Tot el que diu Carme Junyent és veritat, però afortunadament no pas tot a tot arreu en tot moment. Cadascuna d'aquestes situacions es produeix (o s'ha produït i segur que es tornarà a produir) en molts centres (públics i també concertat) en alguna classe d'algun nivell però afortunadament no pas en totes ni en tots. Amb els dèficits que hi vulguem veure, i per molt que el nom no li escaigui del tot, la immersió ha estat i és el gran actiu de la normalització del català i el gran èxit -sense ironia- de l'escola catalana: per a molts nens i nenes és l'únic lloc on senten amb regularitat el català (ni que sigui, en el pitjor dels casos, només -o almenys- en un terç de les classes) i, per tant, on aconsegueixen entendre'l del tot (pràcticament el 100%), llegir-lo tan bé com el castellà (també tots) i ser capaços de parlar-lo prou acceptablement i d'escriure'l poc o molt. (Precisament per aquest èxit el ministre Wert, en nom d'Espanya, li vol atacar la línia de flotació.) Si l'escola els n'ha fet capaços, potser acabaran fent servir el català si l'empresa on treballen els ho exigeix i si la societat (la televisió, la premsa, el cinema, internet...) els n'ofereix l'oportunitat.
Això no treu que, si volem fer un país seriós ara que molts pensem que en tenim l'oportunitat, cal començar a pensar en un lloc on es facin lleis que es puguin complir (no simbòliques i de cara a la galeria) i on es facin complir. Per això potser seria una bona ocasió per avançar Wert per la dreta i exigir que a totes les escoles es faci almenys una assignatura no lingüística en castellà, però de cap manera més de dues. I fer-ho complir de debò amb les sancions que calgui. Perquè la veritable línia vermella per al català a l'escola no és que es faci servir a totes hores sinó que no se segregui l'alumnat en funció de la llengua vehicular que triïn els pares. Pensem-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada