La perplexitat de Cercas i la por a la independència

Javier Cercas ha publicat avui un article a El País Semanal, "La perplejidad catalana", reflexionant sobre el procés cap a la independència que s'està produint a Catalunya (el podeu veure reproduït, per exemple, aquí).

Cercas no és un anticatalà (ni de bon tros), ni un feixista (gens), ni un espanyolista recalcitrant (de fet al mateix article es defineix com a no nacionalista, i crec que sincerament s'hi veu); tampoc no és una persona arrauxada ni primària en els seus plantejaments i per això m'agrada llegir-lo i escoltar-lo i per això el seu article m'ha causat certa perplexitat (també la meva deu ser part de la perplexitat catalana). M'explicaré.

Diu Cercas que ell creu en la democràcia i li agrada perquè és un sistema polític gens donat a l'aventura i que ell, en política, el que menys vol són les sorpreses, els riscos i les improvisacions. Ara, si és així de demòcrata, i em consta que ho és, em sorprèn que no s'entusiasmi amb allò que és la base primera de la democràcia: saber i respectar l'opinió del poble. ¿Hi pot haver res més democràtic que un referèndum?

La segona cosa que em sorprèn del seu article és una afirmació tan taxativa que esdevé falsa, i ell no hi té gens de tendència a les simplificacions: diu que se sorprèn (ell també) que els polítics catalans insisteixin en el caràcter pacífic que vol tenir el procés d'autodeterminació català, perquè -continua dient- aquests processos mai no han estat pacífics. És veritat que no sempre ho han estat, i tenim el record recent de les traumàtiques guerres dels balcans o del llarguíssim conflicte armat al Sudan, però també tenim, i potser són més, els casos d'Eslovènia i Eslovàquia, de les repúbliques soviètiques... i segur que seran pacífiques, si es produeixen, les independències de Quebec o Flandes o Escòcia. Potser Cercas volia dir que se li fa inimaginable un procés pacífic cap a la independència a Espanya, i això podria ser, però no pas per culpa dels catalans. Espero que no, que, a l'Europa del segle XXI, ni tan sols a Espanya pugui ser violent un procés d'autodeterminació, però justament aquesta por és per a mi un argument de pes per voler la independència: ¿quin demòcrata voldria viure en un país on l'exercici d'un dret fonamental pot generar la reacció violenta de l'estat mateix?