Sempre és d'agrair que et diguin que t'estimen. Sempre ve més de gust que no pas que t'insultin -cosa a la qual els catalans estem prou acostumats.
Però potser no n'hi ha prou. Potser preferiríem que reconeguessin que tenim dret a opinar sobre el nostre futur i que, una vegada comprovada a les urnes, respectessin la nostra voluntat majoritària.
I posats a fer declaracions agrairiem que la d'amor anés acompanyada de cert compromís: la gala dels Goya, per exemple, hauria estat una tribuna immillorable perquè David Trueba, ja no dic que hagués defensat el nostre dret a decidir, sinó, almenys, ell que ens coneix tan bé, hagués fet saber a tot Espanya que a Catalunya no es vulneren els drets lingüístics de ningú, que les sentències sobre l'ensenyament del català i el catellà són una aberració... Un intel·lectual compromès no hauria de limitar-se a apel·lar a una genèrica i inconcreta estimació.
Hi insisteixo: en algun moment ens hauria agradat, hauríem agraït i potser n'hauríem tingut prou que ens entenguessin i ens respectessin; ara, si ho fan, millor, perquè el camí serà més planer, però, si no -i temo que no ho faran més enllà de proclames buides d'amor incondicional-, hem d'anar igualment a la nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada