elogi (polèmic) de la diglòssia

Charles Fergusson feia servir el terme diglòssia per referir-se a dues varietats d'una llengua (o dues llengües molt properes) que es distribuïen els àmbits d'ús de manera que una s'usava en les situacions formals, de prestigi (administració, escola, escriptura, mitjans de comunicació...), mentre l'altra quedava relegada als àmbits informals (com a llengua familiar i col·loquial). Seria el cas dels dialectes alemanys o àrabs en front de l'alemany estàndard o de l'àrab clàssic.
La diglòssia, doncs, encara que pugui afavorir la nativització de la varietat formal (és a dir, que els pares la comencin a transmetre als fills com a llengua familiar), pot ser, en principi, una situació estable si tothom fa servir sempre una mateixa llengua/varietat per als usos formals i una altra per als informals.
Francesc Vallverdú el 1970 (Dues llengües, dues funcions?) va difondre el concepte com a explicació de la situació i els problemes del català: el català, exclòs durant el franquisme dels àmbits formals, era una llengua en perill. Els fets, però, eren i continuen sent més complexos: és veritat que durant els primers temps del franquisme a una societat monolingüe catalana se li imposava l'ús del castellà en tots els àmbits formals (no solament l'administració, l'escola, els mitjans de comunicació..., sinó també el comerç, la indústria...), però ben aviat la cosa es complica, perquè la forta immigració castellanoparlant dels anys 60 va fer que un part significativa de la població tingués el castellà també com a llengua familiar.
D'altra banda, la recuperació de la Generalitat i els ajuntaments democràtics en el postfranquisme va representar la recuperació de l'ús formal del català, al costat del castellà, a l'administració, als mitjans de comunicació, a l'escola... Ara no hi ha pas una llengua per als usos formals i una altra per als informals, sinó dues llengües presents regularment en tots dos àmbits. I veiem que la promoció del català als àmbits formals no n'ha pas resolt les amenaces.
Albert Bastardas, als anys 90, va plantejar-ho d'una altra manera (que ha recuperat recentment Liz Castro en un article al diari Ara): l'únic que garanteix la supervivència d'una llengua és que sigui molt o almenys força necessària; i una llengua està en més risc de desaparició com menys útil és. Sembla una obvietat: si una llengua serveix per fer poques coses, els seus parlants, que per força n'han de saber una altra, no tenen gaires motius per transmetre-la als seus fills; en canvi, si una llengua és imprescindible per fer força coses en una societat determinada, és impossible que els que hi viuen no l'aprenguin i la transmetin.
Vegem-ho en el cas del català actual. El català, si més no al principat, ens és força útil: el podem fer servir per llegir, mirar la televisió, trobar feina... i per tant el podem aprendre. Però no és necessari pràcticament per a res: es pot trobar feina (fins i tot de jutge) sense saber català, es pot mirar televisió només en castellà, es pot llegir en castellà...: si no volem, no cal que l'aprenguem.
Mentre que el castellà és molt necessari per, per exemple, consumir cinema o llegir revistes del cor, o d'informàtica o d'esports o de cotxes..., el català només és imprescindible en un àmbit: l'escola, tant per treballar-hi (és obligatori saber-ne) com per estudiar-hi (s'hi fan moltes classes). No crec que sigui malpensar gaire observar que no són casualitat els atacs legals a la llengua a l'escola: la finalitat és que, si uns pares ho volen, un nen no tingui l'obligació d'assistir a classes en català, i, de retruc, que hi pugui haver mestres i professors que no el sàpiguen.
Ara ja no hi som a temps -i segurament l'Estat espanyol tampoc no ens ho hauria permès-, però probablement hauria estat molt millor per a la pervivència del català haver admès àmbits (com ara l'administració de l'Estat) en què el català no tingués presència, a canvi que n'hi hagués altres on fos l'única llengua d'ús (per exemple les administracions autonòmica i local): ara mateix, tret d'en la tan atacada escola, el català és una llengua que es pot fer servir força però no cal per fer gairebé res, una llengua del tot redundant, i, per tant, totalment prescindible.