¿"Crueltat" i "depressió" a l'escola catalana?

Llegeixo a twitter que la periodista Cristina López Schlichting diu a Tele 5 que hi ha "crueltat" a l'escola catalana amb els nens castellanoparlants, que són obligats a seguir les classes en català. Una carta al director a El periódico ens demana que fem l'esforç d'imaginar la "frustració" d'un nen que, a l'escola, no entén el que li expliquen. Un diputat de C's es pregunta quantes "depressions" infantils no deuen ser causades per l'exigència d'usar el català a l'escola...
El català deu ser una llengua excepcionalment feridora per la seva fonètica, sintaxi, morfologia..., perquè ningú no es preocupa pels nens catalanoparlants que, si un de castellanoparlant -o els seus pares, més aviat- ho demana, hauran d'aprendre en castellà. Ni pels nens marroquins, xinesos, russos, anglesos, italians..., que, fills d'immigrants, han d'aprendre en castellà a qualsevol racó d'Espanya. Tampoc no és una mancança dels nens castellanoparlants que el fa especialment sensibles a la immersió lingüística, perquè és només a Catalunya que es frustren i deprimeixen: no em consten trastorns de fills d'immigrants espanyols o sud-americans a França, Alemanya, Italià, Anglaterra o els Estats Units. Jo mateix tampoc no recordo haver caigut en la depressió quan vaig rebre tot l'ensenyament en castellà (però em reconec un alta insensibilitat).
Deixant de banda les ironies, és cert que l'èxit de la immersió lingüística depèn de l'ambient que envolta el nen o nena, però també hi influeix que a casa sigui percebuda com una oportunitat i, per tant, apreciada. I potser d'aquí pateix la bèstia: molts pares i mares castellanoparlants, la immensa majoria, s'adonen que, si els seus fills aprenen català, se'ls ajuda a estimar el país on viuen, se'ls fa més receptius a les noves cultures, se'ls obren portes i se'ls fa més intel·ligents, si més no a l'hora d'aprendre terceres i quartes i cinquenes llengües; però és veritat que n'hi ha alguns -no gaires-que perceben l'obligació d'aprendre el català com una nosa que cal suportar i uns altres-encara menys-, que la viuen com una agressió intolerable.
I el més trist de tot plegat és que aquest darrer pensament ha estat atiat, sovint activament però sempre per inhibició, pels polítics i "opinadors" hispans. Han passat anys de Transició i de Democràcia sense que ningú fes res per convertir Espanya en un país veritablement plurilingüe, començant pels passaports o les institucions -el Parlament en primer lloc- i acabant pels mitjans de comunicació i les escoles i universitats (no pas les catalanes, que ja ho són, sinó les de tot l'estat). Però ni ha interessat ni interessa, i encara  que en en el futur interessés crec que s'ha fet tard: ¿quants decennis de pedagogia caldrien per desfer els prejudicis amb què la catalanofòbia ha impregnat tanta gent a Espanya i a Catalunya mateix?