Els espanyols saben que Catalunya no és Espanya: demostració

Em temo que no tots els catalans tenim clar que Catalunya no és Espanya, però no tinc cap dubte que els espanyols l'hi tenen, conscientment o inconscientment.

I no ho dic solament pel famós estirabot d'Espartero que Barcelona havia de ser bombardejada cada 50 anys perquè els catalans ens mantinguéssim on ens tocava. Estirabot portat a la pràctica amb metòdica regularitat dels del segle XVII (Guerra dels Segadors, Guerra de Successió, guerres carlines i Guerra Civil); l'endarreriment de bombardejos que haurien tocat fa 20 anys deu ser el que neguitejava Peces-Barba i remou les entranyes d'altres deixebles del general isabelí. No em consta que cap altra nació es plantegi com una necessitat atacar periòdicament el seu propi territori, però això encara es podria justificar a partir del castís "la maté porque era mía" o del més nostrat "te quiero tanto que t'abonyego".

Per mi, tant o més significatiu que el que es diu i el que es fa, que poc o molt control racional deu tenir, és el que es calla: ja es va adonar Freud que els oblits són un bon senyal del subconscient, també del col·lectiu. 

1713. Tractat d'Utrecht. Castella acorda amb Anglaterra que aquesta deixarà de donar suport a la Corona d'Aragó en la guerra de Successió. A canvi, li cedeix, entre altres coses, el domini de Gibraltar. Des d'aleshores l'imaginari col·lectiu espanyol reivindica la devolució del roc. Perquè  qualsevol racó d'Andalusia és reconegut com a part de la nació.

1659, amb prou feines 50 anys abans. Tractat del Pirineus. Castella acorda amb França que aquesta deixarà de donar suport a Catalunya en la guerra dels Segadors. A canvi, li cedeix el domini de la Catalunya Nord. No em consta que cap espanyol  hagi mai reivindicat la devolució d'aquestes terres, ni que s'ho hagi plantejat ni de prop ni de lluny. Perquè, diguin el que diguin, no senten Catalunya com una part de la nació espanyola. La seva cessió a França els afecta tan poc com la de La Florida als Estats Units el 1819.

No m'he trobat cap castellà que, en fer-li aquesta reflexió, no hagi hagut de reconèixer que efectivament no sent cap mena de vincle emocional, que sí que té amb Gibraltar, amb la Catalunya Nord. Mës clar, l'aigua.

(I no estic dient que Gibraltar ni la Catalunya Nord hagin de ser espanyol o catalana, respectivament: cada poble ha de ser allò que lliurement decideixi ser. Estic parlant de sentiments, i constato que per a un espanyol la Catalunya Nord és tan afectivament distant com Hong-Kong).