Estic força d'acord amb Vicenç Villatoro (Ara, 13/02/13), i ja ho he dit en alguna altra entrada: la independència no ens ha de lligar de mans, sinó al contrari, ha de permetre'ns anar construint el país que la majoria dels catalans vulguem en cada moment; per tant, la Catalunya independent no ha de ser, a priori, un país amb impostos baixos o impostos alts, que aposti decididament per les energies renovables o continuï aferrat als combustibles fòssils, que tingui una o una altra política educativa, d'immigració, laboral, comercial o empresarial: això ho haurem d'anar decidint els catalans en cada moment de la manera que la nostra futura constitució estableixi (per mitjà sobretot dels polítics que ens representin, o donant més pes a les consultes i referèndums, a l'estil suís).
Diu Villatoro, raonablement, que seria un error voler només la independència si l'estat que immediatament en naixerà és el que a mi m'agradaria que fos: encara que no ho sigui d'entrada, la independència sempre serà una bona eina per lluitar democràticament perquè ho arribi a ser.
Ara, em sembla que sí que esvairia alguns dubtes i pors que ens sobrevindran (o amb què ens bombardejaran) que els partits polítics actual definissin la seva posició sobre alguns temes bàsics i transversals que hauran de definir el nou estat (i no cal que tots els partits polítics en pensin el mateix, però sí que la ciutadania puguem anar preveient què en poden opinar les majories que probablement gestionaran en un primer moment l'Estat Català). Penso, per exemple, que estaria bé esvair dubtes sobre si la Catalunya independent posaria algun impediment perquè els catalans que ho volguessin poguessin gaudir de la doble nacionalitat, catalana i espanyola (al marge que després Espanya ho permetés o no); o sobre el paper que tindrien en la futura Catalunya el castellà i el català: ¿en quines feines podria ser obligatori el coneixement del català?: ¿en totes?, ¿en cap?, ¿només per als funcionaris?, ¿per a tots o només per als qui tractin amb la ciutadania?, ¿per als dependents?...; o sobre l'encaix internacional de Catalunya (al marge que Europa ens admeti o no, ¿quins partits sol·licitaran, per exemple, l'ingrés a la Unió Europea?).
A mi em sembla que una resposta assenyada a aquests i altres dubtes legítims seria un bon antídot per a les pors que. de bona fe, ja existeixen i que, amb més mala fe, es propagaran cada vegada més (vegeu, per exemple, el comentari que he fet fa poc a un article de Santiago Roncagliolo a El País semanal).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada