Trobo molt instructiu l'article que a l'Ara d'avui -2 de febrer de 2014-
resumeix el pensament de l'exconseller Antoni Castells sobre les balances
fiscals.
M'ha resultat aclaridor pel matisos i -em
sembla- pel realisme: els diferents mètodes de càlcul de les balances fiscals
són vàlids però orienten sobre qüestions diferents.
El del flux monetari sense neutralitzar
ens diu quants diners efectius tindria la Generalitat per fer els seu
pressupostes, que vénen a ser el mateix que té ara o una mica més, perquè la
diferència entre el que els catalans paguem d'impostos i el que l'Estat gasta o
transfereix a Catalunya és nul·la o només una mica favorable a l'Estat; ara, si
ens endeutéssim en la mateixa proporció que ho fa actualment Espanya (flux
monetari neutralitzat), la Generalitat tindria uns 16.000 milions més cada any
que no té ara (perquè l'Estat s’hi endeuta a compte dels catalans però no se'n
gasta ni un cèntim a Catalunya).
El del flux de beneficis ens informa més
aviat de les despeses que realment hauria d'afrontar el govern d'una Catalunya
independent que ara assumeix l'Estat (ministeris, ambaixades, exèrcit, hisenda,
pensions, desocupació...). És veritat que el govern català hauria de gastar en
tot -o part, potser no voldríem exèrcit o tindríem menys ambaixades, o menys
luxoses- això, però el PIB català seria més alt i el percentatge d'endeutament
necessari menor, perquè tindríem més ocupació -funcionaris, soldats... catalans
i que viurien, cobrarien i gastarien a Catalunya- i aquests serveis estarien
ubicats a Catalunya, on també farien la despesa -fins i tot les ambaixades
catalanes podrien comprar, si més no en part, a proveïdors catalans.
Finalment -i això ja no ho diu Castells,
però ho afegeixo jo-, ara parlen -els experts de Montoro- de calcular les
"balances" fiscals tenint en compte les diferències en renda per
càpita de les diferents comunitats. Segons això, els catalans hauríem de rebre menys
inversió de l'Estat perquè som més rics que altres espanyols -i interpreto que
volen dir que podem pagar-nos en part les infraestructures amb peatges o
copagar serveis com l'educació o la sanitat-. Però perquè aquest punt de vista
fos fidel a la realitat caldria, pel cap baix, tenir en compte també l'IPC de
cada comunitat: és possible que un treballador català de qualsevol sector
guanyi més que l'equivalent d'una altra comunitat espanyola, però també és
probable que amb el seu sou hagi de fer front a uns preus més elevats, cosa que
ha pogut comprovar qualsevol català que hagi viatjat per Espanya i qualsevol
espanyol que hagi fet turisme per Catalunya. I aquesta diferència de despeses
esdevé tràgica quan un jubilat o un aturat té els mateixos ingressos a Catalunya
que a qualsevol altre lloc d'Espanya.
No ens hem d'autoenganyar perdent-nos els
matisos -la Generalitat no serà gaire més rica l'endemà de la independència,
però Catalunya, sí-, però tampoc no hem de permetre que ens ensarronin amb
mitges veritats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada