).

2) Quan serem INDEPENDENTS és veritat que ens haurem d'endeutar per pagar determinats serveis (flux de benefici) però podrem decidir quins (exèrcit no?, ambaixades sí?, infraestructures sí!!) i en quina quantitat (¿calen ambaixades en palauets i amb catifes perses i coberteria de plata?) i TOT EL QUE ENS ENDEUTEM HO GASTAREM AQUÍ i el nostre PIB serà més alt.

Sí que m'agradaria que els partits independentistes consensuessin si més no una part de les inversions que faríem prioritàriament en ser independents (tindrem exèrcit?, quant gastarem en ambaixades?, quines infraestructures -corredor mediterrani, accessos a port i aeroport, rodalies...- farem o millorarem immediatament?) i ens ho expliquessin.

Els unionistes no cal que ens expliquin res perquè ja fa anys que ho veiem.

Federalisme? Què vol dir i per quan, com a molt tard?

Deia en una entrada anterior que un federalista o un confederalista sincers haurien de reconèixer que en el context espanyol l'única via possible cap a l'Estat federal o confederal és passant primer per la independència i negociant després com a iguals amb l'Estat espanyol un hipotètic reingrés.

Aquest mateix federalista o confederalista sincer que reclama, amb raó, als independentistes alguna concreció de com podria ser la Catalunya independent (políticament, socialment i econòmicament), hauria d'oferir alguna concreció semblant. En aquest Estat espanyol federal o confederal, ¿quin finançament hauria de tenir Catalunya?, ¿quin paper hi hauria de tenir el català?, ¿i els nostres mitjans de comunicació?; ¿i la nostra escola, com hauria de ser? I igual d'important: ¿en quin termini s'haurien d'assolir aquests objectius?, ¿en cinc anys?, ¿en deu anys?, ¿en quinze?

El federalisme o confederalisme començarien a tenir alguna credibilitat si adquirissin el compromís que si l'Estat espanyol no canvia en la línia que ells reclamen en un termini donat es decantarien per la independència; si no, deixen de ser alternatives polítiques per esdevenir només desitjos.

Les relacions perilloses de Joan (Juan) Rosell

No és cap novetat que Joan Rosell, el president de la CEOE, estigui amoïnat per les conseqüències econòmiques (no sabem si per al país o per a la butxaca d'algun gran empresari) de la independència.
Entenc que als empresaris catalans els preocupi el boicot dels seus productes a Espanya, però, com que això no es resoldrà encara que siguem bons i renunciem a la independència (el boicot tornarà per qualsevol llei que fem que no els agradi prou, qualsevol declaració que els molesti...), val més que vagin pensant en mercats complementaris més sòlids.
Una altra cosa és que l'amoïnin també les "destrosses" que pot fer la independència en les relacions personals. Ell deu tenir força, i bones, relacions personals amb molts espanyols, però deuen ser alhora bastant fràgils si les pot malmetre la independència de Catalunya: les relacions familiars de tants catalans amb tants familiars i amics seus de tants llocs d'Espanya no crec que es vegin -gaire- afectades pel fet que el territori on viu la persona que aprecies canviï els seu estatus jurídic: ¿vol dir que si, en comptes d'haver vingut a Catalunya, que estava dins d'Espanya, haguessin emigrat a Suïssa, posem per cas, els haurien estimat menys?
D'altra banda, si per ser "apreciats" per algú hem de renunciar a ser com som perquè, si no, se sent molest, no sé si val la pena cultivar gaire aquesta estimació. Molts catalans -almenys jo- estem bastant tips d'haver de demanar disculpes per ser-ho. Les bones relacions que es mantenen només si actues com l'altre vol no són d'amistat sinó d'abús i submissió.

El "carinyo" de David Trueba

Sempre és d'agrair que et diguin que t'estimen. Sempre ve més de gust que no pas que t'insultin -cosa a la qual els catalans estem prou acostumats.
Però potser no n'hi ha prou. Potser preferiríem que reconeguessin que tenim dret a opinar sobre el nostre futur i que, una vegada comprovada a les urnes, respectessin la nostra voluntat majoritària.
I posats a fer declaracions agrairiem que la d'amor anés acompanyada de cert compromís: la gala dels Goya, per exemple, hauria estat una tribuna immillorable perquè David Trueba, ja no dic que hagués defensat el nostre dret a decidir, sinó, almenys, ell que ens coneix tan bé, hagués fet saber a tot Espanya que a Catalunya no es vulneren els drets lingüístics de ningú, que les sentències sobre l'ensenyament del català i el catellà són una aberració... Un intel·lectual compromès no hauria de limitar-se a apel·lar a una genèrica i inconcreta estimació.
Hi insisteixo: en algun moment ens hauria agradat, hauríem agraït i potser n'hauríem tingut prou que ens entenguessin i ens respectessin; ara, si ho fan, millor, perquè el camí serà més planer, però, si no -i temo que no ho faran més enllà de proclames buides d'amor incondicional-, hem d'anar igualment a la nostra.

Si el jutge m'exigís fer el 25% de classes en castellà

Si fos director o directora d'una de les escoles que el jutge exigeix que ofereixi el 25% de classes en castellà, crec que, primer, convocaria els pares que volen que el seu fill o filla rebi una part significativa de les classes en castellà i, tot seguit, la resta de pares i mares per explicar als uns i als altres:

• que la legislació educativa, no d'Espanya, sinó de Catalunya mateix, exigeix que els alumnes de les escoles catalanes acabin l'ensenyament obligatori sent capaços d'usar amb tota normalitat el català i els castellà.
• que l'actual mètode d'immersió lingüística està assolint aquest objectiu, tal com demostren les proves externes de 6è de primària i 4t d'ESO i les proves de selectivitat: l'alumnat de Catalunya acaba els seus estudis dominant tan bé el castellà com el català, i dominant tan bé el castellà com els alumnes de qualsevol altra comunitat autònoma d'Espanya; i potser ni calen les proves externes: els pares mateixos saben que els seus fills usen el castellà almenys tan bé com el català (i possiblement millor que molts d'ells, educats en la monolingüe escola franquista).
• que de les més o menys 130 hores setmanals que els seus fills estan desperts tan sols durant 25 són a l'escola rebent classes en català; la resta estan llegint còmics, llibres i revistes probablement en castellà; mirant la televisió, si volen en castellà; jugant amb videojocs en castellà o connectats a pàgines web en castellà; mirant pel·lícules al cine o en DVD en castellà i escoltant música en castellà o en anglès; i molts d'ells parlant en castellà al carrer i a casa.
• que amb menys de les 25 hores de contacte amb el català a l'escola no em veig capaç d'aconseguir que tinguin un domini del català comparable al que podran assolir en castellà.
• i que, per tot això, perquè trairia l'objectiu que els meus alumnes aprenguin prou bé totes dues llengües, no puc complir el que demana el jutge.

Ara, com que no sóc cap d'aquests directors o directores i com que les pressions -fins i tot penals- que és capaç d'exercir l'Estat poden arribar a ser terribles, puc entendre qualsevol decisió que prenguin, sobretot si no tenen el suport absolut i explícit no solament de la Generalitat, sinó també dels pares i mares dels alumnes de la seva escola.

Els matisos -importants- d'Antoni Castells sobre les balances fiscals

Trobo molt instructiu l'article que a l'Ara d'avui -2 de febrer de 2014- resumeix el pensament de l'exconseller Antoni Castells sobre les balances fiscals.

M'ha resultat aclaridor pel matisos i -em sembla- pel realisme: els diferents mètodes de càlcul de les balances fiscals són vàlids però orienten sobre qüestions diferents. 

El del flux monetari sense neutralitzar ens diu quants diners efectius tindria la Generalitat per fer els seu pressupostes, que vénen a ser el mateix que té ara o una mica més, perquè la diferència entre el que els catalans paguem d'impostos i el que l'Estat gasta o transfereix a Catalunya és nul·la o només una mica favorable a l'Estat; ara, si ens endeutéssim en la mateixa proporció que ho fa actualment Espanya (flux monetari neutralitzat), la Generalitat tindria uns 16.000 milions més cada any que no té ara (perquè l'Estat s’hi endeuta a compte dels catalans però no se'n gasta ni un cèntim a Catalunya).

El del flux de beneficis ens informa més aviat de les despeses que realment hauria d'afrontar el govern d'una Catalunya independent que ara assumeix l'Estat (ministeris, ambaixades, exèrcit, hisenda, pensions, desocupació...). És veritat que el govern català hauria de gastar en tot -o part, potser no voldríem exèrcit o tindríem menys ambaixades, o menys luxoses- això, però el PIB català seria més alt i el percentatge d'endeutament necessari menor, perquè tindríem més ocupació -funcionaris, soldats... catalans i que viurien, cobrarien i gastarien a Catalunya- i aquests serveis estarien ubicats a Catalunya, on també farien la despesa -fins i tot les ambaixades catalanes podrien comprar, si més no en part, a proveïdors catalans.

Finalment -i això ja no ho diu Castells, però ho afegeixo jo-, ara parlen -els experts de Montoro- de calcular les "balances" fiscals tenint en compte les diferències en renda per càpita de les diferents comunitats. Segons això, els catalans hauríem de rebre menys inversió de l'Estat perquè som més rics que altres espanyols -i interpreto que volen dir que podem pagar-nos en part les infraestructures amb peatges o copagar serveis com l'educació o la sanitat-. Però perquè aquest punt de vista fos fidel a la realitat caldria, pel cap baix, tenir en compte també l'IPC de cada comunitat: és possible que un treballador català de qualsevol sector guanyi més que l'equivalent d'una altra comunitat espanyola, però també és probable que amb el seu sou hagi de fer front a uns preus més elevats, cosa que ha pogut comprovar qualsevol català que hagi viatjat per Espanya i qualsevol espanyol que hagi fet turisme per Catalunya. I aquesta diferència de despeses esdevé tràgica quan un jubilat o un aturat té els mateixos ingressos a Catalunya que a qualsevol altre lloc d'Espanya.

No ens hem d'autoenganyar perdent-nos els matisos -la Generalitat no serà gaire més rica l'endemà de la independència, però Catalunya, sí-, però tampoc no hem de permetre que ens ensarronin amb mitges veritats.

Flux ¿de benefici?

Diuen -entre altres Borrell- que hem de considerar que les de les ambaixades, ministeris, Rei, AVEs de tot Espanya, autovies d'arreu, museus, televisió... també són despeses que es fan "per als catalans".
No cal que comenti gaire la qüestió de les infraestructures: de moment el que "gaudim" els catalans és un aeroport que se'ns prohibeix autogestionar -no fos cas que poguéssim competir amb Madrid en igualtat de condicions- i al qual, com al port, no arriba el tren, un corredor meditarrani que ens hem de pintar a l'oli, unes rodalies infectes, autopistes de pagament i carreteres nacionals, més que lentes, assassines.
Quant a la despesa en ambaixades, m'agradaria saber de què serveix pagar unes ambaixades tan útils per als catalans que no són capaces ni de garantir que els que viuen a l'estranger puguin votar a les eleccions del país.
Pel que fa a la cultura, si el museu del Prado és de tots els espanyols, m'agradaria saber on dormen i on mengen els milions de turistes que el visiten; i m'agradaria saber quant inverteix l'Estat en la col·leccions i la promoció dels museus ubicats a Catalunya. Per no parlar de Televisión Española, que, pagada en part pels catalans, sovint quan no ens ignora ens insulta.
Finalment, és cert que ministeris i altres agències deuen fer feines que, si fóssim independents hauríem de fer nosaltres, i, per tant, hauriem de pagar els funcionaris que les fessin. Ara, aquests funcionaris catalans treballarien i viurien a Catalunya i comprarien cotxes, menjar, roba, viatges... a Catalunya i no a Madrid, com ho fan ara: la riquesa quedaria al país.
(PS: a estats federals de debò, no la pantomima de "las autonomías", tots els ministeris i institucions no són a la capital, sinó distribuïts pel territori, justament per evitar aquest desequilibri: el tibunal constitucional alemany, per exemple, no és ni a Berlín -ni a Bonn, l'antiga capital de l'Alemanya occidental-: és a Karlsruhe).

L'únic federalisme possible: des de la independència

Sap greu que tants federalistes o confederalistes sincers s'equivoquin. El canvi de l'estructura autonòmica actual a una estructura federal o confederal d'Espanya implica un canvi de la constitució que MAI NO PODRÀ FER EL PSOE SOL: calen 2/3 del Congrés, per la qual cosa qui caldrà convèncer-ne no és el PSOE (missió difícil), sinó el PP (missió impossible).
L'única sortida realista al federalisme o confederalisme és que una vegada independents es plantegi la negociació per al reingrés federal o confederal a Espanya. M'agradaria que les forces independentistes es plantegessin, per donar veu real a aquest sector no negligible de la població catalana, el compromís que, durant la primera legislatura de la Catalunya independent, si més d'1/3 del Parlament català ho demana, es convocarà una nova consulta per preguntar als catalans si volen que s'obrin negociacions amb Espanya per a aquest hipotètic reingrés federant-nos-hi o confederant-nos-hi.

Romanços fiscals

Breument sobre la polèmica entre Borrell i Sala-Martín a propòsit de la balança fiscal entre Catalunya i Espanya: només des de la mala fe (perquè no és pas cap ignorant), Borrell pot pretendre fer passar bou per bèstia grossa: dels 80.000 milions que Espanya demana prestats cada any per funcionar (el dèficit), 16.000 els haurem de pagar els catalans, i d'aquests 80.000 milions CAP ANY se'n gasta NI UN  a Catalunya. A sobre reconeixen que dels 50.000 que es recapten a Catalunya l'any que va millor se n'hi gasten 49.000. Com deia aquell "no hase falta desir nada más".

Democràcia: la veu del poble i el respecte de la llei

És una constant del discurs unionista, que ha estat al·ludida també per Mariano Rajoy en la “convenció popular” d’aquest cap de setmana,  que no es pot identificar democràcia solament amb respecte a la veu del poble, perquè també inclou l’”imperi de la llei”, l’acceptació del marc legal vigent i dels mecanismes establerts per a modificar-lo (per mitjà de les majories en el poder legislatiu elegit per sufragi universal).

I l’hi dono la raó, però amb un matís: si la voluntat popular s’ha de sotmetre al marc legal, també cal que el marc legal, si vol ser legítim, s’adigui amb la voluntat popular.

M’explico. Sembla una evidència que en un sistema democràtic el marc legal pot allunyar-se de la voluntat popular només provisionalment, perquè unes properes eleccions corregiran la situació de manera que el nou poder legislatiu el modificarà perquè s’hi torni a correspondre. Ara, això és vàlid per a societats políticament homogènies; si no, pot donar-se el cas que la majoria d’alguns territoris legisli contra la majoria d’uns altres. Si passa només puntualment, no té més transcendència, però si és freqüent, i encara més si és flagrant, porta inevitablement al que José Montilla anomenava “desafecció”, a la sensació que com a ciutadà no et sents representat per aquell poder legislatiu, i a la necessitat de configurar-ne un d’alternatiu que realment et representi.

Què ha passat i què passa a Catalunya i a Espanya?

És veritat que la Constitució vigent va ser referendada per la majoria de catalans –dels catalans que ara tenen més de 50 anys, és clar- però amb dos matisos no negligibles: 1) l’alternativa era la continuació del franquisme, i 2) semblava possible confiar que se’n fes una lectura nacionalment generosa: les “nacionalitats” que s’hi esmenten i s’hi diferencien de les regions, per exemple, podien ser gairebé “nacions” (de fet “nacionalitats” va ser el terme que resolia el conflicte entre els qui exigien que s’hi reconeguessin les nacions no castellanes i els qui s’hi negaven); les llengües altres que el castellà es confiava que realment serien objecte d’”especial respecte i protecció”, etc.

L’operació “reformista” de Miquel Roca, que era un intent d’exportar a tot Espanya aquesta interpretació catalana de la Constitució, va fracassar clamorosament i el cafè per a tothom, primer, i la progressiva laminació de les competències catalanes, fins ara, han estat la lectura triomfant. Fins al segon intent d’operació reformista d’Espanya que va ser el nou Estatut d’Autonomia, un intent que ha fet evident que és impossible que els poders legislatiu i judicial espanyols reconeguin la voluntat popular catalana: l’Estatut aprovat pel Parlament català va ser inclementment “cepillado” pel Congrés espanyol, i la versió reduïda, tot i això votada per la majoria de catalans (i molts ja no la van votar perquè la trobaven insuficient),  va ser retallada sense pietat pel Tribunal Constitucional.

Això ha fet caure la bena dels ulls a molts ciutadans de Catalunya pel que té d’evident: els vots no solament dels parlamentaris sinó també dels ciutadans catalans són menystinguts pels poders de l’estat espanyol. I aquests ciutadans desvetllats de cop s’han adonat que aquest menyspreu i relegació són una constant: la Llei d’Educació catalana –aprovada gairebé unànimement- és contradita per la LOMCE; mesures de normalització lingüística només marginalment discutides a Catalunya com la immersió són qüestionades per Espanya; equipaments bàsics per al desenvolupament econòmic de Catalunya arriben tard –AVE- o no arriben –connexió ferroviària de port i aeroport, gestió autònoma del ‘aeroport, eix mediterrani-, etc.; ¡fins i tot, ratllant el ridícul, els horaris comercials catalans han de ser modificats per la norma espanyola!

La tan diversa composició política del Parlament català no és casual: és el reflex d’una societat diversa que ha estat reiteradament, sistemàticament, negligida pels poders legislatiu, judicial i executiu espanyols i, encara que probablement seria tard perquè a Catalunya ja ens n’hem decebut, tampoc no s’intueix cap propòsit d’esmena –probablement perquè es considera innecessari o inacceptable.

En aquesta situació, la disjuntiva és clara: o es crea un sistema legislatiu, executiu i judicial independent de l’espanyol per a Catalunya o es perpetua la imposició d’una legislació i una praxi política i judicial contràries a la voluntat de la majoria de catalans: però si es fa això, que no en diguin democràcia.