Es veu que Carme Chacón ja ha decidit per la seva filla que vol que sigui espanyola. D'arguments diguem-ne al·lucinatoris sempre n'hi ha, però aquest mereix premi: ¿una mare que pateix perquè algú decideixi per la seva filla? Doncs que la deixi decidir, que és el que volem els catalans!
Si algun dia -espero que aviat- els catalans podem tenir la nostra constitució, serà -evidentment- com voldran les forces polítiques que els catalans haurem votat, però a mi m'agradaria que contemplés el dret de cada generació de revisar-la, i no solament per mitjà de majories parlamentàries sinó també a partir d'iniciatives populars: no pot ser que una Constitució de fa més de 30 anys i redactada amb l'alè de Franco al clatell ens tingui eternament segrestats!
I a sobre dient, com en Montilla, que els qui volem expressar la nostra opinió i sotmetre-la a la majoria fem com els dictadors. Així doncs, fer referèndums és propi de dictadors; ¿i no fer-ne de qui és propi?, ¿de demòcrates?
El més trist de tot aquest ridícul és que qui el fa hagi estat president de la Generalitat, perquè n'esquitxa la institució (i no és cap consol que facin un ridícul semblant president i expresident espanyols: a mi el que m'amoïna són les institucions del meu país).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada